Transhumanisme

Estem vivint un temps de canvis profunds en l’economia, en la cultura, en la política, en resum, en tots els àmbits de les nostres vides. Es disserta sobre la revolució digital, que no és una altra cosa que la influència en el nostre dia a dia dels avanços de la ciència i de la seva aplicació tecnològica. Se’ns informa que tots aquests canvis són solament la punta de l’iceberg de tots els avanços que es produiran en els propers anys. Per consolar-nos, ens auguren que al centre d’aquesta revolució s’hi posaran les persones i que al voltant d’elles, dels seus drets i les seves obligacions, girarà aquest nou món digital.

Al dia d’avui, el balanç dels primers balbotejos d’aquesta era de la Intel·ligència Cognitiva és el creixement de la desigualtat, el descrèdit total de la política, l’auge dels nacionalismes i l’autoritarisme. Cert, que les comunicacions digitals han globalitzat les economies més avançades i, en les mateixes, sorgeixen noves professions que exigeixen als treballadors una millora de les seves capacitats professionals. A ells, se’ls demana un reciclatge continu. Ara bé, els ideòlegs d’aquest nou paradigma sempre s’obliden de demanar-li a les empreses, als seus dirigents, el seu necessari reciclatge. Potser, en les grans companyies, s’entén que les empreses són converses, com s’explicita en el Manifest Cluetrain; el dubte es converteix en una certa certesa, quan aquest concepte es fa extensiu a tots els empresaris i a les seves empreses.

En aquestes disquisicions he estat aquests dies, quan per sort meva vaig llegir una frase de Wil i Ariel Durant: «L’única revolució real està en la il·lustració de la ment i en la millora del caràcter; l’única emancipació real és individual, i els únics revolucionaris reals són els filòsofs i els sants.» Pensant-hi, he entès millor el concepte d’Intel·ligència Cognitiva i això m’ha portat a una altra lectura, la del manifest sobre el transhumanisme.

El Manifest del transhumanisme va ser elaborat el 1998, i va ser modificat pels seus creadors i altres autors en el transcurs dels anys. Suposo que s’ha anat adaptant als avanços de la ciència i la tecnologia. El manifest consta de vuit punts i disserta, bàsicament, sobre la simbiosi de l’home i la màquina, és a dir, sobre l’aplicació d’elements tecnològics als nostres cossos i ments amb la intenció de millorar la nostra espècie, intenció controvertida i que no eximeix d’una reflexió ètica. Vegem que diu el manifest:

1. La humanitat serà profundament afectada per la ciència i la tecnologia en el futur. La nostra visió inclou la possibilitat d’ampliar el potencial humà sobrepassant edat, adquisició lenta de coneixement, sofriment involuntari, així com la nostra permanència al planeta Terra.

Si reflexionem sobre la primera línia d’aquest manifest, hem d’actualitzar la paraula futur, atès que en la nostra societat hi ha pròtesis mecàniques que ajuden a caminar les persones que tenen extremitats amputades o xips que controlen el tremolor dels malalts de Parkinson o la dosi d’insulina dels diabètics.

2. Creiem que el potencial de la humanitat majoritĂ riament es troba no realitzat. Existeixen possibles escenaris que condueixen a condicions humanes meravelloses i molt millors.

Penso que totes les generacions humanes han sentit, en un moment o un altre, que no havien desenvolupat totes les seves capacitats, es pot dir que és un dels motors de la humanitat. El somni de l’home d’emular Déu, sempre o gairebé sempre, ha derivat en un malson.

3. Reconeixem que els éssers humans enfronten riscos seriosos, especialment ocasionats pel mal ús de les noves tecnologies. Existeixen escenaris reals que podrien portar-nos a la pèrdua de gairebé tot o tot del que considerem valuós. Alguns escenaris són dràstics, uns altres són subtils. Encara que tot progrés és canvi, no tot canvi representa progrés.

És possible que es puguin crear escenaris que propiciïn el naixement de societats millors i meravelloses, ara bé, també es poden fer realitat alguns dels malsons imaginats sobre el nostre futur. Algunes de les distopies que s’han escrit com la del 1984 o Un món feliç, tenen aspectes de realitat en la societat dels nostres dies, no pel que fa a la tecnologia imaginada per Orwell o Huxley, però sí en el fons del que plantejaven els escriptors britànics.

4. Es requereixen esforços de recerca per a la comprensió d’aquests prospectes. És necessari deliberar acuradament sobre la millor manera de reduir els riscos i generar aplicacions benèfiques. També es requereixen fòrums on puguem discutir constructivament el que ha de fer-se i el sistema social on es prenguin responsablement decisions.

Opino que la realitat acabarà imposant un canvi profund en les nostres societats. Pensar, actuar i crear les bases d’una nova civilització és un deure moral i social.

5. Reducció de riscos per a la nostra existència com a humans i el desenvolupament de mitjans de preservació de la salut i la vida, l’alleujament del sofriment greu i l’increment de la saviesa i visió humanes ha d’estar dins de les prioritats urgents.

Aquest punt és fàcil d’assumir. Potser una petita objecció: viure és un risc en si mateix. Ara bé, vivim amb codis ètics i morals que van ser pensats i creats per a societats molt diferents a la nostra. Els avanços científics i tecnològics ens obliguen a actualitzar els nostres codis ètics, morals i fins i tot religiosos, per acompassar el diapasó dels nostres avanços als criteris i exigències de l’esperit humà.

6. La creació de polítiques ha d’estar guiada per una visió àmplia i responsable, prenent en consideració de manera seriosa tant els riscos com les oportunitats, respectant l’autonomia i els drets individuals i mostrant solidaritat i preocupació pels interessos i dignitat de tots els pobles del planeta. Hem de considerar la nostra responsabilitat moral cap a les generacions esdevenidores.

En aquest moment de crisi sembla que s’oblida la responsabilitat moral, no solament cap a les generacions esdevenidores, també cap a les generacions actuals quan se les exclou de les oportunitats que genera la societat digital. S’ha de propiciar l’aprenentatge continu que permeti l’adaptació, de les persones excloses i incloses, a una societat en permanent evolució. Hem de recuperar la creativitat que ens van amputar en els anys de la nostra educació. Hem d’estar disposats a recuperar l’esperit nòmada que ens va portar a anar d’un lloc a un altre, quan la necessitat així ho requeria.

7. La nostra recomanació és el benestar de tota criatura, la qual cosa inclou animals humans i no humans, així com qualsevol futur intel·lecte artificial, formes de vida modificades i altres tipus d’intel·ligències que sorgeixin a partir dels avanços científics i tecnològics.

Com s’aconsegueix aquest benestar?; com detenim l’extinció massiva de fauna i flora?; quines regles ètiques i quina moral de convivència han de regir entre vides naturals i vida artificial? Som éssers que necessitem viure en societat, per això vam crear regles que ens permetin conviure. Com serà aquesta convivència?

8. Afavorim la visió que els individus han de ser els qui decideixin i triïn sobre la seva vida. Això inclou l’ús de tècniques que poden incrementar la memòria, la concentració i l’energia mental; teràpies per estendre la vida; elecció de tecnologies reproductives; procediments criònics; i qualsevol possible modificació humana amb tecnologies de millorament.

El transhumanisme proposa la creació d’una humanitat cibernètica la condició humana de la qual no s’assemblarà al que entenem com a humà. D’aquesta humanitat va escriure Philip K. Dick i, entre altres de les seves obres, va imaginar aquesta modificació humana en la seva obra Somien els androides amb ovelles elèctriques?, portada al cinema amb el títol de Blade Runner. Uf, que amarga ha quedat aquesta tribuna. Busco el consol poètic en un vers d’E. E. Cummings: «Doncs la vida no és un paràgraf / i la mort crec no és un parèntesi», i, penso que la veu del poeta nord-americà acompanya la meva esperança.