Tornar als disset

0
1131

Volia dissertar, en aquesta tribuna, sobre l’Agenda 2030 (ho faré sobre alguns punts), signada el 2015 per Caps d’Estat i de Govern a la Cimera de Desenvolupament Sostenible. Agenda que conté els disset Objectius de Desenvolupament Sostenible. Amb aquesta intenció vaig començar a buscar documentació; i en això estava, quan em va sorgir la necessitat imperiosa d’acompanyar el meu estudi amb música. Vaig decidir que no escoltaria a Bach, inspirador sempre, i buscaria un recital de Serrat, en concret, el de l’Estadi Nacional de Xile de 1990. Escoltava el concert mentre prosseguia amb la meva recerca, quan el cantautor va presentar i va cantar una cançó de Violeta Parra, «Tornar als disset», una magnífica versió que em va transportar al temps en què jo tenia aquesta edat.

Els meus disset anys van ser un any d’estudi, de quadrilla i de lluita pel nostre barri, d’excursions a la muntanya, per oxigenar els pulmons, i de retorns, que invariablement, acabaven a la plaça Sant Jaume de Barcelona per defensar les colles que ballaven sardanes de les agressions dels fatxes. Aquell any, vam fer una activitat que consistia a interpretar amb fotografies algunes cançons de Serrat. Aquell any, Cecília, va llançar al mercat discogràfic «Mi querida España»: la lletra havia estat censurada. Han passat mil anys, i l’altre dia vaig llegir i vaig escoltar aquesta cançó amb la seva lletra sense censurar, lletra vigent en aquest present nostre.

La lletra censurada deia: «Esta España viva / Esta España muerta», el censor va decidir que la cançó havia de començar per la tornada: «Mi querida España / Esta España mía, / Esta España nuestra» i calia suprimir viva i morta. Mentre escolto, una vegada i una altra la versió sense censurar, de la malaguanyada cantautora, penso en el nostre present, en el qual encara hi ha una «Espanya morta», que es resisteix a ser plurinacional i multilingüe, aquesta Espanya morta que enyoren els nostàlgics del franquisme, als que recomano, de manera vehement, que vegin la sèrie documental de Netflix, «La dura veritat sobre la dictadura de Franco», sèrie audiovisual de producció alemanya. Penso, que també hi ha una «Espanya viva» i nova que es contraposa a aquesta «Espanya vella».

A la meva adolescència, passava els estius a Estella, Navarra, i cada nit, a la vora del riu Ega, catalans i bascos discutíem de política; cantàvem «L’Estaca» i l’«Eusko gudariak» per reafirmar-nos en les nostres senyes d’identitat i, més d’una vegada, iniciàvem les nostres converses parlant de la República, d’una Espanya nostra, sense benes negres, sense carn oberta, sense fam, sense sang vessada, sense dubtes, sense pell amarga, una Espanya que prometia un futur comú i democràtic. Potser són els anys, l’inexorable pas del temps el que em diu que aquella Espanya il·lusionada va passar i que ara estan de retorn els seus fantasmes, si és que alguna vegada se’n van anar, o potser, aquella Espanya avui té el cabell blanc, simplement.

He tornat (per uns instants) als disset i ho faig «Después de vivir un siglo» transportat al meu ahir, al que miro amb els meus ulls cansats i sabent que l’edat no m’ha fet més savi, el temps m’ha fet més fràgil. Però,tornar als meus disset «En este instante fecundo» m’ha portat a desxifrar els signes d’un temps que va ser meu, com és aquest present: el temps ens passa i mentre ho fa, construeix continus presents en què vivim: el d’ara, està marcat per la pandèmia de la covid-19, per una crisi energètica en potència que anuncia una tempesta perfecta; per un canvi climàtic del que ja estem patint els símptomes i un present, que com l’ahir, és un món en el qual es vessa sang, es passa gana, hi ha carns obertes i benes negres per als que fugen en pasteres de fam i de guerres.

L’estimada Espanya dels meus disset anys estava acompanyada de versos de poetes, d’aquells poetes prohibits per la dictadura i que els cantautors rescataven de la presó del silenci a la qual havien estat condemnats pel franquisme. Avui, coneixem la seva història, sabem del seu exili, del seu patiment. Aquella Espanya recuperava la seva llibertat cop a cop i vers a vers.

Fa uns dies conversava amb el meu fill gran: ell em parlava del seu desencís i mentre intentava rebatre els seus arguments, pensava que el desencant es va instal·lar aviat en un poble que va entendre que les elits del país no estaven disposades a permetre que la democràcia els arrabassés el seu poder i capacitat d’influència. Es van sortir amb la seva reescrivint els seus curriculum vitae i posant-se vestidures de demòcrates de tota la vida, per mantenir les seves prebendes.

El nostre present és diferent del dels anys setanta del passat segle. Els reptes als quals ens enfrontem són globals, i com a tals, ens afecten a tots. D’aquí, les proclames i els compromisos afavorits per organitzacions supranacionals i signats pels caps d’Estat i de Govern. Entre aquests documents hi ha el de l’Agenda 2030 i els seus objectius.

Els disset Objectius de Desenvolupament Sostenible han de ser alguna cosa més que bones intencions. Pensem que la majoria d’ells són objectius recurrents, i com a tals, han estat incomplerts un cop i un altre. El primer d’aquests objectius és el de posar fi a la pobresa a tot el món, el segon és el de posar fi a la fam, aconseguir la seguretat alimentària i la millora de la nutrició, i promoure l’agricultura sostenible. Si preguntem a Creu Roja o Càritas quantes persones pobres atenen diàriament i quants àpats o targetes per comprar menjar reparteixen diàriament, obtindrem una radiografia de la pobresa en aquest país «desenvolupat». Sobre la seguretat alimentària, l’agricultura sostenible i la millora de la nutrició, comentar que són objectius de difícil compliment: els controls sanitaris sobre els aliments que consumim haurien d’estar més garantits, sobretot, els aliments processats i industrials. L’agricultura sostenible és assolible? Crec que els estàndards actuals de producció en el primer sector ens allunyen d’aquest objectiu. I la millora de la nutrició passa per una producció agrícola i ramadera sostenible. Propiciarà la sostenibilitat agrícola la seguretat alimentària? I la seguretat alimentària millorarà la nostra nutrició? Si es compleix l’objectiu, la resposta serà afirmativa, en cas de no complir-se, no arribarem a cap dels propòsits.

Els objectius tres i quatre: garantir una vida sana i promoure el benestar per a totes les edats i garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat, i promoure oportunitats d’aprenentatge permanent per a tots, en els nou anys que falten per al 2030, són objectius inabastables. Mentre contaminem l’aire, l’aigua i la terra, no estarem a prop d’aquesta vida sana, per molt exercici i cura de la nostra salut que tinguem, no significarà tenir una vida sana ni tan sols en els anomenats països rics. L’educació sobre el paper pot ser inclusiva, equitativa i de qualitat, en el món real ni és equitativa ni de qualitat ni inclusiva perquè vivim en un món que està canviant i la manera d’afrontar l’educació continua sent la mateixa, en paraules d’Albert Camus: «Ensenyem als nostres infants a viure i pensar en un món que ja ha quedat enrere.»

El cinquè objectiu hauria de complir-se immediatament: aconseguir la igualtat entre els gèneres i donar poder a totes les dones i nenes. Les agressions a dones són diàries. La desigualtat entre homes i dones s’evidencia en els treballs, en l’ascens social, en la cura familiar i en mil i un aspectes de la nostra vida quotidiana. Així, observant el dia a dia, aquesta igualtat entre els gèneres dista molt de complir-se i donar poder a les dones i nenes és una millora que no es pot aconseguir amb lleis, es necessita educar els homes en el respecte i consideració a les dones que sens dubte, són les nostres iguals.

El sisè objectiu: garantir la disponibilitat d’aigua i la seva gestió sostenible, i el sanejament per a tots, ni tan sols hauria de ser un objectiu, hauria de ser una obligada realitat i ho hauria de ser perquè nosaltres som aigua en gran mesura, necessitem l’aigua com a font de vida, de manera que l’aigua hauria de ser un procomú, és a dir, un bé que no es pot vendre ni comprar atès que és un dret i una necessitat vital.

L’objectiu setè consisteix en garantir l’accés a fonts d’energia assequibles, segures, sostenibles i modernes per a tothom. La producció d’energia és una font de negoci considerable. Els executius de les companyies energètiques estan per generar beneficis d’usura i poc els importa que l’energia sigui assequible i per a tothom. Modernitzar l’energia sí que pot ser un dels seus objectius, ja que els permetrà reduir costos i augmentar beneficis. La sostenibilitat queda per als discursos de bones intencions o com a argument de màrqueting per rentar la seva imatge.

Aquests set objectius de desenvolupament sostenible són prou importants per lluitar per ells, per il·lusionar-nos amb construir una societat que compleixi les seves bones intencions i refusi els mals hàbits, aquests que són la causa i l’efecte d’una societat desigual, on hi ha els qui viuen en l’opulència i els que són pobres de solemnitat; els que estem sobrealimentats i patim la malaltia de l’obesitat i els que passen gana; els que malgastem l’aigua i els que tenen set, en resum, tenim l’oportunitat d’il·lusionar-nos amb construir una societat sostenible, de drets i deures que tots complim i que tots construïm humanament.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li