Toni Sánchez, ‘Panxo’: “Estar davant del públic és la nostra gasolina. És el que més ens agrada, el que ens dona la vida”

0
708

‘Llepolies’, és el tercer disc del grup valencià Zoo. Un treball que ha vist la llum a través de Zoo Posse, i que segons el seu cantant i compositor Toni Sánchez, ‘Panxo’, representa una «culminació dels altres dos». Aquest dissabte actuaran a partir de les 23 h a l’escenari del Parc de les Aigües de Figueres, en la segona de les tres Nits d’Acústica, on oferiran un espectacle mantenint la seva essència


Tot i que a Llepolies continua vigent l’essència dels Zoo, sí que hi han aparegut més matisos, sons, ritmes… Considereu que aquesta és l’evolució natural del que voleu com a grup?
Sí. Considerem que és l’evolució natural, mai millor dit. No és una cosa que hem fet súper conscient sinó que ens així, després de molts anys d’anar rodant junts, coneixent-nos més i descobrint també un poc els gustos de cadascú. Això s’ha plasmat d’una manera millor en un sentit excloent. Algunes de les coses que en altres discos hem provat, a aquestes altures ja sabem que no funcionen. Crec que és el reflex de que el grup està una mica més consolidat.

Què representa aquest tercer disc per a la vostra trajectòria?
La culminació dels altres dos. És un disc continuista quant a l’estil i a l’essència de la banda, tant pel que fa a fons com a concepte o estil musical. Al mateix temps crec que la culminació d’això potser és la porta a altres coses, no ho sé… Però tinc la sensació que hem tancat un cicle del grup.

Una de les coses que sens dubte forma part de la banda és el missatge de les lletres. El toc reivindicatiu continua vigent. És potser més irònic?
Sí, efectivament el toc reivindicatiu continua vigent perquè nosaltres venim d’aquesta tradició musical. Això és el que ens agrada fer, amb les musiques, amb les lletres, amb l’art, i sí que és de veres que en l’estil de les líriques li hem pegat una volteta. Hem volgut ser una mica més irònics i més divertits. Divertir-nos més i intentar divertir més a la gent.

En aquest darrer treball, «repartiu» a tort i a dret. Futbol, banderes, Rafa Nadal… Us heu deixat alguna cosa al calaix?
Ens hem deixat moltes coses al calaix. Un es deixa coses al calaix i a més en van apareixent de noves. Noves idees, noves situacions que t’inspiren per fer una lletra nova i per repartir a tort i a dret, o per a fer reflexionar, tant se val.

Esteu acostumats a fer col·laboracions amb altres artistes (Jazzwoman, SFDK…). Una fórmula que des de fora un pot pensar que deu ser complicada. És realment així?
Avui en dia és una de les coses més senzilles que hi ha. Amb internet i la proliferació dels home studies és molt mes fàcil. A mi em pot arribar una proposta de l’altra punta del país i en un dia ja els hi puc haver enviat l’arxiu de veu i pot estar enllestit. Nosaltres les plantegem d’una forma una mica més complexa, més artística.

Què vol dir?
Ens agrada compartir alguna cosa més amb l’artista. Compartir idees, compartir alguna cosa més en comú, i a banda, també compartir el mateix procés de col·laboració de forma conjunta. I fer que així sigui una cosa que recordem, no nomes la cançó, sinó pel moment en què vam estar fent-la.

Amb el vostre propi segell, editeu i gestioneu tot el que envolta el grup. Què us aporta això?
Ens aporta autonomia i independència. Autonomia, ja que a l’hora de treballar ens entenem i en coordinem nosaltres mateixos. Compartim un espai, la nostra oficina. Això agilitza molt, no és igual que estar treballant a distància. Ens dona molta autonomia i molta eficiència.
En els temps actuals, jo crec que els segells discogràfics i les editorials… Moltes coses de la indústria musical que coneixem de tota la vida han perdut un poc de sentit. Bé, potser les bandes hem après a fer moltes coses que potser fa molts anys no enteníem com una tasca nostra. Ho desconeixíem o no teníem accés a molts aspectes que ho configuren, per exemple, el món editorial i el mon discogràfic. Ara anem aprenent tot això i la industria està canviant en aquest sentit.

Sitges, Benidorm, Ontinyent, Figueres… No pareu de girar. Com és tornar a estar davant del públic?
Tornar a estar davant del públic és la nostra gasolina. És el que més ens agrada, el que ens dona la vida. Jo quan acabo les gires sempre estic esgotat i tinc ganes d’acabar-les, però unes setmanes després sempre tinc al sensació que em falta alguna cosa. I és una sensació que compartim molt la majoria de la gent que treballem en aquest ofici. Per això intentem fer el nostre camí llarg i que duri uns anys més perquè ens agrada molt tot el que vivim.

La vostra musica continua sent una autèntica festa. Com es prepara una actuació en directe, sabent les limitacions que hi ha en els espectacles musicals (seients assignats, separació…)?
En un primer moment ens ho vam plantejar. Adaptar el nostre directe a alguns formats que estant proliferant molt, el format acústic i això… Però vam veure que això allunyava molt a la banda de la seva essència musical. Nosaltres som un grup de música electrònica i de música de ball. I bé, vam voler apostar per això, tot i tenir el públic assegut en cadires.

Com veieu la situació actual en l’àmbit cultural, i en especial en el món musical?
És una situació complexa molt difícil, una situació de crisi. Però no tan sols cultural, de crisis general que afecta tots els sectors. Tot fa pensar que venen anys durs per a recuperar-se d’això i és possible que molta gent quedi pel camí. Artísticament parlant en comparació de com estàvem fa dos anys a com estem ara, ja hi ha alguna gent que s’hi ha quedat. Músics que no han pogut fer actuacions, en el cas del nostre ofici. I sense treballar en altres casos, és una situació difícil que ens ha posat també davant la crisi del sistema i a veure com eixim. No soc optimista, la veritat.

El 28 tornareu a estar aquí a l’Empordà, en teniu ganes?
Sí, tenim moltes ganes de l’Empordà. S’ha fet menys del que ens agradaria. Precisament per un tema de distància. A Figueres hi hem estat dues o tres vegades i sempre ha sigut brutal, tant per a nosaltres com pel públic. Estem molt contents de participar en l’edició d’enguany i esperem repetir.

Una última curiositat, en una de les noves cançons parleu sobre les poques coses que li poden faltar a un pijo. Perquè un tobogan?
Perquè ens semblava suggeridora la idea del tobogan. Ens sembla una idea divertida, infantil, innocent i volíem fer una cançó sarcàstica, sense apel·lar a coses transcendentals, evocant coses més senzilles, més simples, mes fàcils d’entendre per a gent de totes les edats i… bueno, un tobogan.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li