Titelles i titellaires

0
1288

Malgrat que fa més de 40 anys que volto per la comarca, molts sabeu i mai ho nego, dels meus orígens de la meva estimada Barcelona i en arribant aquí, terra oberta i integradora , rebre els qualificatius de «el de Can Fanga», «pixapins», «quemaco», «el españolito» i d’altres mostres d’estima per part de la raça ària autòctona, la mateixa que té deliris groguencs i paranoics, la gran part amb cognoms acabats en -ez i que ha portat amb el suport incondicional de les institucions, a la ruïna econòmica i social de la regió.

Tornant a Barcelona, recordo amb enyorança, els vespres dels dissabtes o els matins dels diumenges a un parc, anomenat Turó Park, al Barri de Sarrià/Sant Gervasi; un pulmó d’oxigen al ben mig de la ciutat, ple d’arbres, ombres, jocs per la mainada i com no, espectacles, tot plegat, abans de que les forces polítiques verdes, progressistes i ecologistes, arribessin a càrrecs municipals, perquè encara que no s’ho creguin, estimats lectors, l’ecologisme i el respecte a la natura no és patrimoni exclusiu dels perroflautes fumats i d’interessos, ja que des de la nit dels temps hi ha hagut gent amb inquietuds nobles i sinceres per la natura i el medi ambient, molt abans de la comercialització de plantes exòtiques fumables o titellaires globals.

Aquest parc es troba a prop de l’antiga plaça Calvo Sotelo, l’avinguda del Generalissimo Franco i l’avinguda Infanta Carlota, que ara es veu que es diuen pl. Francesc Macià , av. Diagonal i avinguda Tarradelles…Es veu que aquells eren molt dolents i aquests eren molt bons, com ha demostrat la història… La seva història, és clar; no puc parlar gaire, perquè jo tenia 12 anys i el meu enteniment polític en aquell temps era nul i ara, molt pitjor, i tampoc vaig viure ni veure la guerra ni la postguerra com tots aquest nascuts als 90 i molts vinguts d’ultramar, que conten les seves experiències amb tota mena de detalls.

Potser un dels records més entranyable era quan als escenaris del Turó Park es feien els espectacles de titelles: aquells ninots grotescs, sense gaire articulació, cridaners i sovint malcarats, que darrere d’una historia, conte o faula, sense paritats sexuals ni empoderaments innecessaris dels personatges femenins (això sí, només hi havia mascles, femelles i alguns animalots sense les milers d’interpretacions sexuals subjectives d’ara) sempre prevalia el bé sobre el mal, el bonic sobre el lleig i d’altres estereotips propis perquè la mainada aprenguéssim que havíem de ser bons minyons , tot veient el xou ben bocabadats i amb molta il·lusió.

Ves per on, el temps i l’experiència personal m’han fet veure que els espectacles de titelles o marionetes són molt semblants a les nostres vides i sobretot en el mon de la política: hi ha un ninot més o menys articulat i amb certa llibertat de moviments, un fil o bastonet per controlar-ho i un comandament que es on van a parar els fils, i per descomptat, un operador que a més a més, sol posar la veu virolada, falsa, molt aguda i estrident.

No sé si cap dels estimats lectors coneixen a alguna persona que desenvolupi un càrrec a un empresa, institució, partit polític, Ajuntament, Consell Comarcal, Parlament, Senat o Congrés, que per la seva poca vàlua, la manca de coneixements de la matèria i el seu tarannà arrogant i malcarat, hagin estat posats a dit o als despatxos, encara que ni han d’electes, que Deu n’hi-do, per desenvolupar una tasca de titella manipulada, sense gaire llibertat de moviment i encara que mogui els llavis, no són qui parla però sí reben bones prebendes, ja sigui en blanc, negre, en directe o en diferit. De fet, són aquests mateixos fils que apliquen la censura als mitjans de comunicació i a les xarxes, els que fan obrir o tancar els negocis dels altres al seu arbitrari desig, ja sigui per la pandèmia, per la seva incompetència o per tal eliminar la competència.

Potser a algú li ve al cap algun alcalde, alcaldessa o alcaldese, ministro, ministra o ministre, regidor, regidora o regidore, fugits o d’altres bestioles ben pagades de les arques de l’estat i dels nostres impostos, electes o no, fruit de les negociacions als despatxos i fins i tot, amb habilitats curriculars similars a les de la Srta. Lewinscky

Ja estem acostumats a veure com molts delictes i fets diversos, si venen de la dreta rància i franquista, com les voreres a Figueres, són dignes de milers de planes als diari, intervencions als mitjans, tertúlies i telenotícies denigrants i insultants; ara bé, si el malfactor és progre, d’esquerres o de segons quin cognom, col·lectiu u origen ètnic, està tot justificat, dispensat i fins i tot, beneït.

Perquè de retruc, la mítica, lapidària i contundent frase de «Ustezzz no sabe con quien está hablando» està tornant massa sovint l’escenari titellaire.

Si més no, fa uns dies vaig rebre una trucada dels telèfons 004924700294 i 004987833905 (suposadament Alemanya) que es perfilava com a estafa de manual: es feien passar en castellà amb accent estranger per operaris de Microsoft que trucaven per un problema al meu ordinador i si el tenia encès… (com saps que tinc un problema si no saps si el tinc encès?) i volien accedir a controlar el meu ordinador amb la descàrrega d’un programa-virus d’intercanvi d’arxius per tal d’obtenir dades personals, fotos i fins i tot claus bancàries.

Tot just vaig comunicar per xarxes aquest incidents a amics, coneguts i familiars i vaig intentar posar-ho en coneixement de les «autoritats competents» (ha i ha).

Després de vàries trucades, contestadors i interrogatoris absurds, em va trucar una funcionari (del proper 40%), que potser, amb els nervis propis de la situació, la conversa no va ser gaire distesa i em va sentenciar a la frase «vostè sap que està parlant amb un agent de l’autoritat?», en lloc de prendre nota de les meves advertències i publicar la informació per tal que cap babau o despistat de bona fe caigués en el parany informàtic… Però és clar, jo només soc un ciutadà que vol advertir d’una estafa i que paga el seu sou, com de tants mantinguts, nouvinguts i paràsits varis.

Un cop passades les festes nadalenques, tot i redactar un seguit d’intencions com fer esport, aprimar-se, aprendre anglès, repúbliques bananeres i d’altres utopies esperem que el 2022 ens faci oblidar el tràngol de la crisis, la pandèmia i la colla de descerebrats que massa sovint ens desgovernen.

Salut, Amor i Feina!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li