Tercera Guerra Macedònica (I)

La batalla de Magnèsia va finalitzar la Segona Guerra Macedònica i va constituir una de les victòries més importants de la història de Roma i la fi de la potència d’Antíoc de Síria. Durant la guerra contra Antíoc, Filip V de Macedònia havia prestat grans serveis a Roma. A la Segona Guerra Macedònica, Filip havia estat contundentment derrotat a la batalla de Cinoscèfales. Des de llavors, Filip va col·laborar amb Roma a la guerra contra Antíoc de Síria, prestant serveis pels quals el Senat de Roma es mostrava molt agraït, de manera que consentiren que Filip expandís el seu regne. Aquesta píndola surt de S. I. Kovaliov i Javier Negrete, entre altres. Però l’expansió de Macedònia va ser tal que el Senat de Roma es va començar a preocupar, veient-hi una amenaça al poder de Roma a Grècia i varen obligar a Filip a retirar-se de diverses ciutats i territoris que havia conquerit. Primer per vies diplomàtiques, creant una gran tensió que va estar a punt de desembocar en guerra oberta. Filip, per evitar-la, va enviar una ambaixada a Roma, encapçalada pel seu fill Demetri, al que el Senat i Roma coneixien bé per haver estat hostatge temps enrere, en garantia que Filip i Macedònia complissin els tractats. A Roma, Demetri hi havia viscut molt bé, havia fet amistats entre la noblesa romana i aconsellava al seu pare Filip mantenir la política proromana. Però el successor de Filip era el primogènit, Perseu, que no era del mateix parer i va omplir a Filip de suposades relacions secretes de Demetri conspirant contra ell amb el Senat de Roma. Filip el va fer executar. Els seus últims anys, Filip va aliar-se amb tribus que vivien més enllà del Danubi, amb la intenció de rebel·lar-les contra Itàlia i així ell aprofitar per fer-se fort a Grècia. Filip V va morir el 179 aC., deixant un regne de Macedònia fort i ben organitzat a Perseu, que, com hem dit, estava en contra de Roma, tant personal com políticament. Els primers anys de regnat va mantenir bones relacions amb Prúsies II de Bitínia, amb Seleuc IV de Síria que era el seu sogre, amb els rodis i amb els prínceps il·liris. Perseu pretenia agrupar els grecs en contra de Roma, aprofitant l’odi que havia crescut contra ella, excepte entre petits grups d’oligàrquics que treien profit personal de la situació. Perseu es va presentar com el salvador contra la dominació de Roma, amb una campanya demagògica, convidant a Macedònia a tots aquells perseguits per deutes o per qüestions polítiques, oferint restituir-los els seus drets. Aquesta política va tenir un greu efecte negatiu, al posar-li en contra els oligarques que, atemorits, es varen ajuntar amb el partit proromà, impulsant la guerra. També el rei Èumenes de Pèrgam, que l’any 172 aC. va anar a Roma a defensar personalment la seva posició i exposar les seves queixes, encoratjant el Senat a declarar la guerra a Macedònia, Al seu retorn a Grècia, Èumenes va patir un atemptat a Delfos, l’organització del qual es va atribuir a Perseu. Amb aquesta situació, el 171 començaren les operacions militars, amb Perseu totalment aïllat, doncs l’havien abandonat els etolis; a Tessàlia el partit proromà havia pres el comandament i tampoc l’ajudarien Rodes ni Il·líria. Prúsies de Bitínia es mantenia neutral i Antíoc IV de Síria va aprofitar aquella guerra per conquerir territoris egipcis. Perseu va contractar 10.000 mercenaris per equilibrar la manca d’aliats. La primera batalla de la Tercera Guerra Macedònica, que va tenir lloc a Tessàlia el 171 aC., va guanyar-la Perseu, podríem dir que per punts, en aconseguir derrotar la cavalleria i la infanteria lleugera romanes comandades per Licini Craso. Licini havia obtingut del Senat de Roma un decret que obligava a qualsevol ciutadà menor de 51 anys a enrolar-se, si era designat per cònsols o tribuns. Era un intent de reclutar tropes experimentades que havien viscut guerres anteriors. Titus Livi ens va escriure el discurs d’un d’aquells veterans, Espuri Ligustí, per animar els seus companys a allistar-se: «Romans! Sóc Espuri Ligustí, de la tribu crustuminia, descendent dels sabins. Em vaig convertir en militar durant el consolat de Publi Sulpici i Gai Aureli (200 aC). Vaig servir dos anys contra el rei Filip. En el meu tercer any, Titus Quinti Flamini em va anomenar centurió del desè manípul dels astatis, com a recompensa al meu valor. Un cop derrotat Filip i els macedonis, vaig tornar a Itàlia i em vaig llicenciar. Però em vaig allistar de nou com a voluntari per anar a Hispània amb el cònsol Marc Porci (195 aC.), que em va honorar nomenant-me centurió. Per tercer cop em vaig presentar voluntari amb les tropes que varen ser enviades contra els etolis i el rei Antíoc (any 191 aC.) i Mani Acili em va nomenar primer centurió dels prínceps. Vaig servir dos vegades més a campanyes a Itàlia i dos més a Hispània, amb el pretor Quint Fulvi Grac i amb Tiberi Semproni Grac (anys 181 i 179 aC.) En pocs anys vaig ser nomenat quatre vegades cap dels centurions. He rebut 34 condecoracions pel meu valor i he aconseguit 6 corones cíviques. He complert 22 anys de servei i tinc més de 50 anys. Però si els encarregats de reclutar l’exèrcit em troben apropiat per servir com a soldat, no renunciaré al meu deure. Que els tribuns m’atorguin el grau que considerin convenient. De la mateixa manera em dirigeixo a vosaltres, camarades meus soldats, per demanar-vos que obeïu el mandat del Senat i dels cònsols i que penseu que qualsevol lloc o rang en què lluiteu per la defensa de la República, és igual d’honorable».

Tot i aquesta política d’allistament, la primera batalla la va guanyar Perseu, que amb aquesta victòria podria haver passat a l’atac, però enlloc d’això, va iniciar converses de pau, no sabent o no volent recordar el que altres ja havien experimentat de Roma: no hi havia converses vàlides i definitives de pau, l’únic que acceptava Roma era la rendició incondicional. Perseu va deixar passar la oportunitat que representava l’estat d’indignació als territoris en què els soldats romans acampaven, doncs indisciplinats i violents, varen provocar el descontent de la població i queixes dels seus aliats. L’any 169 Roma va designar com a cònsol a Quint Marci Filip, un veterà obès i de més de seixanta anys, qui malgrat tot, va desenvolupar una gran activitat. Dins el primer mes de la seva arribada a Grècia, va escapolir-se entre la cadena de fortificacions macedòniques i creuà de Tessàlia a Macedònia. Perseu podia haver-lo atacat en els delicats moments en què travessava els angostos passos propers al mont Olimp, on les columnes de legionaris es veien obligades a allargar-se i perdre la formació. Però Perseu va preferir retirar-se cap a Pidna i així el romans varen entrar a Macedònia i conqueriren ciutats com Dion i Heracleo. Com he explicat en altres píndoles, si un exèrcit es negava a la batalla, era molt difícil que l’altre aconseguís la victòria atacant posicions fortes i ben defensades. I com els romans estaven esgotant les provisions, van haver de retirar-se cap al sud i acampar a la vora del riu Elpeu, que baixant de l’Olimp desemboca a l’Egeu. Ja havien passat tres anys de guerra i la República de Roma no havia aconseguit encara sotmetre Macedònia ni Perseu.