Sobre la immersió lingüística

0
1245

A casa els meus fills parlen amb la seva mare i entre ells en català, amb mi ho fan en castellà. Afortunadament per a ells són totalment bilingües. Jo no ho soc!

Parlar una llengua, la que sigui, és un sentiment, perquè amb les paraules conformem el nostre llenguatge, expressem idees i emocions i posem en comú amb els nostres congèneres el que som.

Va haver-hi un temps, no gaire llunyà, que a les persones que a Catalunya parlaven en català els intransigents els deien, de males maneres, que parlessin en «cristià» i segon ells parlar en llengua cristiana era fer-ho en castellà, no en arameu ni grec ni llatí que en el temps en el qual va néixer el cristianisme eren les llengües que parlaven els seguidors de Jesús de Natzaret.

Després d’un temps, el català va ser tolerat però no ensenyat a les escoles, s’estudiava a finals dels seixanta del passat segle en classes nocturnes no reglades i en cercles molt reduïts.

Fa quatre dècades que el català va començar a ensenyar-se com una assignatura més en l’ensenyament reglat. Quan es va iniciar la normalització lingüística es va poder fer en gran manera per l’esforç dels mestres, molts d’ells de parla castellana, que van entendre que parlar i ensenyar la llengua catalana era donar eines als seus alumnes perquè s’expressessin en la seva llengua materna, aquella que parlaven a les seves cases, la que havien sentit en el ventre de la seva mare i la que van aprendre, en els seus primers anys de vida, sentint-la parlar a la seva família.

Fins fa poc es protegia una llengua que havia estat perseguida per la dictadura franquista. Ara, per pur interès de polítics sense escrúpols, es judicialitza l’ensenyament del català i es vol fer malbé la immersió i la normalització d’un idioma que és minoritari enfront de la força demogràfica del castellà; llavors, a què ve tant escarafall, tanta mania persecutòria sobre la immersió lingüística?

Observeu els patis de col·legis i instituts, apropeu-vos a una plaça on juguen nens. Escolteu l’idioma que predomina en els jocs i comproveu que és l’espanyol o castellà. Està en perill? No ho sembla. Potser els qui exigeixen percentatges equiparables d’ensenyament del castellà respecte al català ignoren que la llengua de Cervantes té una posició dominant respecte a la llengua d’Ausiàs Marc? Potser els alumnes de primària i secundària de Catalunya quan acaben l’ensenyament obligatori no tenen el mateix coneixement del castellà (en molts casos superior) que altres educands d’altres comunitats de l’Estat?

És un delicte atacar els sentiments dels pobles; és inadmissible que s’utilitzi una llengua per ferir l’altre; és inacceptable que per no se sap quins interessos es creï un problema on no n’hi havia.

El que ha fet el jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb la seva sentència sobre el vint-i-cinc per cent de matèries impartides en castellà és sembrar discòrdia i provocar una reacció defensiva de la immersió lingüística, una reacció irada, potser crispada, on no n’hi havia. Cert que el magistrat va dictar sentència sobre una demanda civil d’uns ciutadans que volien imposar el seu criteri minoritari sobre una majoria que no té cap inconvenient que els seus fills siguin bilingües i concloguin els seus estudis primaris i secundaris amb el coneixement de les dues llengües i amb amplis coneixements de l’anglès o el francès o qualsevol altre idioma com a assignatura obligatòria.

Sembrar greuges dona el fruit de l’enfrontament, crea fronteres i alimenta el sentiment de la separació. Els que cometen l’error d’utilitzar les llengües com a armes llancívoles, com a senyals d’identitat que separen en comptes d’unir i que consoliden el sentiment de l’odi són persones que haurien de meditar les conseqüències dels seus actes.

Potser no es el més oportú, però explicaré el que li vaig dir a un membre de les forces de l’ordre públic dies després de l’1 d’octubre de 2017. Li vaig exposar el meu rebuig a l’«a por ellos» quan en algunes comunitats de l’Estat se’ls ovacionava amb aquests crits i li vaig preguntar: per qui veníeu, per la cosina Carmen o l’oncle José? El sentit comú i la mera observació confirmen que la població de Catalunya té orígens molt diferents, que hi ha independentistes nascuts a Còrdova o Burgos o Saragossa i defensors que Catalunya és Espanya nascuts a Girona, Lleida, Tarragona o Barcelona, i amb més de vuit cognoms catalans; hi ha partidaris i detractors en tots dos costats, però el més dolorós són les persones ferides per uns greuges que han creat i potenciat els que es beneficien d’ells.

Considero un error greu qualsevol imposició. Em sembla que no ajuda a la convivència que una minoria imposi la seva voluntat via judicial a una majoria sobre la normalització de l’ensenyament del català.

Al meu entendre, el Regne d’Espanya té una enorme riquesa, la que en el seu territori es parli en català, en basc, en gallec i en castellà, riquesa a la qual s’hauria de sumar el bable asturià, l’aranès i les noves paraules que s’incorporen als nostres diccionaris procedents de l’àrab, de l’anglès o del suahili, sense oblidar els mil accents de totes elles. I s’han de cuidar totes i cadascuna de les llengües que es parlen en aquest país perquè són sentiments amb els quals ens expressem, perquè són riquesa i perquè uneixen per molt que s’obstinin els uns i els altres a utilitzar-les per enfrontar-nos.

El que ha permès la convivència ha estat el respecte. M’explico, la Feria de Abril de Barcelona és la segona fira andalusa d’Espanya. La primera, la Feria de Abril de Sevilla, la van crear el senyor José María Ibarra i el senyor Narcís Bonaplata, el 1846, quan van tenir la idea de celebrar durant tres dies del mes d’abril una fira de caràcter mercantil. Un basc i un català. Aquest exemple és la constatació dels vincles culturals i afectius entre els habitants d’aquest país, que en són molts i es remunten en el temps.

Crear odi és el millor cultiu per trencar la convivència dels que diuen defensar la unitat d’Espanya i dels que pensen que Espanya ens roba.

El 3 de desembre de 2021, una ordre judicial imposava que s’havia de donar el 25% de les classes en castellà en una escola pública de Catalunya, en concret, l’escola El Turó del Drac de Canet de Mar. Aquesta acció judicial era un pas més que es sumava a la garrotada del Tribunal Suprem al model d’immersió lingüística de Catalunya. La família del col·legi El Turó del Drac que va reclamar l’ensenyament en castellà del seu fill de cinc anys va ser recolzada per PP, Ciutadans i Vox, que van retreure als executius català i espanyol l’assetjament que havia patit la família que reclamava l’ensenyament en castellà per al seu fill.

L’enfrontament va propiciar una recerca per part de la Fiscalia de dos tuits que amenaçaven la família que reivindicava l’ensenyament en castellà. Cal concloure que els tuits no tenien res a veure amb la comunitat educativa.

D’un costat, la família denunciant exigia que un nen de P5 rebés una educació bilingüe, denúncia que es sumava a les vuitanta resolucions dels tribunals en l’última dècada en aquest sentit. La crispació política està causant un mal a la convivència que cap alumne mereix i menys un nen de P5, per molt que els seus progenitors creguin que estan defensant els drets del seu fill.

En què es diferenciava aquest cas de tots els casos precedents? Perquè era la primera resolució judicial posterior a la providència del Suprem que tombava el model d’immersió lingüística.

En aquells dies, la primera reacció la van donar les famílies del centre en qüestió que eren partidàries de l’escola en català: es van organitzar per protestar contra l’ordre judicial que atacava la immersió. També es van pronunciar sobre les motivacions polítiques de la família denunciant i van demanar al Departament d’Educació que blindés l’ensenyament en català.

Afortunadament, les famílies d’El Turó del Drac van mostrar el seu rotund rebuig «a qualsevol mena de violència i assenyalament, preservant per sobre de tot els interessos dels nens i nenes de l’escola». Una mare de dos nens del centre educatiu argumentava: «El que simplement estem defensant és el projecte pedagògic que acceptem quan entrem al centre, una escola catalana, participativa, laica i amb la immersió entre els seus principis».

L’enrenou polític i mediàtic prossegueix. S’embolica la troca de la crispació i el consens sobre l’ensenyament del català i en català es trenca, mentre s’ignora que la immersió lingüística la van demanar i recolzar persones que procedien d’altres llocs de l’Estat, i ho van fer convençuts que els seus fills havien d’aprendre el català i en català perquè era el millor símbol de la seva integració a la comunitat catalana.

He començat aquesta tribuna explicant-los el bilingüisme que es viu a casa meva. Els diré que és gratificant.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li