Tinc la impressió i la sensació que a Espanya el dret de defensar uns ideals o criticar, dissentir i discrepar amb el poder dominant cada vegada és més complicat d’exercir pels ciutadans i pels polÃtics, ja que segons qui és el criticat i/o defensat condueix a condemnes judicials i prohibicions. Davant aquesta situació cal fer silenci i posar-se una mordassa, especialment si s’ataca la Corona, les forces de l’Estat o la unitat d’Espanya? Per desgrà cia, aquesta sensació no és una fantasia, està fonamentada en fets concrets que cada vegada es repeteixen amb més freqüència. Valguin tres exemples: la presó preventiva de polÃtics independentistes, la condemna al raper Valtònyc i la censura d’un muntatge sobre presos polÃtics a Arco. Essent tres casos molt diferents, dos judicialitzats i un altre no, tots tres tenen en comú l’atac a la llibertat d’expressió i la defensa d’una ideologia. Llibertat d’expressió un valor entenc que fonamental en democrà cia.
Vuit representants legÃtims del Govern català , i dos presidents d’organitzacions civils catalanes, estan o han estat empresonats per delictes que qualsevol paÃs amb un mÃnim de decència judicial consideraria insostenibles. La gravetat de les penes que afronten, la manca de garanties judicials, l’establiment de llibertat sense fiança, la diferència de criteri amb els jutges d’altres països Europeus que han hagut de decidir sobre altres consellers amb exactament les mateixes circumstà ncies, demostren una parcialitat intolerable de la justÃcia espanyola. Molts ciutadans miren amb estupefacció i preocupació la politització descarada de la justÃcia espanyola i estan disposats a recórrer a totes les instà ncies que siguin necessà ries per reclamar la llibertat dels presos polÃtics catalans. Molts altres ciutadans, potser masses, fan silenci.
Són moltes les veus que afirmen sense embuts que la justÃcia española haurà de respondre davant instà ncies judicials europees tard o d’hora, però mentrestant, els presos polÃtics resten empresonats per defensar el que nosaltres, els ciutadans catalans, els vam encomanar amb el nostre vot les darreres eleccions. Moltes altres veus, potser masses, fan silenci.
Abel Pié i Mercè Barceló, en representació de 1.040 juristes per la llibertat, escenificaven el passat novembre del 2017 el suport de les entitats Drets i Col·lectiu Praga a la reivindicació per la llibertat dels empresonats. Barceló llegia el manifest signat per 1.040 juristes que reclama la llibertat dels Jordis i els membres del Govern. El manifest afirma que l’Audiència Nacional no és l’òrgan competent per jutjar els processats i nega que hagin comès els delictes de rebel·lió i sedició, el que suposa una esmena a la totalitat als arguments jurÃdics esgrimits per la Fiscalia General de l’Estat. La setmana passada més de 600 juristes denunciaven davant el Consell d’Europa la violació de drets humans a Catalunya. Molts altres juristes, potser masses, fan silenci.
Per molts, articulistes, intel·lectuals i polÃtics espanyols sobre el paper a Espanya el dret a decidir és inqüestionable, i el subscriuen a favor del Sà hara o el Tibet. Però quan es posa en un terreny que els toca directament, desapareix per la falta de valentia, perquè els mitjans on escriuen els traurien les columnes, o les subvencions caurien en picat, o un posicionament clar els faria perdre vots, però sobretot perquè veuen que es queden sense paÃs. No poden admetre el dret a decidir d’una part del que consideren Espanya, perquè precisament la consideren Espanya? Això significa subscriure la posició dels de sempre i aleshores els dits intel·lectuals d’esquerres, articulistes i polÃtics callen. Estan literalment amagats, alguns com Suso de Toro criden i denuncien, molts altres, potser masses, fan silenci.
L’esquerra tradicional de l’Estat -inclosa la catalana- ha quedat tan desorientada per la deriva que ha pres el moviment sobiranista a Catalunya que, per no marejar-se, s’ha aferrat al manual. En lloc d’esguardar de cara la realitat, ha desviat la mirada amunt, vÃctima d’un espanyolisme naturalitzat, i, assenyalant el PDeCAT, ha sortit amb el llistat d’arguments de sempre contra el nacionalisme burgès, com si aquest fos el tret principal del moviment que està sacsejant Catalunya. Fan silenci, potser massa i tot.
Hi ha dues figures jurÃdiques que promouen amb fonament legal l’actual condemna als tribunals d’expressions que als anys 80 o 90 esquivaven la justÃcia: el delicte d’enaltiment del terrorisme i la llei de seguretat ciutadana, coneguda com a llei mordassa. El primer es va introduir en el codi penal durant el segon mandat de José MarÃa Aznar quan ja existia el delicte d’apologia del terrorisme, que sembla que no era considerat suficient per PP i PSOE. Aquesta figura jurÃdica ha permès que el Suprem hagi condemnat a tres anys i mig de presó un raper per lletres com A ver si ETA pone una bomba y explota. La llei mordassa aprovada el 2015 va donar el cop final amb la persecució de concentracions en espais públics, entre altres manifestacions. El procés ha accelerat i ha estat l’excusa perfecta per posar en marxa tot l’engranatge judicial, policial i polÃtic per defensar l’statu quo. El pitjor de tot però, són els silencis. Poques veus han sortit a denunciar-ho, potser masses fan silenci. Dia a dia surten a la llum nous casos un exemple més el cas del cònsol de Finlà ndia, Albert Ginjaume, que parla de «caça de bruixes», és el tercer diplomà tic cessat per les pressions d’Espanya per motius ideològics. Pocs mitjans de comunicació ho ha denunciat, potser masses han fet silenci.
Si ens fixem en la definició de silenci, ‘fet de no parlar, de callar’. Guardar silenci: ‘fet de no expressar algú el seu pensament amb paraules o per escrit’; passar (una cosa) en (o sota) silenci: ‘no parlar-ne’, hi veiem polÃtics d’esquerres, empresaris, mitjans de comunicació i gran part del sector cultural i intel·lectual del paÃs. Hi veiem molta gent, potser massa. I jo em pregunto: tota aquesta gent que fa silenci, potser masses, estan silenciats o són còmplices?
Leave a Reply