SĂ© tots els contes

0
1212

El títol d’aquesta tribuna, correspon a un poema de León Felipe. Ell sabia tots els contes; sabia de la nostra necessitat d’explicar i creure’ns els nostres contes i, sobretot, sabia que la por de l’home havia inventat tots els contes. Amb el seu permís, benvolgut lector, li explicaré un conte.

Hi havia una vegada l’home… AixĂ­ comencen tots els contes, i aquest conte que escric no vol acabar amb una moralitat; aquesta història s’inicia en el trajecte per carretera de Llançà a Port de la Selva. Haig de decidir si el personatge sense nom ni rostre va caminant i acompanyat, o si circula en automòbil. Res sĂ© d’ell. L’única certesa Ă©s que a la carretera GI-612, a l’altura de la urbanitzaciĂł Santa Isabel, el nostre personatge tira la burilla d’una cigarreta. Els altres ingredients del relat sĂłn: era un divendres, convertit en divendres de cendra i foc, i desprĂ©s va ser dissabte de rĂ bia i diumenge de delimitar el perĂ­metre del foc i el traspĂ s al dilluns sense dormir, no anĂ©s la tramuntana a revifar la catĂ strofe mediambiental que havia ocasionat la burilla mal apagada.

Aquests ingredients necessiten l’ajuda de la imaginació. Potser per la carretera GI-612 circula un automòbil amb les finestres obertes. Els seus ocupants conversen amigablement. Un d’ells fuma. La finestra oberta permet al fum buscar el vent de tramuntana. El fumador inhala profundament el cigarret, acció, que sense saber-ho, crema els seus pulmons en un acte totalment voluntari, una negligència personal, que ataca la seva salut i la de la resta dels ocupants del vehicle. Fumar és un acte social, això creu el nostre personatge. Una altra de les funcions de les finestres obertes és ajudar a suportar les corbes de la carretera: l’una després de l’altra deixen entreveure un paisatge agrest, esquitxat d’urbanitzacions que ocupen el que un dia va ser només muntanya; a l’altura de la urbanització de Santa Isabel, el nostre personatge tira la burilla a la carretera i la calor, la vegetació resseca i el vent donen una calada a les restes del tabac i el foc s’encén. I l’expandeix la tramuntana. Quan arriben els equips d’emergència, el foc devora el paisatge.

Va ser un acte inconscient? Una mica més que una imprudència? No ho sabem! Desconeixem el nostre personatge, les seves intencions. També és una possibilitat que ignori les conseqüències de l’acte incívic que suposa tirar una cigarreta encesa en un paratge natural un matí del mes de juliol.

En el relat apareix un record, ho fa amb força, la frase irromp sense anunciar-se: «Quan un bosc es crema, alguna cosa teva es crema». A la meva retina balla un anunci, una imatge, la música de la qual és una tonada enganxosa que ens convida a lluitar «Tots contra el foc».

Un servidor no volia escriure un conte, ni molt menys un conte sobre l’acte de tirar una burilla. Cremava part del Parc Natural del Cap de Creus i les autoritats es congratulaven de que no s’havien perdut vides humanes. Tal vegada, algú pensava en les vides vegetals i animals que s’havia cobrat el foc. I tot això m’ha impulsat a explicar aquest conte.

Al pati de casa, el vent va escampar algunes llàgrimes de cendra i, en comptes de l’olor d’espelmes i encens, l’aire escampava l’olor de la muntanya cremada.

Aquest relat, com si fos un curt audiovisual, conclou amb fosa en negre, el negre amb el qual s’han vestit els arbres i arbustos i matolls als quals l’incendi ha socarrimat. El dol de cendra amb el qual s’ha vestit la terra, cendra que el vent ha deixat com si fossin llàgrimes pels éssers vius als quals el foc va amortallar.

Un altre record que la memòria imposa és l’enyorança d’uns versos de Walt Whitman: «Aquell que camina una sola llegua sense amor / camina amortallat cap al seu propi funeral». Deixem la cita.

Em queda espai per a explicar un altre conte, un que ignoro: pot tractar-se de la història de qualsevol ésser humà. Tal vegada es tracta d’una persona sense gens d’interès. I, així, hi havia una vegada l’home, un personatge sense rostre. Un home que simbolitza tots els éssers humans o, millor, tan sols aquests homes que es creuen els reis de la creació i exemplifiquen en les seves persones tot allò que ens roba la nostra humanitat.

En una cançó de Joan Manuel Serrat, «Algo personal», es descriu a aquesta mena de persona, en una de les seves estrofes, diu: «No conocen ni a su padre cuando pierden el control, ni recuerdan que en el mundo hay niños / Nos niegan a todos el pan y la sal / Entre esos tipos y yo hay algo personal.» Evidentment, el personatge del conte està inspirat en aquest perfil.

Hi havia una vegada l’home… La seva estupidesa, la seva envanida actitud de fals rei de la naturalesa. Hi havia una vegada un idiota, un Ă©sser que anomena progrĂ©s a la destrucciĂł del seu hĂ bitat, un ser convençut d’estar per sobre del bĂ© i del mal.

Necessito documentar-me: un dia, els que habitem aquest temps, també serem cendra i algú furgarà en els arxius digitals i analògics per narrar com vivíem. Potser algú busqui en les pàgines d’aquest setmanari alguna dada que l’ajudi a comprendre el nostre temps. En aquest futur sense data, l’historiador tindrà molta documentació per a reconstruir aquest present, en el qual la naturalesa es rebel·la contra la nostra conducta inconscient. L’historiador o l’arqueòleg tindrà material suficient per explicar als seus coetanis.

El present i la projecciĂł cap al futur que fem del mateix sĂłn un bon principi. No obstant això, necessito mĂ©s inspiraciĂł, per exemple, intentar esbrinar qui va escriure la narraciĂł del nostre temps… Fins ara, els llibres d’història els escriu el temps i, potser, en aquest moment, en el qual els rius es desborden, en el qual els virus ens confinen, en el qual uns pocs volen controlar els nostres pensaments i construir històries falses per imposar les seves tiranies, Ă©s el moment que la nostra Història no l’escrigui el temps. Aquest present nostre s’assembla bastant a les distòpies que van escriure Orwell, Huxley o Bradbury, entre d’altres. No sembla que puguem construir una altra manera de viure en harmonia entre nosaltres i amb el nostre hĂ bitat i, no obstant això, la pandèmia, el canvi climĂ tic, sĂłn una oportunitat per crear un bon lloc que propiciĂŻ el canvi global que necessitem.

Estic content amb aquesta última reflexió, resumeix un fil d’esperança, el de crear una eutòpia que es contraposi a la distòpia. Ara bé, hauré d’anar amb compte amb els conceptes filosòfics per no caure en la moralina.

Situaré el temps del conte en aquest estiu anòmal, com ho va ser el de 2020, i, afegiré, que aquest temps de confinament i anomalia ens ha ajudat a pensar per nosaltres mateixos i no al fet que ens pensin. Un moment: què vull dir amb això de pensar per nosaltres mateixos i no que ens pensin? Intentaré explicar-me: la Intel·ligència Artificial, els algoritmes que creen el Big Data, el consum excessiu de les plataformes digitals d’entreteniment, les hores que passem navegant per la xarxa compulsivament, modelen el nostre pensament, el màrqueting neuronal, ens indueix a prendre decisions precipitades que si ens aturéssim a pensar no prendríem. Afegiré un altre element narratiu que he utilitzat en aquesta tribuna algunes vegades: ja no somiem, ens somien, la qual cosa ve a reforçar això del pensar per nosaltres mateixos, somiar sense que uns altres somiïn els nostres anhels.

Tornem a la reconstrucció del nostre present per a compondre aquest conte, per a això, passejo pels carrers de les nostres ciutats i pobles i contemplo aquest paisatge de després d’una batalla: cartells de «es traspassa o es ven» en molts dels comerços que donen vida a les nostres ciutats i pobles. Aquestes persianes baixades són el testimoniatge metàl·lic d’algun drama: desocupació, d’il·lusions trencades. No sé qui va escriure l’eslògan: «el comerç és vida», ni tan sols sé si el transcric amb exactitud, però les persianes dels comerços baixades i en traspàs entristeixen.

Si aquest conte comença amb un hi havia una vegada l’estupidesa humana, hauria de presentar als personatges com a éssers inconscients, que actuen com la persona que va tirar una burilla i va ocasionar un foc devastador. Però si els personatges són així d’idiotes, quina credibilitat tindrà aquest conte?

Necessito trobar als personatges del conte, personatges, potser del món real, com José Manuel Villarejo, Florentino Pérez, de qui els àudios filtrats a la premsa el qualifiquen per a un paper protagonista. El comportament de Joan Carles I s’assembla molt al personatge del conte de Nadal, de Charles Dickens. Em pregunto si aquests personatges són reals, o són de conte. Tal vegada en els seus bressols a aquests personatges els van bressolar amb contes; tal vegada les seves pors els van motivar a explicar-se contes i, tal vegada, sabedors que un dia els enterraran amb contes, han caminat amortallats per la vida.

Prou de contes! Crema el massís del Montgrí, crema Ventalló i la Conca de Barberà. Es crema la terra per la nostra negligència, la nostra supèrbia. Nosaltres, d’una manera o altra, ens hem equivocat creient que el progrés és canviar la fisonomia de la Terra i no respectar la seva naturalesa.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li