Rosa Maria Agustí: «A Figueres i a l’Empordà hi ha dones molt potents, però ens hem d’unir»

0
1021

És empresària i la presidenta de l’Associació Gironina d’Empresàries (AGE). En aquesta entrevista explica la situació empresarial de la demarcació i n’augura el seu futur


Com definiria actualment la situació empresarial?
A la nostra associació, que és transversal perquè hi ha empreses de tota mena, es pot dir que la situació de la pandèmia ens va frenar com a totes les empreses i ara, d’alguna manera, estem començant a treure el nas. No d’una manera espectacular, perquè ja sabem que tots els canvis costen, però comencem a treure el nas. I comencem a entendre que les empreses han d’entrar al món de la digitalització i aquest canvi de format fa que alguns dels nostres clients directes no l’entenguin.

Encara hi ha qui és reticent a la digitalització. Hi ha generacions que encara no s’ho creuen?
Digitalitzar-se val uns diners i aquesta és la realitat. Les empreses, per estar posicionades i arribar al client final, han d’apostar per la digitalització. I això val diners, i bastants. Des de l’AGE, el setembre 2020 vam llançar una plataforma, Gironazon, que l’únic que busca és ser un aparador de les empreses de la nostra demarcació. Inicialment, buscàvem que en aquesta plataforma la gent tingués interès per comprar-hi, però el resultat que veiem és que la gent mira la plataforma, però va a comprar o a recollir el producte a la botiga. I la nostra idea és que el cost d’estar a dalt de tot de la gran xarxa d’Internet sigui compartit.

Avui hi ha moltes associacions formades per dones, però entenc que l’any 94 i amb la testosterona postolímpica, no devia ser fàcil.
Gens. L’any 1994, l’associació neix per un tema clar i visible: dins dels òrgans de govern de la societat gironina, la dona no tenia cap mena de presència. Quan aquelles quatre dones van seure i van decidir que era el moment de posicionar-se, va ser quan neix aquesta associació. I sempre et fan la pregunta de: «cal una associació de dones empresàries?» I la meva resposta és: «el mateix que una associació, en general. Nosaltres volem posicionar-nos, que se’ns escolti i que realment ens tingueu presents». Una cosa és real: el 50% de la població mundial són dones, per tant, no ens hauríem de reivindicar perquè ja hauria de ser de lògica i com dius, en aquell moment era inviable. Han passat vint-i-sis anys i encara estem pràcticament lluitant i demanant ser-hi. El que més em dol quan analitzo els vint-i-cinc anys de lluita és saber com transmetre-ho perquè la societat entengui que no ens cal demanar estar a un lloc, sinó que, sí o sí, hem d’estar-hi. Hauríem de parlar sempre de números, vull dir, la societat la formem entre tots i és qüestió de plantejar-nos, econòmicament, què vol dir que el 50% de la població no es tingui en compte. Com a tot arreu, a la vida hi ha persones molt ben preparades, persones amb capacitats… i el que s’ha de valorar és quina aportació tenen les nostres habilitats al conjunt de la nostra societat, perquè al final tothom està al mateix vaixell.

L’AGE neix amb aquesta voluntat de posicionament, però l’escletxa salarial encara és més que notable.
És increïble que encara hi sigui i penso que és per la manca de visió. Si tu tens aquesta escletxa salarial entre un home i una dona fent la mateixa feina, vol dir que la seva capacitat de consum és més baixa. Vol dir que de cara a la jubilació, també tindrà menys ingressos i això vol dir que la roda no funcionarà. És obvi, no estem precaritzant la persona, estem precaritzant el nostre conjunt.

I pensa que el teletreball i la pandèmia, en general, han ajudat a millorar aquesta problemàtica, o al revés?
La pandèmia i el teletreball han vingut per quedar-se. Penso que no té a veure, el nostre país sempre ha treballat —i m’incloc— per donar servei. Per tant, servei és igual a moltes hores i presència. El problema és que les empreses no sabem valorar el teletreball per objectius. Penso que a la dona el teletreball li pot anar molt bé per conciliar, perquè si finalment fos per objectius, no importaria les hores que has d’estar a la feina, sinó els resultats. El problema el tenim les empreses que no sabem com definir els objectius, perquè ho hem fet sempre així.

Sovint li pregunten, i em sorprèn, què aporta una dona a l’empresa. Creu que és qüestió de gènere o més aviat és problema d’un sistema patriarcal?
Totalment del sistema. El que està clar és que el format de gestió entre un home i una dona té les seves diferències, nosaltres som més empàtiques, tenim més tendència a treballar en equip, som més resolutives… Al final, en la història, una dona ha portat la gestió de la família des del moment zero i acaba sabent gestionar l’economia familiar de manera hàbil. Però la pregunta aquesta de «què aporta?». M’indigna perquè penso: què vol dir aportar? Doncs aportarà el seu coneixement, les seves habilitats, les seves capacitats… Som personetes, homes i dones, però som persones. Encara estem, desgraciadament en una societat patriarcal. I no només aquí, eh? Arreu. Des de l’AGE formem part del BPW Business Professional Women i ara a principi d’any celebrem l’Equal Pay Day i se celebra aquí, a França, a Suïssa, per tant arreu… Amb això vull dir que la pel·lícula està generalitzada i és un problema. Tant de bo els dirigents i els empresaris, en general, se n’adonin.

Cobrir la quota o fer llistes cremallera, per exemple, no és la solució. Ho pensa així?
D’entrada, segur que no és la solució. Et qüestiones si estàs aquí pel que vals o per la foto, i des de fora et diuen «estàs aquí per la foto». Per quota no has d’estar mai enlloc, hi has d’estar per la teva vàlua i les teves iniciatives, però mai perquè ets una dona. Això per a mi és anar enrere.

Quina és la solució?
En la diferència salarial, penso que l’única manera és posar les xifres sobre la taula. Si jo soc capaç de demostrar que aquesta diferència allà on repercutirà és en la meva vivència, s’hauria acabat. Com lluitar-ho? Doncs amb el tema de la conciliació, el fet que el pare pugui demanar baixa de paternitat ja fa que moltes empreses no es planegin en quin cicle de vida estàs a l’hora de contractar-te. Penso, però, que és més aviat un concepte de l’empresari. Cal deixar aquests arquetips educatius que tenim i hem de començar a tenir consciència que estem en un món globalitzat i hem d’aportar sostenibilitat a l’economia.

Tornant a la comarca, hi ha gruix de dones empresàries a l’Alt Empordà?
L’Anna Espelt n’és una d’elles i és una mega crack. Vam tenir la sort de comptar amb ella a l’EWoman i és una dona amb una força increïble. A Figueres hi ha grups de dones empresàries i en vaig conèixer alguna. Sí, a Figueres i a l’Empordà hi ha dones molt potents, però ens hem d’unir. Totes les associacions que poden existir dins la demarcació haurien d’estar juntes perquè la unió fa la força. Dones a l’Empordà n’hi ha de l’alçada d’un campanar i no potents, potentíssimes. I ho dic així perquè totes estem una mica tocades per la tramuntana i això ens ajuda a posar-nos les piles [entre riures]. I penso realment que hauríem d’entendre, sense perdre la identitat pròpia, que ens hem d’unir en un format federatiu.

Foto: ÀNGEL REYNAL

Quin missatge llança des d’aquí a les dones empresàries de la demarcació?
Doncs que el canvi real serà amb la força de l’equip. Des d’AGE sempre diem: «sola caminaràs, juntes caminarem més lluny». En l’àmbit empresarial, tots i des del moment zero s’han unit en associacions o gremis, per alguna cosa és…. I les dones hem d’entendre que si hem de buscar un canvi legislatiu o el que sigui de lluita, ho aconseguirem si som milers.

Quin és el futur de l’empresariat? I cal diferenciar-lo del femení?
Diria que no. La realitat és que o ens posem les piles en el món digital i entrem a aquesta quarta revolució, o hi haurà empreses que patiran molt. I compte! Penso que l’usuari ha de ser conscient que la digitalització ens ha d’acompanyar, però no ha de matar. Ens ha d’ajudar i fer que les empreses puguin vendre arreu, però no ens podem permetre caure en la facilitat de compra. Els figuerencs o la gent de la demarcació hem d’entendre que s’ha de donar menjar a tothom. La quarta revolució ens posa els ítems clars d’on anem, però no ens podem oblidar d’on venim. Si no, la majoria de feines desapareixeran, i no ens ho podem permetre.

Com hauria de ser la relació entre el sector públic i el sector privat?
Ui… D’entrada, el sector públic hauria de tenir sí o sí al seu costat el sector privat. El sector públic són els que treballen pel sector privat i a vegades ens fa la sensació que és al revés, i penso que aquí és quan ens equivoquem. El sector públic està per fer la feina d’organització i necessitats que hi ha al sector privat, i desgraciadament no ens ha escoltat gairebé mai. És una gran pèrdua perquè hem perdut molts anys i podríem tenir una societat molt millor i més gestionada perquè el sector públic mai ha gestionat un país com si fos una empresa, i aquest és el gran problema.

Hi ha qui diu que una dona empoderada, a certs col·lectius, fa por. Ho creu així?
Puc fer jo la pregunta? Què és una dona empoderada? Aquesta frase em té un pèl ratllada… Què vol dir «és una dona empoderada»? No cal que ens empoderi ningú, som dones i tenim força, sabem donar la mà, sabem unir… I compte, eh! A vegades les dones l’hem cagat, l’empoderament ens ha fet vestir de mascles o masculinitzar-nos per passar desapercebudes, i és un gran error.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li