Quatre polvos a la setmana

0
1478

Moltes parelles a l’hora de casar-se estableixen el que es coneix com capitulacions matrimonials, l’origen de les quals es remunta a l’època medieval. La llei catalana diu que els atorgants poden, en capitulacions matrimonials, determinar el règim econòmic conjugal, convenir la institució contractual d’hereu, establir els pactes o les estipulacions que considerin convenients, llevat que siguin contraris a la llei, i fer qualsevol disposició per raó de matrimoni.

Les capitulacions matrimonials, que han de constar necessĂ riament en escriptura pĂşblica, poden ser atorgades abans del matrimoni o durant el matrimoni.

Fins ara, en l’exercici professional m’havia trobat amb molts tipus de pactes entre cònjuges per regular les seves relacions futures un cop contret el matrimoni, però el que no havia vist mai és una estipulació com la que recull el suplement de negocis de El País del passat diumenge 8 de maig, a les seves pàgines «Legal», on explica que Jennifer Lopez i Ben Affleck, que per que sembla s’han casat recentment, han signat una clàusula en la qual es comprometen mútuament a mantenir, com a mínim, quatre relacions sexuals a la setmana. No aclareix el diari si aquestes han de ser entre els dos o cadascú per la seva banda, encara que aquesta possibilitat llibertina seria una mica excessiva pactar-la.

El compliment d’aquest pacte ha de portar la seva feina i més si es refereix a la relació sexual exclusivament dins la parella, ja que si s’ha arribat a firmar aquesta capitulació, quan amb tot l’amor es casen, sembla també lògic que portin un llibre de registre signat per tots dos on puntualment vagin anotant la data i hora de la relació i altres circumstàncies que considerin rellevants (si ha estat completa, satisfactòria per als dos, o si ha estat una ejaculació precoç, posem per cas) perquè, en cas que un dia arribin a dirimir les seves diferències sobre el tema en un jutjat, qui es consideri perjudicat pugui articular una prova documental suficientment sòlida.

Sembla deduir-se que la quantitat de quatre polvos establerta és de mínims, però el que no especifica i, suposo que en el document original sí que deu està ben determinat, és si la quantitat de coits és acumulativa o cada setmana constitueix un bloc autònom, susceptible d’incompliment i per tant penalitzble o que, fins i tot, pugui donar lloc a la resolució del contracte per incompliment.

La meva lògica m’inclina a pensar que deu ser acumulatiu i per tant un descens de la freqüència de relacions sexuals en una setmana es pot compensar amb un altra de més productiva, de tal manera que a final d’any, en còmput anual, s’hagi arribat a la quantitat mínima de 208 polvos que es dedueixen de les capitulacions matrimonials signades. És evident que l’aplicació d’aquest sistema compensatori pot portar la parella a un final d’any estressant per poder quadrar els números, obligant-los a fer sessions de matí i tarda, amb una pausa per al dinar.

Dues consideracions aclaridores: la primera, que en tractar-se d’un contracte bilateral, es pressuposa que ha estat lliurement signat per les parts, que recull la seva voluntat i que obliga les dues per igual. L’altra és que qui va filtrar la notícia, potser algú de la notaria que, ben segur, ja ha d’estat acomiadat, no va recollir el termini de compliment de la condició, o sia, si els quatre polvos setmanals eren per cinc anys, per deu o per tota la vida matrimonial.

Anem a considerar el punt més conflictiu, segons el meu parer, de tota la qüestió: el del control de qualitat. Pot tenir la mateixa consideració estadística un polvo de colom que una sessió de sexe tàntric? Aquesta darrera ha de computar per tres o per quatre?

Com veieu, és un món complex, el del dret matrimonial, i si ja en els assumptes econòmics o de propietat és difícil la resolució en cas de separació o divorci, si hi afegim la regulació del sexe per conveni, podem arribar a extrems realment interessants.

Passem ara a considerar el cas d’una reclamació per qualsevol de les parts sobre l’incompliment del conveni. Quin tipus de prova s’hauria d’aportar? La testifical la veig certament complicada, perquè requerir la presència d’un voyeur en cada coit, a part de morbós, és inviable des de qualsevol punt de vista. La documental, consistent en fotos o filmacions per acreditar les diverses relacions sexuals, tenint en compte que els dos membres de la parella són actors, podrien transgredir contractes d’exclusivitat laboral que tinguessin signats.

Dani Torrent

Com veieu, les capitulacions matrimonials poden donar lloc a múltiples disputes judicials i us explicaré la primera situació surrealista d’aquest tipus que vaig viure quan encara era un cadell d’advocat que compartia despatx amb un altre company novell com jo i rebíem els clients conjuntament per fer-nos millor a la idea de què anava l’assumpte: un dia ens va trucar a la porta una dona jove a qui li estàvem portant una separació que havia de ser amistosa. Ens explicava que tot anava bé en el repartiment dels béns comuns fins que van arribar l’hora d’adjudicació d’un Sant Cristo que, segons ens deia molt excitada, havia de ser per a ella perqupe havia estat un regal de bodes de la seva tia Rosita. Per contra, el marit argumentava que els regals de boda es fan als dos i que si ella s’havia adjudicat el tocadiscs que havien comprat junts, ell volia el Sant Cristo. La dona, per la seva banda, considerava que el tocadiscs ja l’havia compensat amb la màquina de fotos i la d’escriure i, que la pretensió de quedar-se la imatge era tan sols per fer-li la punyeta. Quan estàvem el meu company i jo considerant la situació la noia, de cop i volta, obre una bossa d’esport que havia deixat al terra i ens plantifica un Sant Cristo sobre la taula del despatx dient: «L’he agafat abans de venir, aprofitant que el meu marit és a treballar. Guardeu-lo vosaltres i no li doneu a ell de cap de les maneres.»

La imatge, una d’aquelles que es posaven a les capçaleres del llit, amb la seva corona d’espines i les ferides sagnants, vista de prop, estirada entremig dels expedients, feia una certa esgarrifança. Intentàrem refusar el dipòsit però va ser inútil.

Un cop sols, vàrem buscar a l’Aranzadi alguna sentencia del Suprem que ens il·luminés en l’afer d’adjudicació del Cristo i, davant la manca de jurisprudència civil, no se’ns acudia altra cosa que aplicar la llei salomònica de partir la imatge per la meitat i que cadascú se’n quedés una part. No ens vam atrevir a plantejar-ho a la clienta per por que ens considerés blasfems i ens retirés l’assumpte que, sense ser una meravella, era un dels pocs que teníem. Així que vam tenir la imatge crucificada, sense saber on posar-la, uns quants mesos fins que finalment i per esgotament, un dels dos va cedir i l’altre va signar el conveni on acceptava l’adjudicació de la disputada figura.

Aquest assumpte, un xic kafkià, i altres de similars van tenir com a conseqüència que el meu amic deixés l’advocacia per dedicar-se a la cria de cavalls, amb què fins ara segueix vivint content i feliç, i que jo no fes mai més dret matrimonial.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li