Positivisme imprescindible

Com un mantra, sentim a dir i repetim un cop i un altre això de «després de la covid, el volcà de La Palma, i ara la guerra d’Ucraïna…» consolidant el relat d’un cicle de catàstrofes que hagi de continuar i que porti inevitablement les nostres vides i la nostra societat al desastre, o a l’extinció. D’altra banda, sèries i pel·lícules apocalíptiques que ens fan experts en com serà la fi del món, pas a pas, el boom de la literatura negra que ens familiaritza amb tota mena d’assassinats o la criminologia en voga, des de les notícies als reportatges, que ens porten a casa, tant si ho volem com si no, el més deplorable de l’espècie humana… Tot plegat, una tendència a pintar un futur temible o terrible, on res del que s’hagi d’esdevenir hagi de ser bo. I que això sigui irreversible. Que el clima del futur serà molt pitjor, que la nostra salut serà vulnerada per tota mena de noves plagues, que arribarà l’escassetat de tot allò imprescindible per a la vida, que mai arribarem a ser independents, que hi ha una reversió inevitable dels drets assolits o que les noves generacions viuran molt pitjor que nosaltres… No són asseveracions falses. Són asseveracions pessimistes —fetes certament des d’anàlisi de dades reals—, però són també previsions reversibles. De fet, les grans passes endavant de la societat han estat fetes contra pronòstic i liderades per minories que van optar pel positivisme com a bandera. I no només. Els valors, el compromís, la intel·ligència, la persistència, la creativitat…, han acompanyat les grans lluites socials, les que avui tothom veu naturals i les que en el seu moment tothom va definir com a impossibles: l’abolició de l’esclavitud, el sufragi de les dones, la descolonització d’una part important del món.. I més a prop nostre, i ja amb la nostra participació, la suspensió del servei militar obligatori, la protecció dels Aiguamolls de l’Empordà, la immensa mobilització cívica per reivindicar la independència de Catalunya… Ho vàrem fer que perquè no sabíem que era impossible…, impossible per als paràmetres de pensament del moment, i fou imprescindible per avançar com a societat. I ara necessitem continuar: no ens podem deixar portar per un negativisme o un catastrofisme que deixarà en mans del poders i dels poderosos les decisions del nostre esdevenidor. No podem caminar sense resistència cap a un futur en el qual només els forts sobreviuen i en el qual la violència i el poder dels diners són la principal llei. Hem de recuperar la convicció que podem tornar a ser els protagonistes del nostre futur: dels nostres pobles, de l’Empordà, de Catalunya, d’Europa. Sense candidesa però sense derrotismes. I sí, ens hem equivocat. O no hem tingut prou coratge, o prou estratègia, o prou valentia. Però també l’hem encertat, hem fet moltes lluites i algunes les hem guanyat. I vivim més i millor que els nostres avis, i els nostres fills i filles són més savis que nosaltres. No hi ha cap motiu per pensar que no ho tornarem a fer. A no ser que hi renunciem. El positivisme és imprescindible.