Positivisme imprescindible

0
1332

Com un mantra, sentim a dir i repetim un cop i un altre això de «desprĂ©s de la covid, el volcĂ  de La Palma, i ara la guerra d’UcraĂŻna…» consolidant el relat d’un cicle de catĂ strofes que hagi de continuar i que porti inevitablement les nostres vides i la nostra societat al desastre, o a l’extinciĂł. D’altra banda, sèries i pel·lĂ­cules apocalĂ­ptiques que ens fan experts en com serĂ  la fi del mĂłn, pas a pas, el boom de la literatura negra que ens familiaritza amb tota mena d’assassinats o la criminologia en voga, des de les notĂ­cies als reportatges, que ens porten a casa, tant si ho volem com si no, el mĂ©s deplorable de l’espècie humana… Tot plegat, una tendència a pintar un futur temible o terrible, on res del que s’hagi d’esdevenir hagi de ser bo. I que això sigui irreversible. Que el clima del futur serĂ  molt pitjor, que la nostra salut serĂ  vulnerada per tota mena de noves plagues, que arribarĂ  l’escassetat de tot allò imprescindible per a la vida, que mai arribarem a ser independents, que hi ha una reversiĂł inevitable dels drets assolits o que les noves generacions viuran molt pitjor que nosaltres… No sĂłn asseveracions falses. SĂłn asseveracions pessimistes —fetes certament des d’anĂ lisi de dades reals—, però sĂłn tambĂ© previsions reversibles. De fet, les grans passes endavant de la societat han estat fetes contra pronòstic i liderades per minories que van optar pel positivisme com a bandera. I no nomĂ©s. Els valors, el compromĂ­s, la intel·ligència, la persistència, la creativitat…, han acompanyat les grans lluites socials, les que avui tothom veu naturals i les que en el seu moment tothom va definir com a impossibles: l’aboliciĂł de l’esclavitud, el sufragi de les dones, la descolonitzaciĂł d’una part important del mĂłn.. I mĂ©s a prop nostre, i ja amb la nostra participaciĂł, la suspensiĂł del servei militar obligatori, la protecciĂł dels Aiguamolls de l’EmpordĂ , la immensa mobilitzaciĂł cĂ­vica per reivindicar la independència de Catalunya… Ho vĂ rem fer que perquè no sabĂ­em que era impossible…, impossible per als parĂ metres de pensament del moment, i fou imprescindible per avançar com a societat. I ara necessitem continuar: no ens podem deixar portar per un negativisme o un catastrofisme que deixarĂ  en mans del poders i dels poderosos les decisions del nostre esdevenidor. No podem caminar sense resistència cap a un futur en el qual nomĂ©s els forts sobreviuen i en el qual la violència i el poder dels diners sĂłn la principal llei. Hem de recuperar la convicciĂł que podem tornar a ser els protagonistes del nostre futur: dels nostres pobles, de l’EmpordĂ , de Catalunya, d’Europa. Sense candidesa però sense derrotismes. I sĂ­, ens hem equivocat. O no hem tingut prou coratge, o prou estratègia, o prou valentia. Però tambĂ© l’hem encertat, hem fet moltes lluites i algunes les hem guanyat. I vivim mĂ©s i millor que els nostres avis, i els nostres fills i filles sĂłn mĂ©s savis que nosaltres. No hi ha cap motiu per pensar que no ho tornarem a fer. A no ser que hi renunciem. El positivisme Ă©s imprescindible.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li