Pintar, crear, viure: fer dones visibles

0
1196

Han passat un parell de setmanes de l’estrany 8 de març d’aquest any. Un dia de les dones en què hem fet sentir la nostra veu, però de manera diferent, hem fet manifestacions sense moure’ns, hem sortit mĂ©s a les xarxes que als carrers. I han passat dos dies des de que al Museu de l’EmpordĂ  va acabar la pròrroga de l’exposiciĂł «Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt EmpordĂ  (1830-1939)». Una exposiciĂł que malgrat els dos mesos llargs de pròrroga, les restriccions covid-19 ha limitat i que espero fermament que es pugui recuperar en un altre moment o altres formats. Perquè Ă©s una exposiciĂł extraordinĂ ria que ens parla d’artistes extraordinĂ ries: pintores, escultores, fotògrafes, dissenyadores… Empordaneses que lamentablement han hagut de ser rescatades de la parcial o total ignorĂ ncia en una tasca de dos anys de treballs per fer emergir artistes que van viure i treballar entre nosaltres. L’exposiciĂł ens mostra no nomĂ©s l’obra d’aquestes artistes oblidades (si no heu tingut l’oportunitat de veure l’exposiciĂł, busqueu a les xarxes o recupereu el magnĂ­fic catĂ leg editat), sinĂł l’efecte d’aquest masclisme estructural que totes i tots portem encara a l’ADN, que va fer aquestes dones invisibles no nomĂ©s a la seva generaciĂł, sinĂł tambĂ© —i fins el passat octubre— a totes les generacions que les han seguit. El masclisme (aleshores se’n deia tradiciĂł, o costum) que va donar per suposat que l’obra d’aquelles dones era menys valuosa, i que no valia la pena ser mostrada, o que era natural que elles abandonessin el seu art per tenir cura de marits, infants o pares. El masclisme que fins avui no ens ha fet preguntar-nos «On sĂłn les dones artistes de l’EmpordĂ ?». No Ă©s un masclisme agressiu, sovint Ă©s inconscient i ignorant, però produeix l’efecte de fer invisibles les dones i negar a les generacions actuals una part de la història, i a les vinents uns referents de dones que ja existien però que no han conegut. Ens cal la genealogia de les dones, saber que les nostres avantpassades tambĂ© van ser pintores, escultores, fotògrafes i dissenyadores, per tenir la certesa que totes les nenes amb talent artĂ­stic gosaran ser-ho avui o demĂ .

El mateix dia que l’exposició tancava les portes, vàrem conèixer la mort als 89 anys de Nawal al-Sa’dawi, escriptora, metgessa i activista feminista egípcia. Al-Sa’dawi, popularment anomenada la Simone de Beauvoir del món àrab, va dedicar la seva vida a lluitar contra les discriminacions que pateixen les dones: una de les principals va ser la mutilació genital femenina, de què ella mateixa en va ser víctima. Va ser empresonada per les seves idees feministes al seu país. A partir del 1988, va ser amenaçada per grups fonamentalistes islamistes i es va veure forçada a exiliar-se als Estats Units, on va ensenyar en universitats de renom, i va acabar fent classes a la Sorbona de París. El 1996 va tornar a Egipte, on va continuar fent classe i activisme, i el 2011 es va sumar a la revolta de la plaça Tahrir, al costat del jovent que volia la democràcia per al seu país. Ella va dir que no calia que les dones esperessin l’alliberament per part de governs, religions, institucions o partits, que havíem de ser les pròpies dones les que aconseguíssim la igualtat de drets, la nostra llibertat. I sí, la curadora de l’exposició de les dones artistes de l’Alt Empordà és una dona. Gràcies, Cristina Masanés, per haver-nos tornat una part de la nostra genealogia que ni coneixíem.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li