Petjades empordaneses a Sòria

L’ermita equidistant dels caps de Creus i Finisterre, el record dels indiquetes i la presència d’Antonio Machado

Entre l’Alt Empordà i la província de Sòria, a la comunitat de Castella-Lleó, hi ha uns 600 quilòmetres de distància. Entre els dos territoris segur que hi ha moltes relacions personals —en coneixem algunes—, però possiblement s’ha aprofundit poc en altres vincles relacionats, per exemple, amb la geografia, la història i la literatura. Una recent estada en aquella demarcació em permet relacionar-ne quatre, tot i que segurament en trobaríem més espigolant a través de la gent i dels fets que han configurat el seu passat fins al dia d’avui.

L’ermita romànica de San Bartolomé de Ucero està situada al cor del parc natural Cañón de río Lobos. Situat entre les carreteres de Valladolid i de Burgos, a l’oest de la província, és un lloc de visita obligada per a tots els amants de la natura que visiten la zona. La construcció està datada al segle XIII i ha vingut envoltada d’elements esotèrics, tota vegada que està considerada com una obra de l’Ordre del Temple i de les poques que van quedar dempeus després de la seva dissolució l’any 1312.

L’element que vincula aquesta ermita amb casa nostra, però, l’adverteixen la majoria de guies turístiques i està relacionat amb la geografia, encara que també amb aquesta aureola de misteri que l’ha portat a ser, a més, lloc habitual de pelegrinatge per a curiosos i estudiosos dels templers. Resulta que aquest indret es troba situat just al bell mig dels dos punts més septentrionals de la península Ibèrica, el cap de Creus i el cap Finisterre. Un punt central considerat per l’esoterisme com l’omphalos o el centre del món. I des de l’Empordà se’n certifica aquesta singularitat.

DELS INDIQUETES A LA PRINCESA CRISTINA. Un altres dels espais de visita obligada a la província de Sòria és el jaciment arqueològic de Numància, situat a tocar de la capital, concretament en el cim de la Muela, dins del terme de Garray. El setge al qual va ser sotmesa aquella població l’any 133 aC per part dels romans apareix a tots els llibres d’història espanyola. En la descripció que es fa del recinte, dels seus pobladors i de les tribus que hi havien arribat en anys anteriors a la seva capitulació s’hi esmenten els indiquetes, els primers pobladors de l’Empordà.

Aquest poble iber, establert bàsicament a la zona nord-est de la península Ibèrica i que tenia Ullastret i Empúries com a nuclis de referència, també va ser sotmès finalment pels romans, però a Numància hi apareixen referències de la seva presència en aquelles valls. Una tribu dedicada a comerciar, amb voluntat d’explorar el territori i fugint del domini romà —anterior al del nucli sorià— podrien explicar aquesta presència. En qualsevol cas, tot això queda sempre a criteri dels investigadors i de les descobertes que ens deparin les excavacions que es realitzen habitualment.

Una mica més documentada és l’expedició que a finals del 1257 va sortir de les terres del riu Duero —l’element fluvial més emblemàtic de Sòria— fins a la frontera empordanesa per rebre la princesa Cristina de Noruega, per tal de casar-se amb Felip, infant de Castella. L’historiador Josep Bosch, a Historias del Duero explica que després d’un atzarós viatge per creuar tot França, «la princesa i el seu seguici van arribar a la península Ibèrica seguint la via Domitia, ruta parcialment empedrada, almenys a les zones urbanes, que va ser construïda pels romans mil anys abans i que en arribar a Espanya es transformava en la via Augusta». Afegeix que «el grup va creuar els Pirineus sortejant grans precipicis i recorrent camins difícils, segons la crònica que van deixar escrita, però una vegada arribats al territori de la Corona d’Aragó, van ser molt ben acollits». Després del seu pas per Figueres, el lloc de trobada de tot el seguici va ser Girona, on se li van retre els honors que li corresponien com a futura reina.

ANTONIO MACHADO. Parlar de Sòria és parlar del poeta i escriptor Antonio Machado. La seva presència és quasi constant a la capital i a una part de la província, bàsicament en tots aquells nuclis que posteriorment va descriure en els seus emotius poemes. Va ser destinat a la ciutat com a catedràtic de llengua francesa l’any 1907. Es va casar amb la jove Leonor Izquierdo, que va morir uns anys més tard, i fou en aquest indret on va consolidar una part important de la seva obra literària.

Aquest fet és la causa que el seu nom sigui recordat en diferents espais de Sòria —almenys l’autor protagonitza quatre escultures a la ciutat— i que a la tercera planta del Casino Amistad se li dediqui un ampli espai —La Casa de los Poetas— on comparteix protagonisme, entre altres, amb Gustavo Adolfo Bécquer i Gerardo Diego, també vinculats amb la ciutat. És en aquest cèntric espai on es recorda l’exili del poeta, a finals de gener de 1939, amb el seu pas per l’Empordà i la seva mort a Cotlliure, a pocs quilòmetres de la frontera de Portbou, territori en el qual va haver de deixar una maleta on hi guardava documents i probablement manuscrits inèdits. Pocs dies més tard va escriure el seu poema inacabat: «Estos días azules / este sol de la infancia». Va morir pocs dies després d’arribar-hi, el 22 de febrer.