
L’ermita equidistant dels caps de Creus i Finisterre, el record dels indiquetes i la presència d’Antonio Machado
Entre l’Alt EmpordĂ i la provĂncia de Sòria, a la comunitat de Castella-LleĂł, hi ha uns 600 quilòmetres de distĂ ncia. Entre els dos territoris segur que hi ha moltes relacions personals —en coneixem algunes—, però possiblement s’ha aprofundit poc en altres vincles relacionats, per exemple, amb la geografia, la història i la literatura. Una recent estada en aquella demarcaciĂł em permet relacionar-ne quatre, tot i que segurament en trobarĂem mĂ©s espigolant a travĂ©s de la gent i dels fets que han configurat el seu passat fins al dia d’avui.
L’ermita romĂ nica de San BartolomĂ© de Ucero estĂ situada al cor del parc natural Cañón de rĂo Lobos. Situat entre les carreteres de Valladolid i de Burgos, a l’oest de la provĂncia, Ă©s un lloc de visita obligada per a tots els amants de la natura que visiten la zona. La construcciĂł estĂ datada al segle XIII i ha vingut envoltada d’elements esotèrics, tota vegada que estĂ considerada com una obra de l’Ordre del Temple i de les poques que van quedar dempeus desprĂ©s de la seva dissoluciĂł l’any 1312.
L’element que vincula aquesta ermita amb casa nostra, però, l’adverteixen la majoria de guies turĂstiques i estĂ relacionat amb la geografia, encara que tambĂ© amb aquesta aureola de misteri que l’ha portat a ser, a mĂ©s, lloc habitual de pelegrinatge per a curiosos i estudiosos dels templers. Resulta que aquest indret es troba situat just al bell mig dels dos punts mĂ©s septentrionals de la penĂnsula Ibèrica, el cap de Creus i el cap Finisterre. Un punt central considerat per l’esoterisme com l’omphalos o el centre del mĂłn. I des de l’EmpordĂ se’n certifica aquesta singularitat.
DELS INDIQUETES A LA PRINCESA CRISTINA. Un altres dels espais de visita obligada a la provĂncia de Sòria Ă©s el jaciment arqueològic de NumĂ ncia, situat a tocar de la capital, concretament en el cim de la Muela, dins del terme de Garray. El setge al qual va ser sotmesa aquella poblaciĂł l’any 133 aC per part dels romans apareix a tots els llibres d’història espanyola. En la descripciĂł que es fa del recinte, dels seus pobladors i de les tribus que hi havien arribat en anys anteriors a la seva capitulaciĂł s’hi esmenten els indiquetes, els primers pobladors de l’EmpordĂ .
Aquest poble iber, establert bĂ sicament a la zona nord-est de la penĂnsula Ibèrica i que tenia Ullastret i EmpĂşries com a nuclis de referència, tambĂ© va ser sotmès finalment pels romans, però a NumĂ ncia hi apareixen referències de la seva presència en aquelles valls. Una tribu dedicada a comerciar, amb voluntat d’explorar el territori i fugint del domini romà —anterior al del nucli sorià — podrien explicar aquesta presència. En qualsevol cas, tot això queda sempre a criteri dels investigadors i de les descobertes que ens deparin les excavacions que es realitzen habitualment.
Una mica mĂ©s documentada Ă©s l’expediciĂł que a finals del 1257 va sortir de les terres del riu Duero —l’element fluvial mĂ©s emblemĂ tic de Sòria— fins a la frontera empordanesa per rebre la princesa Cristina de Noruega, per tal de casar-se amb Felip, infant de Castella. L’historiador Josep Bosch, a Historias del Duero explica que desprĂ©s d’un atzarĂłs viatge per creuar tot França, «la princesa i el seu seguici van arribar a la penĂnsula Ibèrica seguint la via Domitia, ruta parcialment empedrada, almenys a les zones urbanes, que va ser construĂŻda pels romans mil anys abans i que en arribar a Espanya es transformava en la via Augusta». Afegeix que «el grup va creuar els Pirineus sortejant grans precipicis i recorrent camins difĂcils, segons la crònica que van deixar escrita, però una vegada arribats al territori de la Corona d’AragĂł, van ser molt ben acollits». DesprĂ©s del seu pas per Figueres, el lloc de trobada de tot el seguici va ser Girona, on se li van retre els honors que li corresponien com a futura reina.
ANTONIO MACHADO. Parlar de Sòria Ă©s parlar del poeta i escriptor Antonio Machado. La seva presència Ă©s quasi constant a la capital i a una part de la provĂncia, bĂ sicament en tots aquells nuclis que posteriorment va descriure en els seus emotius poemes. Va ser destinat a la ciutat com a catedrĂ tic de llengua francesa l’any 1907. Es va casar amb la jove Leonor Izquierdo, que va morir uns anys mĂ©s tard, i fou en aquest indret on va consolidar una part important de la seva obra literĂ ria.
Aquest fet Ă©s la causa que el seu nom sigui recordat en diferents espais de Sòria —almenys l’autor protagonitza quatre escultures a la ciutat— i que a la tercera planta del Casino Amistad se li dediqui un ampli espai —La Casa de los Poetas— on comparteix protagonisme, entre altres, amb Gustavo Adolfo BĂ©cquer i Gerardo Diego, tambĂ© vinculats amb la ciutat. És en aquest cèntric espai on es recorda l’exili del poeta, a finals de gener de 1939, amb el seu pas per l’EmpordĂ i la seva mort a Cotlliure, a pocs quilòmetres de la frontera de Portbou, territori en el qual va haver de deixar una maleta on hi guardava documents i probablement manuscrits inèdits. Pocs dies mĂ©s tard va escriure el seu poema inacabat: «Estos dĂas azules / este sol de la infancia». Va morir pocs dies desprĂ©s d’arribar-hi, el 22 de febrer.
Leave a Reply