‘Petites coses’

0
1912

Començo aquesta tribuna amb les paraules de María Teresa León, aquella dona poc recordada a qui quan, exercitant la nostra memòria, la recordem, és per associar la seva figura a la de Rafael Alberti; però ella és, va ser i serà molt més que la companya de vida del poeta gadità. Cito les seves paraules per introduir algunes petites coses de les quals vull parlar.

A la meva memòria recent hi guardo un àudio que em va enviar l’Enric, amb el qual comparteixo opinions de lectures i d’autors. Vaig sentir la seva veu recitar un poema de León Felipe i vaig sentir la música amb la qual acompanyava els versos. Pot semblar cosa de poca importància que algú et regali l’enregistrament d’un poema, però, creguin-me, per a mi va ser un regal excel·lent, com han estat bons regals alguns llibres que m’ha deixat i que li he retornat després de llegir-los, d’alguns escriptors que no havia llegit i que he conegut gràcies a la seva recomanació, o els seus comentaris i preguntes sobre qualsevol divagació per les quals transcorren les nostres xerrades.

Un dia, conversant amb l’Antonio, sobre la poesia d’Àngel González, no recordo bé com, va sortir a col·lació la meva condició de seguidor de l’Atlètic de Madrid i de fervent admirador de José Eulogio Gárate Ormaechea, sens dubte, per a mi, el millor davanter centre que ha lluït els colors vermell i blanc; com comentava, l’Antonio em va regalar un poema que havia escrit, «A los colchoneros», i embastava les seves paraules citant Heràclit, Plató, Sòcrates, Heidegger, Nietzsche, i els unia als noms d’herois atlètics: Gárate, Luís, Adelardo, Pereira, Ayala, Ufarte, Ovejero i Futre. Li vaig agrair el regal i la gosadia de la mescladissa.

A propòsit d’Heràclit: «Em vaig estar buscant a mi mateix» i un es troba i es coneix en la memòria que té del viscut i, quan hi ha algun testimoniatge visual o gràfic, la nostra memòria recorda aquesta circumstància i el seu atzar embolicat en un halo distorsionat de misteri: va passar com ho recordo? La memòria ens ofereix el pas del temps, sovint, per embellir el viscut. Llavors, és possible que en comptes de recordar-nos d’allò que ens va semblar tan important en el seu moment, el nostre ahir revisqui escoltant un poema recitat o la lectura guardada d’un text escrit a mà, uns instants sense importància aparent que ens han deixat un sentiment de gratitud que rememorem.

Coses de poca importància per prendre-li el pols a la vida. Així, no és cert que el nostre trànsit vital s’escriu amb les petites coses del nostre dia a dia?
La nostra educació no reglada, aquella que ens dona el carrer i les seves lleis, no ens permet demostrar els nostres sentiments per no semblar febles o cursis davant els nostres congèneres i, no obstant això, quantes vegades diem coses que no sentim i quantes vegades ens neguem a nosaltres mateixos per no dir el que veritablement sentim?

Els explicaré l’aventura d’una lectura: un dia vaig entrar a la llibreria Laie, de Barcelona, com tantes altres vegades, i vaig buscar a les prestatgeries algun llibre que em cridés l’atenció. A la taula de novetats hi havia un poemari de Peter Handke titulat Poema a la duración. Vaig obrir les seves pàgines i el vaig llegir d’una tirada, però no portava prou diners per comprar-lo. No puc dir el dia de la setmana que era, posem que era un divendres. Dissabte va aparèixer publicat a Babelia, el cultural del diari El País, una ressenya del llibre. Posem que era un dilluns quan vaig visitar de nou la llibreria amb la intenció de comprar un exemplar. Estava esgotat. En vaig encarregar tres o quatre, un per a mi i els altres per regalar (sempre m’ha agradat regalar llibres). Era el mes de setembre del 1991, ho sé, no perquè tingui bona memòria, si no per l’exlibris que figura a l’exemplar que conservo. Aquest apartat té el sentit d’introducció a aquestes petites coses que la memòria ens ajuda a reviure. Un dels versos diu: «Y al fin: / feliz aquel que tiene sus lugares de duración; / ya no será, aunque se haya trasladado para siempre a un país extraño, / sin perspectivas de volver a su mundo, / nadie a quien han expulsado de su patria (…) Y ocurre también que los lugares de duración carecen de brillo; / a menudo no están señalados en ningún mapa / o no tienen allí nombre alguno».

La nova lectura d’aquests versos mentre els transcrivia m’ha portat a fer un exercici de lectura comparada entre aquests versos de l’escriptor austríac i el llibre Memòria de la melancolia de María Teresa León, amb les paraules de la qual he començat aquesta tribuna.

Ara, si m’ho permeten, els comentaré la història d’un regal que em va fer el pintor Daniel Lleixà. Fa uns anys, vaig tractar amb assiduïtat en Lleixà. Vaig visitar més d’una vegada el seu taller, on em va ensenyar el seu treball i experimentació en l’art del gravat. En més d’una ocasió em va convidar a casa seva, on vaig apreciar la seva generositat i la de la Teresa, la seva dona. En alguna d’aquestes trobades, el meu amfitrió em va regalar alguna obra seva: un llibre il·lustrat del seu treball sobre les oliveres, uns petits quadres amb la temàtica del virus de la sida o un gravat en el qual estigués ideant i treballant en aquell moment. Li vaig donar mil i una voltes a com podia correspondre a la seva generositat i només tenia una idea molt clara: no li podia regalar res comprat. Havia de ser un regal personal. Un dia, amb una mica d’incertesa, vaig imprimir els versos d’«Iceberg» i els hi vaig donar. No va trigar gaire el pintor a venir amb uns papers doblegats i gargotejats a explicar-me que estava treballant en un llibre d’artista basat en el poema «Ser». La meva resposta va ser: fes el que creguis convenient, i va passar el temps. Un matí em va convidar al seu taller perquè veiés l’evolució de la idea del llibre d’artista. Després d’aquesta visita, alguna més, fins que em va demanar que l’acompanyés a una impremta per corregir les galerades del poema, abans de la seva impressió. Ho vaig fer. No gaire temps després, un migdia d’un dia qualsevol (sento no recordar la data exacta), Daniel Lleixà es va presentar amb un exemplar, dels deu únics, del llibre d’artista. De tot aquell procés, revisc moltes vegades el dia que vam anar a gravar un vídeo (el primer que feia Roger Lleixà, el seu fill) a les ruïnes d’Ullastret. Plovisquejava i la placidesa de l’aigua ens va inspirar a parlar de l’ésser i com som d’efímers. Aquell dia forma part del paisatge de la durada que viu en la memòria.

Escric aquest paràgraf i el meu cervell busca en els seus arxius Martí Amiel. Ell era una persona amb qui m’agradava conversar, sempre em sorprenia amb alguna anècdota o em convidava a veure l’última intervenció o adquisició per al seu museu del rellotge, per a mi, un bell homenatge al temps: recordo una dissertació sobre la importància de mesurar el temps; recordo les seves explicacions sobre els diferents tipus de rellotges o de per què encarregava pintar al fresc a les parets de la casa museu amb motius al·legòrics. Altres vegades, agafàvem el seu vell Discovery per anar a Vilarig a contemplar el que anava construint i emmagatzemant allà. Podria explicar més d’una anècdota de Martí Amiel, no obstant això, no oblidaré mai un dia que caminàvem per la Rambla de Figueres i ens vam parar a saludar un conegut seu, de la seva mateixa edat. He de dir, abans de prosseguir, que en Martí sempre caminava molt de pressa, costava, a vegades, seguir-lo. Aquell dia, després de la breu salutació, vam seguir el nostre camí, però en Martí anava molt lent, tan a poc a poc que em va semblar que li passava alguna cosa. Li vaig preguntar què passava i mig somrient em va respondre: «És per no ofendre’l».

En el capítol «La ciudad de las palabras» del llibre Identitad y amistad, Emilio Lledó escriu sobre el transitar humà i ho resumeix en «cada existencia es un empeño, una aventura, una improvisación, un azar, un proyecto, un deseo. También una inercia, un abandono, una maquinaria en la que, mejor o peor, nos encajamos, y en cuyo movimiento apenas podemos influir». Transcric aquestes paraules perquè difícilment trobaré millor definició sobre l’esdevenir de la nostra existència. Els nostres somnis, les nostres obstinacions, el nostre atzar sempre es supediten a la societat en la qual vivim i en la qual encaixem més o menys i en la qual poc o gens podem influir, però tots tenim petites coses per explicar o recordar, anècdotes o agraïments a instants de les nostres vides que perduren en nosaltres. Cosa de poca importància sembla un passeig per la Rambla de Figueres o que un company de xerrades literàries et regali un poema recitat de León Felipe o que una persona amb la qual has parlat poques vegades et regali un text en el qual enalteix el teu ídol d’infantesa, coses de poca importància que a mi em serveixen per prendre-li el pols feliç a la vida.

És important salvar de les cendres del nostre record aquestes petites vivències i rememorar-les perquè no siguin oblit. Perquè visquin mentre les recordem, i així, aquells éssers que han passat per la nostra vida perviuen a la nostra memòria. Potser aquesta manera de fer memòria és perquè «Yo no quedaré, pero cuando yo no recuerde, recordad vosotros las veces que me levanté de la silla, el café que os hice, la indulgencia que tuve al veros devorar mi trabajo sin decirme nada». Serveixin aquestes paraules de María Teresa León per concloure el que he començat citant-la.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li