Pedagogia, cultura, identitat

0
630

Un llibre repassa i actualitza els més de 180 anys d’història de l’Institut Ramon Muntaner


El llibre sobre l’Institut Ramon Muntaner de Figueres, el catorzè que publica l’Ajuntament de Figueres dins de la col·lecció Juncària i que es va presentar divendres passat al claustre, és l’obra definitiva sobre aquest històric centre educatiu. Els seus autors reconeixen que «amb tot l’esforç de recerca, reinterpretació i renovació del discurs que conté, ofereixen al lector una visió completa del que ha estat i ha representat aquesta institució al llarg de la seva història i contribueixi a un millor coneixement de la Figueres contemporània i de la història de l’ensenyament i la cultura al nostre país».

L’obra, que porta per títol L’institut Ramon Muntaner de Figueres. Pedagogia, cultura, identitat va guanyar la Beca de Recerca Ciutat de Figueres, que promou l’Ajuntament, l’any 2013. És una obra coral que han escrit nou historiadors, catedràtics del centre i periodistes. En concret, Josep Colls, que ha estat el coordinador de l’obra, Francesc Canet, Jaume Guillamet, David Guixeras, Manuel Moreno, Jordi Roig, Joan Manuel Soldevilla, Anna Teixidor i Albert Testart.

L’institut va obrir les seves portes l’1 d’octubre de 1839 amb el nom de Col·legi d’Humanitats de Figueres. A partir d’aquell moment començava la seva trajectòria com a una institució educativa pionera que porta 182 anys ininterromputs contribuint a millorar la formació acadèmica i cultural de diverses generacions de figuerencs i empordanesos que han passat per les seves aules. Al costat dels alumnes cal destacar els centenars de professors que hi han impartit classes, molts d’ells figures insignes de la cultura i la ciència de casa nostra i del país.

Remarquen els autors del volum que «des dels seus inicis i fins a la dècada de 1970, l’Institut Ramon Muntaner va ser el centre educatiu de més rellevància a la ciutat i a la comarca, l’únic que oferia batxillerat i altres estudis mitjans. La posada en marxa d’un centre d’ensenyament secundari durant la primera meitat del segle XIX —quan la major part de les ciutats d’una certa importància d’arreu de l’Estat no en disposaven— constitueix un element de forta singularitat i significació que situa Figueres en el mapa de les poblacions més avançades del moment». Mantenir-lo i consolidar-lo durant les primeres dècades del segle XX, quan el desplegament de l’ensenyament secundari anava estretament lligat a la condició de capital provincial, va ser una altra de les seves fites històriques.

Afegeixen els responsables del llibre que «en el cas de Figueres, disposar d’institut li va permetre tenir una mínima infraestructura en forma de biblioteca, museu, laboratori i escola d’arts, tot alhora, fet que reforçà la seva condició de centre comarcal. De la mateixa manera li va assegurar una certa vida cultural i intel·lectual, tant per la sola presència d’un nucli de catedràtics i professors de diverses disciplines com per la mateixa activitat literària i acadèmica del centre». Una tradició que s’ha mantingut ben viva fins al dia d’avui i que fins i tot va ser un reducte de llibertat durant el franquisme.

EL PLANTEJAMENT DE L’OBRA. El volum, de més de 450 pàgines, sense gairebé imatges però amb una extraordinària documentació bibliogràfica complementària, va ser concebut pels autors amb una doble voluntat: «D’una banda, fer una història que, més enllà de tòpics i llocs comuns, indagués en la veritable trajectòria i rellevància del centre en les seves diverses etapes relacionant-les amb el context local i general, especialment en tot allò tocant al marc educatiu i sociocultural. De l’altra, inventariar i valorar tot el llegat material i immaterial que ens han deixat aquesta llarga i particular trajectòria». Com a base del llibre hi figuren treballs anteriors d’Eduard Rodeja, Josep Maria Bernils Mach, Salomó Marquès o Joan Ferrerós, entre altres.

Els autors destaquen algunes de les innovacions i aportacions definitives que fa el llibre a la història de l’institut. Per exemple, els orígens del Col·legi d’Humanitats, que encara eren «mal coneguts, especialment pel que fa al context i a les circumstàncies de la seva creació, com també a la seva veritable naturalesa i evolució. En segon lloc, la transformació en institut a partir de 1845 i el recorregut històric fins als nostres dies, posant l’èmfasi en els canvis i continuïtats que s’han anat vinent en cada període. En aquest sentit, hem centrat el focus en elements primordials, com ara l’evolució dels plans d’estudis i dels diversos ensenyaments, els mètodes i recursos educatius, i les formes d’organització interna del centre en cada època».

També expliquen que «s’han abordat els perfils del professorat i de l’alumnat, i els canvis que han anat experimentant. Pel que fa a l’alumnat, ens ha interessat resseguir-ne l’edat i el sexe, com també els orígens geogràfics i socioeconòmics. Quant al professorat, n’hem estudiat el vessant acadèmic i l’estatus laboral, i també el grau de vinculació amb la ciutat i la comarca. Un altre aspecte que ha guiat la recerca ha estat la dimensió ciutadana i territorial de l’institut, coneixent el grau i les fórmules d’imbricació del centre amb la ciutat i la comarca, i avaluar fins a quin punt ha contribuït a la vida cultural i al progrés social i econòmic del seus entorn més immediat». Com dèiem, doncs, l’obra definitiva sobre el Ramon Muntaner.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li