Patrimoni font de riquesa

La recuperació, la conservació i la difusió del patrimoni, i que aquest es presenti de manera atractiva i pedagògica, és vital per la comarca, ja que el nostre patrimoni ens explica a nosaltres mateixos i ens explica a la resta del món. Cal, doncs, que l’Empordà prengui consciència de la seva importància i el valori per tot allò que representa. El patrimoni moble, el documental, l’arquitectònic, l’arqueològic i l’etnològic, ens aproximen al nostre passat i ens permeten entendre el present és per això que la seva conservació i difusió és responsabilitat de la política pública, però no podem oblidar que és necessària la complicitat privada, i és de responsabilitat col·lectiva.

Al meu entendre a banda de la conservació per una bona gestió del patrimoni en cal una política activa que vinculi i es vertebri en dos eixos: El primer, patrimoni i educació. Museus, monuments i jaciments són considerats com a recursos formatius de primer ordre per als pedagogs i les pedagogues a l’hora d’ampliar, reforçar i millorar competències (generals i específiques) i continguts de l’adaptació curricular educativa del professorat. A més, el coneixement, la familiarització i la interacció amb aquests espais és imprescindible per a la formació cívica dels alumnes. L’educació es pot entendre avui dia com el procés d’acompanyament en l’adquisició de competències per a la vida, siguin culturals, artístiques, mediambientals, científiques, comunicatives o socials. Per adquirir-les, la comunitat educativa sap que el l’experiència viscuda per mitjà del patrimoni és un aprenentatge complet, atractiu i significatiu, que no es pot tenir ni gaudir a l’aula. És per això que els referents utilitzats pels educadors estan sovint fora de l’aula: en els museus, monuments i jaciments, a les ciutats i als entorns paisatgístics i naturals. Estem en el trànsit d’un sistema educatiu a una societat educadora i el patrimoni cultural és, segurament, el seu eix estructurant. El patrimoni gira al voltant de la vida, dels espais i els paisatges compartits: és la ciència, l’art, la història, la geografia, la natura, l’arquitectura, la tecnologia, l’estètica…; forma part del nostre passat i alhora és el present que permet imaginar i construir el futur. La cultura i el coneixement ens defineixen com a persones i per accedir-hi ens cal l’educació entesa com a procés de transferència dels sabers i valors compartits.

El segon eix és patrimoni i turisme. El patrimoni de l’Empordà és un dels nostres atractius com a destinació turística, un atractiu que ens diferencia i ens aporta un clar valor afegit en el mercat mundial del turisme. En un entorn en què l’oferta turística global és cada vegada més elevada, la cultura és un element clau que permet diferenciar destinacions. En aquest sentit la nostra comarca té una bona oferta de turisme cultural; no obstant això, l’oferta cultural de l’Empordà lligada al turisme encara té un important camí per recórrer: cal adequar els espais patrimonials i els seus entorns a la visita i millorar-ne la promoció i la difusió. És a dir, s’ha d’aprofundir i fomentar en el diàleg i el treball conjunt entre turisme i cultura. La relació entre el patrimoni i el turisme és indispensable, i el potencial de la cultura com un dels atractius turístics centrals de la comarca s’ha de treballar amb més intensitat, respectant el caràcter fonamental que el patrimoni i la cultura té d’explicació d’una societat i d’identificació d’una realitat. Cal que turisme i cultura s’agafin de la mà i desenvolupin estratègies conjuntes.

Treballar aquests dos eixos no és un camí fàcil, tot al contrari, perquè la gestió patrimonial és complexa, ja que, a l’elevat nombre de béns patrimonials existents, s’hi afegeix la diversitat de situacions que n’afecten la titularitat, fet que dificulta la capacitat de prioritzar les actuacions segons la rellevància històrica i artística, i d’establir un marc clar de col·laboració tant pel que fa a les aportacions públiques i privades necessàries, com al compromís futur que asseguri el manteniment i la conservació correctes dels béns. Aquest fet cal a més sumar-hi que les dificultats pressupostàries de les administracions públiques han fet aflorar un problema endèmic al nostre país: la complexitat administrativa, que provoca encavalcaments competencials ineficients. No ens podem permetre que el patrimoni sigui ostatge d’aquestes dificultats i complexitats i s’han de trobar fórmules de gestió eficaces i simplificadores que evitin les duplicitats i facilitin la gestió d’una forma eficaç.

És necessari que els equipaments i les institucions s’obrin a desenvolupar un ventall cada cop més ampli de funcions culturals i també socials, amb l’objectiu que els recursos disponibles siguin aprofitats al màxim. En aquest sentit, s’hauria de trobar un sistema perquè els equipaments públics tancats per manca de recursos econòmics es puguin posar a disposició dels col·lectius socials que en puguin fer un ús apropiat.

S’imposa la conveniència de trencar dinàmiques d’aïllament entre els diferents subsectors i de debats constants sobre quins són els límits del sector cultura.