Parasiticides

Si el lector cerca en el diccionari la paraula parasiticida trobarà la definició que és una substància que s’empra per destruir paràsits. La meva cerca m’ha regalat altres paraules que m’acompanyaran en aquesta tribuna: epizou, paraula llatina d’origen grec que en biologia s’utilitza per anomenar els ectoparàsits, aquests patògens que infecten les capes superficials de la pell; aquest terme també inclou als artròpodes xucladors de sang: mosquits, puces, paparres, polls, àcars o mosques parasitàries; l’altra paraula que he buscat és epítim, vocable amb el qual es denomina la planta paràsita de tiges filiformes, rosades i sense fulles, flors vermelloses, llavor menuda i rodona que viu habitualment sobre la farigola.

Fins aquí, la meva cerca pel diccionari. Aquestes paraules m’han d’ajudar a escriure aquesta tribuna. M’acompanyaran en aquest relat i les faré servir en sentit figurat.

Dels primers paràsits dels quals vull dissertar és d’aquests éssers que fan gala de manera excessiva i inoportuna del seu patriotisme. Ho porten a tal extrem que no respecten els que no comparteixen la mateixa idea que ells. A aquests éssers, si són fanàtics, se’ls adjectiva com a extremistes, però no és a ells a qui em vull referir, sinó als patrioters, aquests éssers que s’emboliquen en les banderes per viure de la rifeta, éssers que defensen els seus interessos i omplen les seves butxaques utilitzant el patriotisme com a excusa. Als patrioters cal no confondre’ls amb els patriotes, atès que aquests últims tenen un gran amor a la seva pàtria i procuren el seu bé. Els patrioters són una espècie de paràsits molt estesa entre algunes classes polítiques, que en el seu moment se’ls va anomenar com «la casta».

L’epizou és un xuclador de sang que sol passar la seva vida laboral treballant com a funcionari en la branca administrativa. Entre ells, n’hi ha del tipus mosquit, que donen la llauna contínuament amb el poc que cobren i el molt que fan, parlen i parlen, però la veritat és que s’adhereixen a la mentalitat del «torni vostè demà» o «demani cita prèvia» o «no el puc atendre perquè ja li he dedicat més temps del necessari i estipulat». A aquests éssers se’ls sol trobar en els llocs d’atenció al ciutadà dels diferents organismes de les administracions públiques. En un grau superior es troben les paparres, les mosques parasitàries i les puces, que són espècimens humans amb una certa responsabilitat tècnica en parlaments, diputacions, consells comarcals, i que s’agafen a les seves poltrones, sumen triennis i beneficis extres fins a embutxacar-se sous estratosfèrics i prebendes immerescudes. Per tancar el capítol dels artròpodes xucladors de sang, cal anomenar els polls i els àcars. Els polls solen ser aquells personatges que acompanyen alguns prohoms i els serveixen de testaferros, entre d’altres menesters de servitud. Els àcars són els que, aferrats a les seves ocupacions de funcionaris del grau més alt, solen passar inadvertits, atès que no s’acaba de saber bé quina és la seva funció. Manen molt i saben que les mosques paràsites estan sotmeses a l’escrutini de les urnes, mentre ells, mani qui mani, mantenen la seva poltrona.

A causa de la pandèmia, els tràmits amb les diferents administracions públiques passen a la formalitat de la cita prèvia. Pots trucar durant hores, fins i tot dies i no aconseguir contactar amb ells. Pot passar que desesperat et dirigeixis directament a l’oficina de l’administració pertinent i que et recordin que sense cita prèvia no t’atenen. Mires a través dels vidres dels locals o darrere dels taulells que els serveis públics tenen per atendre a la ciutadania i contemples, sense ser vist, com una filera de persones assegudes darrere de les seves taules miren absortes pantalles d’ordinador o de mòbil, mentre les sales estan buides, o fins i tot pots arribar al paroxisme absolut quan veus una cua de refugiats ucraïnesos a les escales de les fonts de Montjuïc de Barcelona demanant ajuda i la resposta que obtenen és que necessiten demanar cita prèvia.

A aquesta classe d’individus se’ls hauria d’aplicar el convenient tractament parasiticida per fer-los comprendre els seus deures, atès que els seus drets sembla que els tenen tan ben assumits que, fins i tot, es permeten el luxe de sobrepassar els límits, adquirint nous drets no escrits i imposant-los per la força dels fets.

Ignoro la classe de parasiticida que s’hauria d’utilitzar, però el sentit comú em diu que hem d’aconseguir un remei ràpid i eficaç; per exemple, un que figura en els compromisos electorals de la majoria dels partits polítics: la profunda reforma de la funció pública. El problema és que passen les legislatures i els partits incompleixen aquest apartat dels seus programes electorals. Per què? Només se m’ocorre una resposta: és tan alt el nombre de funcionaris, tan important el seu pes, que cap partit polític vol enemistar-se amb aquest col·lectiu i graner de vots.

Crec que ho he escrit abans en aquesta tribuna; no obstant això, en aquest cas, ho tornaré a repetir i podem dibuixar un somriure entre irònic i amarg, l’anècdota és: acabat de nomenar com a Ministre d’Afers Exteriors Laureano López Rodó, es va presentar en el seu ministeri a les vuit del matí. Només hi va trobar el conserge de la nit. Va preguntar pel personal del ministeri i li va respondre que fins a les deu del matí no arribava ningú. El ministre va decidir que tothom hauria d’estar treballant a la seva hora. Va passar un temps i el ministre va sentir com un conserge li deia a un company del ministeri: «Mira! Ja ha arribat l’interí». Laureano López Rodó va ser nomenat ministre al juny de 1973 i el 14 de desembre d’aquell mateix any va ser nomenat ambaixador d’Espanya a Viena. Realment, el ministre era l’interí.

Trobar el parasiticida que necessiten els diferents estaments de l’administració pública serà difícil, atès que els qui tenen el deure d’aplicar-lo, els polítics, tenen por d’escometre la seva reforma en profunditat i la ciutadania estem tan acostumats a les actituds d’aquests funcionaris que les considerem normals, i això que en la reforma mitjançant el Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, pel qual es va aprovar el text refós de la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic s’estableixen «els principis generals aplicables al conjunt de les relacions d’ocupació pública, començant pel de servei als ciutadans i a l’interès general, ja que la finalitat primordial de qualsevol reforma en aquesta matèria ha de ser millorar la qualitat dels serveis que el ciutadà rep de l’Administració».

He acabat de llegir aquest entrecometes i no he pogut deixar de pensar en alguna visita que he fet a la delegació d’Hisenda o les vegades que he intentat demanar cita prèvia d’alguna administració per ser atès. I, sorprès de la lectura, comprovo que el Reial decret legislatiu amb el qual es va aprovar l’Estatut bàsic de l’empleat públic és lletra morta.

No n’estic segur, no he buscat la informació, però com diu un advocat molt mediàtic, aquí ho deixo: tinc entès que l’estatus dels funcionaris no és compatible amb la Constitució i que és un greuge comparatiu amb les lleis i els contractes dels treballadors del sector privat.

En honor a la veritat, sé i he comprovat que recentment alguns ciutadans han agredit alguns funcionaris. Aquestes agressions no arreglen res i donen peu que els agredits es presentin com a víctimes. També és cert que molts d’ells necessitarien un reciclatge per atendre correctament el ciutadà.

L’epítim recompensat, per exemple, amb la presidència d’alguna empresa energètica, és un personatge que deu el seu treball, en la majoria dels casos, no als seus mèrits i coneixements del negoci que presideix sinó als seus contactes i influències, l’epítim es permet insultar més de deu milions d’usuaris: «Només els ximples que segueixen amb la tarifa regulada del Govern paguen més llum». Paraules que qualifiquen per elles mateixes el president d’Iberdrola quan, en un ambient distès, entre paràsits, no va tenir vergonya de pronunciar-les.

Els àcars, aquests paràsits experts a passar desapercebuts, han protagonitzat dilluns passat, un reportatge de periodisme de recerca del diari Ara: alguns paràsits d’aquesta espècie relacionats amb el Parlament de Catalunya han estat exposats a l’opinió pública per la periodista Núria Orriols. Davant les informacions i l’interès de polítics i mitjans de comunicació, la Sindicatura ha argumentat que això dels triennis està «legalment previst». Si el lector desitja que el termòmetre de la seva indignació pugi com la febre, li recomano que llegeixi l’esmentat treball de la periodista.

Recorden que es va crear un banc dolent per gestionar les milionàries pèrdues de la reconversió de la banca d’aquest país? I recorden que Mariano Rajoy i algun dels seus ministres declaraven als mitjans de comunicació que la reconversió de la banca no ens costaria ni un euro als contribuents? Recordin-ho, perquè el banc dolent deixa en mans de fons voltors d’inversió els pisos que la banca va deixar a les seves mans. Recordin-ho, perquè l’article 47 de la Constitució diu: «Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels poders públics.»

Demano perdĂł als veritables parĂ sits, aquests Ă©ssers que viuen grĂ cies a un altre Ă©sser viu.