
Si el lector cerca en el diccionari la paraula parasiticida trobarĂ la definiciĂł que Ă©s una substĂ ncia que s’empra per destruir parĂ sits. La meva cerca m’ha regalat altres paraules que m’acompanyaran en aquesta tribuna: epizou, paraula llatina d’origen grec que en biologia s’utilitza per anomenar els ectoparĂ sits, aquests patògens que infecten les capes superficials de la pell; aquest terme tambĂ© inclou als artròpodes xucladors de sang: mosquits, puces, paparres, polls, Ă cars o mosques parasitĂ ries; l’altra paraula que he buscat Ă©s epĂtim, vocable amb el qual es denomina la planta parĂ sita de tiges filiformes, rosades i sense fulles, flors vermelloses, llavor menuda i rodona que viu habitualment sobre la farigola.
Fins aquĂ, la meva cerca pel diccionari. Aquestes paraules m’han d’ajudar a escriure aquesta tribuna. M’acompanyaran en aquest relat i les farĂ© servir en sentit figurat.
Dels primers parĂ sits dels quals vull dissertar Ă©s d’aquests Ă©ssers que fan gala de manera excessiva i inoportuna del seu patriotisme. Ho porten a tal extrem que no respecten els que no comparteixen la mateixa idea que ells. A aquests Ă©ssers, si sĂłn fanĂ tics, se’ls adjectiva com a extremistes, però no Ă©s a ells a qui em vull referir, sinĂł als patrioters, aquests Ă©ssers que s’emboliquen en les banderes per viure de la rifeta, Ă©ssers que defensen els seus interessos i omplen les seves butxaques utilitzant el patriotisme com a excusa. Als patrioters cal no confondre’ls amb els patriotes, atès que aquests Ăşltims tenen un gran amor a la seva pĂ tria i procuren el seu bĂ©. Els patrioters sĂłn una espècie de parĂ sits molt estesa entre algunes classes polĂtiques, que en el seu moment se’ls va anomenar com «la casta».
L’epizou Ă©s un xuclador de sang que sol passar la seva vida laboral treballant com a funcionari en la branca administrativa. Entre ells, n’hi ha del tipus mosquit, que donen la llauna contĂnuament amb el poc que cobren i el molt que fan, parlen i parlen, però la veritat Ă©s que s’adhereixen a la mentalitat del «torni vostè demà » o «demani cita prèvia» o «no el puc atendre perquè ja li he dedicat mĂ©s temps del necessari i estipulat». A aquests Ă©ssers se’ls sol trobar en els llocs d’atenciĂł al ciutadĂ dels diferents organismes de les administracions pĂşbliques. En un grau superior es troben les paparres, les mosques parasitĂ ries i les puces, que sĂłn espècimens humans amb una certa responsabilitat tècnica en parlaments, diputacions, consells comarcals, i que s’agafen a les seves poltrones, sumen triennis i beneficis extres fins a embutxacar-se sous estratosfèrics i prebendes immerescudes. Per tancar el capĂtol dels artròpodes xucladors de sang, cal anomenar els polls i els Ă cars. Els polls solen ser aquells personatges que acompanyen alguns prohoms i els serveixen de testaferros, entre d’altres menesters de servitud. Els Ă cars sĂłn els que, aferrats a les seves ocupacions de funcionaris del grau mĂ©s alt, solen passar inadvertits, atès que no s’acaba de saber bĂ© quina Ă©s la seva funciĂł. Manen molt i saben que les mosques parĂ sites estan sotmeses a l’escrutini de les urnes, mentre ells, mani qui mani, mantenen la seva poltrona.
A causa de la pandèmia, els trà mits amb les diferents administracions públiques passen a la formalitat de la cita prèvia. Pots trucar durant hores, fins i tot dies i no aconseguir contactar amb ells. Pot passar que desesperat et dirigeixis directament a l’oficina de l’administració pertinent i que et recordin que sense cita prèvia no t’atenen. Mires a través dels vidres dels locals o darrere dels taulells que els serveis públics tenen per atendre a la ciutadania i contemples, sense ser vist, com una filera de persones assegudes darrere de les seves taules miren absortes pantalles d’ordinador o de mòbil, mentre les sales estan buides, o fins i tot pots arribar al paroxisme absolut quan veus una cua de refugiats ucraïnesos a les escales de les fonts de Montjuïc de Barcelona demanant ajuda i la resposta que obtenen és que necessiten demanar cita prèvia.
A aquesta classe d’individus se’ls hauria d’aplicar el convenient tractament parasiticida per fer-los comprendre els seus deures, atès que els seus drets sembla que els tenen tan ben assumits que, fins i tot, es permeten el luxe de sobrepassar els lĂmits, adquirint nous drets no escrits i imposant-los per la força dels fets.
Ignoro la classe de parasiticida que s’hauria d’utilitzar, però el sentit comĂş em diu que hem d’aconseguir un remei rĂ pid i eficaç; per exemple, un que figura en els compromisos electorals de la majoria dels partits polĂtics: la profunda reforma de la funciĂł pĂşblica. El problema Ă©s que passen les legislatures i els partits incompleixen aquest apartat dels seus programes electorals. Per què? NomĂ©s se m’ocorre una resposta: Ă©s tan alt el nombre de funcionaris, tan important el seu pes, que cap partit polĂtic vol enemistar-se amb aquest col·lectiu i graner de vots.
Crec que ho he escrit abans en aquesta tribuna; no obstant això, en aquest cas, ho tornarĂ© a repetir i podem dibuixar un somriure entre irònic i amarg, l’anècdota Ă©s: acabat de nomenar com a Ministre d’Afers Exteriors Laureano LĂłpez RodĂł, es va presentar en el seu ministeri a les vuit del matĂ. NomĂ©s hi va trobar el conserge de la nit. Va preguntar pel personal del ministeri i li va respondre que fins a les deu del matĂ no arribava ningĂş. El ministre va decidir que tothom hauria d’estar treballant a la seva hora. Va passar un temps i el ministre va sentir com un conserge li deia a un company del ministeri: «Mira! Ja ha arribat l’interĂ». Laureano LĂłpez RodĂł va ser nomenat ministre al juny de 1973 i el 14 de desembre d’aquell mateix any va ser nomenat ambaixador d’Espanya a Viena. Realment, el ministre era l’interĂ.
Trobar el parasiticida que necessiten els diferents estaments de l’administraciĂł pĂşblica serĂ difĂcil, atès que els qui tenen el deure d’aplicar-lo, els polĂtics, tenen por d’escometre la seva reforma en profunditat i la ciutadania estem tan acostumats a les actituds d’aquests funcionaris que les considerem normals, i això que en la reforma mitjançant el Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, pel qual es va aprovar el text refĂłs de la Llei de l’Estatut bĂ sic de l’empleat pĂşblic s’estableixen «els principis generals aplicables al conjunt de les relacions d’ocupaciĂł pĂşblica, començant pel de servei als ciutadans i a l’interès general, ja que la finalitat primordial de qualsevol reforma en aquesta matèria ha de ser millorar la qualitat dels serveis que el ciutadĂ rep de l’Administració».
He acabat de llegir aquest entrecometes i no he pogut deixar de pensar en alguna visita que he fet a la delegació d’Hisenda o les vegades que he intentat demanar cita prèvia d’alguna administració per ser atès. I, sorprès de la lectura, comprovo que el Reial decret legislatiu amb el qual es va aprovar l’Estatut bà sic de l’empleat públic és lletra morta.
No n’estic segur, no he buscat la informació, però com diu un advocat molt medià tic, aquà ho deixo: tinc entès que l’estatus dels funcionaris no és compatible amb la Constitució i que és un greuge comparatiu amb les lleis i els contractes dels treballadors del sector privat.
En honor a la veritat, sĂ© i he comprovat que recentment alguns ciutadans han agredit alguns funcionaris. Aquestes agressions no arreglen res i donen peu que els agredits es presentin com a vĂctimes. TambĂ© Ă©s cert que molts d’ells necessitarien un reciclatge per atendre correctament el ciutadĂ .
L’epĂtim recompensat, per exemple, amb la presidència d’alguna empresa energètica, Ă©s un personatge que deu el seu treball, en la majoria dels casos, no als seus mèrits i coneixements del negoci que presideix sinĂł als seus contactes i influències, l’epĂtim es permet insultar mĂ©s de deu milions d’usuaris: «NomĂ©s els ximples que segueixen amb la tarifa regulada del Govern paguen mĂ©s llum». Paraules que qualifiquen per elles mateixes el president d’Iberdrola quan, en un ambient distès, entre parĂ sits, no va tenir vergonya de pronunciar-les.
Els Ă cars, aquests parĂ sits experts a passar desapercebuts, han protagonitzat dilluns passat, un reportatge de periodisme de recerca del diari Ara: alguns parĂ sits d’aquesta espècie relacionats amb el Parlament de Catalunya han estat exposats a l’opiniĂł pĂşblica per la periodista NĂşria Orriols. Davant les informacions i l’interès de polĂtics i mitjans de comunicaciĂł, la Sindicatura ha argumentat que això dels triennis està «legalment previst». Si el lector desitja que el termòmetre de la seva indignaciĂł pugi com la febre, li recomano que llegeixi l’esmentat treball de la periodista.
Recorden que es va crear un banc dolent per gestionar les milionĂ ries pèrdues de la reconversiĂł de la banca d’aquest paĂs? I recorden que Mariano Rajoy i algun dels seus ministres declaraven als mitjans de comunicaciĂł que la reconversiĂł de la banca no ens costaria ni un euro als contribuents? Recordin-ho, perquè el banc dolent deixa en mans de fons voltors d’inversiĂł els pisos que la banca va deixar a les seves mans. Recordin-ho, perquè l’article 47 de la ConstituciĂł diu: «Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders pĂşblics promouran les condicions necessĂ ries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilitzaciĂł del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulaciĂł. La comunitat participarĂ en les plusvĂ lues que generi l’acciĂł urbanĂstica dels poders pĂşblics.»
Demano perdó als veritables parà sits, aquests éssers que viuen grà cies a un altre ésser viu.
Leave a Reply