La recuperació de la memòria històrica és una qüestió clau en la formació de la identitat dels subjectes i del pobles. Sobretot quan aquesta memòria es fonamenta en el rigor històric. Per això existeix una clara responsabilitat de les institucions democràtiques a l’hora de preservar-la i de difondre-la. Però aquesta responsabilitat es fa també extensiva al conjunt de la ciutadania i, de manera especial, a la gent encarregada de preservar-la (ja sigui de l’àmbit de la història, de la literatura, del periodisme, de l’art, de la política...), així com a les persones que s’han vist especialment afectades, de manera directa o indirecta, pels fets històrics viscuts, ja que n’han d’assegurar la transmissió no sempre recollida en les històries oficials.

Recentment hem tingut, a Figueres, una mostra institucional de la recuperació de la memòria d’un ciutadà, Salvador Fàbrega i Llauradó, exiliat de la Guerra Civil que lluità junt amb els aliats durant la Segona Guerra Mundial i que després fou condecorat pels EUA com a heroi de guerra per haver-se infiltrat rere les línies nazis i haver-se integrat a la guerrilla. La instal·lació d’una placa recordatòria en la casa natal (xamfrà del carrer de Peralada amb el de Germanes Massanet) i l’explicació de la seva trajectòria bèl·lica han estat àmpliament recollides pels mitjans de tot el país.

Ara mateix, i fins al mes de febrer de 2027, podem veure i participar en un projecte artístic, al Museu de l’Empordà, realitzat per Marta Marín-Dòmine i Nora Ancarola, «Desenterrar és tornar», centrat en la figura d’un altre exiliat, un soldat-nen de quinze anys, Joaquim Marín Caballol, que va haver de travessar la ratlla fronterera, a peu, per la Jonquera, el 5 de febrer de 1939. Fou aleshores que amb el seu amic Trueba, un altre nen-soldat, van enterrar el cornetí de l’aviació republicana de Sabadell, amb la intenció de retrobar-lo quan poguessin tornar. Aquet fet va ser explicat per la seva filla Marta en el llibre Fugir era el més bell que teníem. I és el que serveix de base per a la instal·lació artística que es pot trobar al museu.

El projecte artístic proposa un retorn al lloc on fou enterrat i mostrar els efectes que pot suposar, ara i ací, la seva recuperació. El cornetí era una penyora, una garantia del compliment d’una obligació: retornar. I el retorn era l’esperança dels vençuts, que esperaven guanyar la guerra malgrat la derrota, que consideraven que era momentània. El component reflexiu i poètic travessa de dalt a baix el projecte. I, des d’una dimensió historiogràfica, mostra com les històries particulars, suposadament «petites», sempre contenen la història general i ens en donen una visió més humana i acostada a nosaltres que no les explicacions globals i les xifres «fredes».