Si a l’abril ens preguntàvem en quines condicions treballen els i les professionals de la cultura i al maig reflexionàvem sobre qui cuida les persones i els processos que sostenen el sector, aquest juny voldria plantejar una nova pregunta: qui cuida el temps de la cultura?

Perquè hi ha una paradoxa que travessa bona part de les nostres institucions, equipaments i projectes. Mai no havíem fet tantes activitats, mai no havíem programat tant, mai no havíem generat tants continguts. I, tanmateix, cada vegada és més freqüent sentir que no hi arribem. Que no tenim temps per pensar. Que no tenim temps per revisar. Que no tenim temps per aprendre. Potser el problema no és la manca d’activitat. Potser és, precisament, l’excés.

Durant anys hem associat dinamisme cultural amb moviment constant. Hem après a mesurar l’èxit en nombre d’actes, de participants, de projectes o de publicacions. Els calendaris s’omplen, les memòries es completen i les estadístiques creixen. Però sovint ens costa respondre una pregunta més senzilla: què ha canviat realment? La transformació cultural necessita una matèria primera que rarament apareix als pressupostos ni als indicadors: el temps.

Temps per construir confiança. Temps per generar comunitat. Temps perquè una relació entre una escola i un museu maduri. Temps perquè una biblioteca esdevingui un espai de trobada. Temps perquè una iniciativa ciutadana arreli. Temps perquè una idea es pugui equivocar, corregir i tornar a provar. Però el sistema cultural actual sovint funciona en direcció contrària.

Vivim condicionats per convocatòries anuals, terminis administratius, justificacions econòmiques i programacions que han d’estar tancades amb mesos d’antelació. Treballem per arribar a la data, no sempre per arribar al propòsit. El calendari acaba determinant en excés el projecte. A tall d’exemple, ara mateix estic treballant en un procés participatiu d’una institució que ha «d’obrir les portes» el 2031 però hem de fer el procés en sis mesos perquè així ho requereix la subvenció. 

Aquesta acceleració té conseqüències. Ens empeny a buscar constantment la novetat. Inaugurem nous programes abans d’haver avaluat els anteriors. Impulsem iniciatives noves mentre abandonem les que tot just començaven a donar resultats. Ens encanten les inauguracions, però ens costa sostenir els processos. Té sentit que un museu municipal inauguri nou exposicions temporals l’any? 

Quan pensem en educació, patrimoni o participació cultural, sabem que els canvis necessiten anys, no mesos. Sabem que els vincles no es creen un dia per un altre. Sabem que les comunitats no apareixen per generació espontània. Per què, doncs, continuem gestionant molts projectes culturals com si fossin esprints quan en realitat són maratons?

A l’Alt Empordà tenim una oportunitat singular. La nostra escala ens permet fer allò que sovint és més difícil en entorns més grans: treballar amb continuïtat. Coneixem les persones, les entitats, els equipaments i les escoles. Disposem d’un teixit cultural dens i d’una xarxa de relacions que pot esdevenir una gran infraestructura de confiança. Potser el repte no és fer més coses. Potser és donar més temps a les coses que ja fem. Per aprendre cal temps. Per observar què funciona i què no funciona cal temps. Per ajustar, corregir i millorar cal temps. Sense aquest temps, un projecte cultural es converteix en una simple prova puntual.  Segur que el recurs més escàs de la cultura és el pressupost ?  Potser és el temps, perquè posar la cultura al centre no consisteix només a decidir què fem o com ho fem. També implica decidir a quin ritme volem construir el nostre futur cultural. I potser la pregunta que ens hauríem de fer és aquesta: estem disposats a renunciar a una part de la producció per guanyar profunditat? Potser també això —encara que no funcioni del tot— ho hauríem de provar.