Quan el lector tingui a les mans l’edició en paper d’aquest setmanari es compliran 21 anys dels atemptats de l’11 de març a Madrid. Quan vaig rebre el recordatori de la data de publicació d’aquesta tribuna coincident amb una data tan assenyalada, vaig buscar documentació del que es va publicar els mesos de març i abril de 2004.

El diumenge 11 d’abril d’aquell any, El País Semanal va dedicar un monogràfic sobre l’esdevingut un mes abans a les estacions d’Atocha, Santa Eugenia i El Pozo: a les 7:39 van esclatar tres bombes en un tren que entrava a l’andana de l’estació d’Atocha, van morir a l’acte 29 persones i 177 van ser rescatades pels serveis d’emergències. A aquella mateixa hora, a 500 metres, van esclatar 4 bombes en un segon tren: 59 morts a l’acte i 176 ferits rescatats pels serveis d’emergències. A la mateixa hora, a l’estació d’El Pozo, esclaten 2 bombes, moren 67 persones a l’acte i 80 són rescatades pels serveis d’emergències. El quart tren duia una bomba que va esclatar a les 7:36 hores a l’estació de Santa Eugenia, hi van morir 16 persones a l’acte i 50 van ser rescatades pels serveis d’emergències.

A la revista dominical del diari van escriure aquell 11 d’abril: Almudena Grandes, Maruja Torres, Juan Cueto, Elvira Lindo, Javier Marías, Andrés Fernández Rubio, Luz Sánchez-Mellado, Jorge Martínez Reverte, Luis Matías López, Lola Huete Machado, Emilio de Benito, Javier Valenzuela, Maite Nieto, Carlos E. Cué, Jesús Rodríguez i els redactors, documentalistes, fotògrafs, dissenyadors gràfics i il·lustradors que van confeccionar aquell número. A tots ells: mil gràcies!

Quan he tornat a llegir la revista, les llàgrimes brollaven dels meus ulls fins a dificultar-me la lectura, però, en aquests temps de mentides i postveritat, considero necessari reivindicar la feina honesta dels periodistes. L’únic que lamento és que no totes les persones que tenim aquest ofici com a professió, no siguin honestes.

Aquesta tribuna requereix més caràcters dels que tinc assignats, però com que l’augment dels mateixos no és possible, no desenvoluparé tot l’argument com hauria de correspondre i utilitzaré el breu per deixar plasmada la idea que exposo: Prestige, Yak-42, 11M i l’última DANA de València tenen un comú denominador: són catàstrofes mal gestionades pel Partit Popular i conseqüència directa de la seva forma de governar.

Llegeixo i, em fa mal fins al moll de l’os: «En momentos de horror y muerte, la mentira hace todavía más intolerable el dolor de las víctimas.» Juan Cueto escrivia al setmanal citat aquesta lapidària frase que encara té plena vigència. Es menteix per una manca d’humanitat, perquè és té el cor i la cara de pedra. Juguen amb l’oblit de la gent, aquesta és la carta dels immorals, aquests individus i institucions sense consciència.

Al barri del Pozo del Tío Raimundo, un veí entonava un desolat poema : «Hi ha vegades, Déu, que no t’entenc.» Jo tampoc entenc, no a Déu, que és una virtut teologal, no entenc els qui sembren l’odi, els qui els domina la usura, els racistes i, sobretot, no entenc la nostra deshumanització i individualisme, sent éssers socials.

«Hi ha una terra dels vius i una terra dels morts i el pont que els uneix és l’amor; l’única cosa que sobreviu, l’única cosa que té sentit.» Aquesta frase de Thornton Wilder la vaig llegir a l’article de Maruja Torres de l’11 d’abril de 2004. Estic totalment d’acord, a les dues terres és l’amor, l’amistat i els nostres afectes allò que ens uneix, allò que roman a la nostra memòria. Quan el dolor guareixi i la mentida resulti intolerable, estarà bé que jutgem sense odi ni revengisme els que no tenen cor i sí, rostres de pedra.