Un mitògraf és la persona que descriu, explica o crea mites. I Vicenç Pagès fou un escriptor que contribuí de manera decisiva a la reformulació del mite de la seva ciutat nadiua, Figueres. Així, la convertí, amb la seva obra, en un mite literari, a la manera de la Sinera de Salvador Espriu o del Macondo de García Márquez.

De fet, Pagès treballava amb una certa base feta, d’elaboració mítica. Figueres s’havia convertit, ja en el tombant del segle xix al xx, en una petita ciutat que era sinònim de població progressista, avançada i cosmopolita, sobretot en l’àmbit de les idees i de l’art. I es convertí en un referent mític durant bona part del segle xx. Es tractava d’una construcció intel·lectual que, en el moment de la seva formació, sí que responia a una realitat de caràcter econòmic i social. La ciutat i els seus habitants es consideraven (i eren considerats) com una cosa especial. Això alimentà una mena d’orgull ciutadà. I el seu prestigi superà l’àmbit català i arribà a tenir una dimensió internacional, gràcies a la figura de Salvador Dalí i al seu teatre museu.

Pagès, però, va haver d’actuar en la fase de crisi d’aquest mite, quan començava a ser evident que no responia ja a una realitat objectiva i necessitava una profunda reformulació. I ell en feu una proposta ben reeixida, a partir de les seves vivències personals (i també imaginades) i de les de la seva ciutat. Per això, Antoni Puigvert va deixar dit que els figuerencs i figuerenques li hem d’estar agraïts per sempre.

Naturalment es tractava d’una construcció conscient i sistemàtica. El mateix Pagès, en una entrevista que li féu Montse Serra al diari digital Vilaweb, el 1995, afirmà: «M’agradaria aplegar totes les novel·les que he escrit fins ara en un sol volum amb el nom de La novel·la de Figueres. Des d’El món d’Horaci, que és la novel·la fundacional, fins a Dies de frontera». Si era lícita i natural la pretensió dels escriptors barcelonins d’escriure la gran novel·la sobre Barcelona, per què no havia de ser-ho fer la de Figueres, amb la tradició de tantes figures heterodoxes que ha generat i acollit la ciutat? Pagès reivindicava clarament alguns d’aquests noms com Dalí, Alexandre Deulofeu o Carles Fages de Climent. En la mateixa entrevista esmentada afirmà, a propòsit d’El món d’Horaci: «Jo el que he fet amb aquesta novel·la és deixar anar el deliri d’una manera crítica. És també el que feia Fages de Climent. És un ultralocalisme. Tot el que diu Dalí té sentit. És paranoic, però és fecund. És un territori on conflueix la realitat, la ficció i el deliri. I l’art és paranoia. És tota una tradició. Dalí i Deulofeu estan en això».

El millor homenatge i reconeixement que li podem fer ara, a Pagès, com passa amb tots els escriptors, és llegir-lo.