
La mostra s’articula en forma d’homenatge personal als que van patir les conseqüències de les guerres i l’exili
DesprĂ©s de la Segona Guerra, els joves alemanys preguntaven als seus pares: «Què vas fer a la guerra, pare?» A aquest moment, de preguntes sense resposta, li’n diuen l’hora de plom. El 26 de setembre del 1940, quan Walter Benjamin deixa aquesta vida, en un racĂł estratègic de la ciutat de Portbou hi havia la caseta dels alemanys, eufemisme que, fins avui, denomina el bĂşnquer on era la Gestapo. La caseta dels alemanys Ă©s avui part de l’itinerari turĂstic del qual la revista Time Out escriu: «el paisatge Ă©s al·lucinant i les històries de nazis tenen molta tirada, aixĂ que una selfie ens farĂ quedar com uns autèntics culturetes. Si a mĂ©s triem un dia de tramuntana el dramatisme de la foto estĂ assegurat». Amb aquestes paraules, l’artista argentina Nora Ancarola, resident a Barcelona des que als 21 anys va haver de fugir de Buenos Aires desprĂ©s del cop d’estat, ens fa reflexionar confrontant passat i present, un exercici que permet recuperar la memòria dels llocs amb el veritable sentit històric i cultural, «una tasca que no podem deixar mai de fer si volem evitar que la història es repeteixi». I aquest Ă©s precisament l’esperit de «Plom-Plata», una mostra que es pot veure fins al 2 de juliol al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera.
L’exposiciĂł recull els 17 projectes del llibre d’artista Plom-Plata, editat per E2 Edicions, relacionats amb les derives obligades dels desarrelats, dels qui han hagut de marxar involuntĂ riament del seu lloc l’origen, o de les derives migratòries que tenen ben poc a veure amb el flâneur baudeleriĂ i sĂ, en canvi, que es troben mĂ©s a prop del passejant benjaminiĂ , dels moments Ăntims i intransferibles: els «moments de plom». Cada fitxa fa referència a algun fet del passat, que es contraposa a un present que ens condueix a reflexionar sobre el problema dels genocidis contemporanis i les seves conseqüències vitals. Els relats sĂłn petites històries que defineixen el difĂcil encaix entre les trajectòries individuals i els esdeveniments col·lectius.
L’obra, d’una banda, es planteja com un modest exercici de recuperació d’utopies i de visualització de noves propostes de reflexió entorn de la realitat; de l’altra, s’articula en forma d’homenatge personal als que van patir les conseqüències de les guerres i l’exili.
En aquest sentit, explica la mateixa Ancarola que «a mesura que avança en el temps, el meu treball estĂ cada vegada mĂ©s estretament relacionat amb dos aspectes de la realitat que em preocupen especialment: la capacitat dels llenguatges artĂstics per aportar noves lectures als petits _o grans_ relats històrics i la realitat social i, d’altra banda, l’observaciĂł i la utilitzaciĂł dels processos creatius, en la seva potencialitat per gestionar el malestar individual i sistèmic com a instrument de transformació».
Leave a Reply