La mostra s’articula en forma d’homenatge personal als que van patir les conseqüències de les guerres i l’exili
Després de la Segona Guerra, els joves alemanys preguntaven als seus pares: «Què vas fer a la guerra, pare?» A aquest moment, de preguntes sense resposta, li’n diuen l’hora de plom. El 26 de setembre del 1940, quan Walter Benjamin deixa aquesta vida, en un racó estratègic de la ciutat de Portbou hi havia la caseta dels alemanys, eufemisme que, fins avui, denomina el búnquer on era la Gestapo. La caseta dels alemanys és avui part de l’itinerari turístic del qual la revista Time Out escriu: «el paisatge és al·lucinant i les històries de nazis tenen molta tirada, així que una selfie ens farà quedar com uns autèntics culturetes. Si a més triem un dia de tramuntana el dramatisme de la foto està assegurat». Amb aquestes paraules, l’artista argentina Nora Ancarola, resident a Barcelona des que als 21 anys va haver de fugir de Buenos Aires després del cop d’estat, ens fa reflexionar confrontant passat i present, un exercici que permet recuperar la memòria dels llocs amb el veritable sentit històric i cultural, «una tasca que no podem deixar mai de fer si volem evitar que la història es repeteixi». I aquest és precisament l’esperit de «Plom-Plata», una mostra que es pot veure fins al 2 de juliol al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera.
L’exposició recull els 17 projectes del llibre d’artista Plom-Plata, editat per E2 Edicions, relacionats amb les derives obligades dels desarrelats, dels qui han hagut de marxar involuntàriament del seu lloc l’origen, o de les derives migratòries que tenen ben poc a veure amb el flâneur baudelerià i sí, en canvi, que es troben més a prop del passejant benjaminià, dels moments íntims i intransferibles: els «moments de plom». Cada fitxa fa referència a algun fet del passat, que es contraposa a un present que ens condueix a reflexionar sobre el problema dels genocidis contemporanis i les seves conseqüències vitals. Els relats són petites històries que defineixen el difícil encaix entre les trajectòries individuals i els esdeveniments col·lectius.
L’obra, d’una banda, es planteja com un modest exercici de recuperació d’utopies i de visualització de noves propostes de reflexió entorn de la realitat; de l’altra, s’articula en forma d’homenatge personal als que van patir les conseqüències de les guerres i l’exili.
En aquest sentit, explica la mateixa Ancarola que «a mesura que avança en el temps, el meu treball està cada vegada més estretament relacionat amb dos aspectes de la realitat que em preocupen especialment: la capacitat dels llenguatges artístics per aportar noves lectures als petits _o grans_ relats històrics i la realitat social i, d’altra banda, l’observació i la utilització dels processos creatius, en la seva potencialitat per gestionar el malestar individual i sistèmic com a instrument de transformació».
Leave a Reply