No ser

Vance Packard, un dels més reconeguts divulgadors de les tècniques de comunicació i manipulació de masses, ho deixava ben clar en la seva obra: Hidden Persuaders (�Els persuasius ocults’). «Els anuncis, eslògans o proclames formulats en clau positiva o afirmativa tenen un 50% més de possibilitats de resultar exitosos que no pas els expressats com a negatius». Per tot arreu, en aquest gran circ de les negociacions per formar governs, tant li fa si són ajuntaments, diputacions o governs autonòmics o estatals, resulta curiosa l’autodefinició a partir d’allò que no s’és, en comptes de definir-se en elements d’allò que hom és. Comencem per la dreta. Hi ha uns senyors (és un dir) que són representants de Vox , que consideren que poden demanar fer llistes tipus «caçera de bruixes», en una de les més vergonyants èpoques dels EUA, dirigides als educadors en matèria sexual a les escoles. I que consideren que els LGTBI i la llibertat d’expressió pública de la seva sexualitat no tan sols no és equiparable a la dels heterosexuals, sinó que a més és «ofensiva». Però, malgrat tot, no són pas ultradreta. El PP, malgrat que reconeix que participa de moltes de les opinions de Vox, no és pas de dretes, no! I ara!, és una dreta de centre moderada. Ves a saber que deu ser això. Els següents: Ciutadans, són probablement la més gran expressió d’allò que és definir-se per allò que no s’és. No són d’esquerres (no calia, ja és clar); però alhora, diuen que són contraris a la corrupció. Però això no els impedeix pactar amb més de 70 consistoris implicats en casos de corrupció del PP. Es declaren no dependents i lliberals; però és el partit més finançat per les empreses de l’Ibex i donen supoert a polítiques de retall en les llibertats civils. Arribem on, en la meva opinió, caldrien molts més estils afirmatius que no pas negatius. Els socialistes (PSC-PSOE) fugen de dir: «Farem polítiques intervencionistes, prioritzarem el repartiment de la riquesa, l’atenció en les persones, les energies lliures i traspassar les inversions armamentístiques en benefici de les R+D. És clar que pactarem amb els representants elegits a Catalunya, senzillament perquè això és coherent amb ser demòcrata». Però no! En comptes de definicions concretes, «retornarem l’estatut dels treballadors, legislarem contra l’especulació immobiliària i en lloguers, equipararem les pensions al sou base, etc.», en diuen «fer polítiques socialistes (?), i no acceptarem pactes amb qui convoca a les bases per decidir (?)». L’al·lèrgia d’un demòcrata per les decisions basades en el vot diu més d’allò que no s’és que no pas d’allò que suposadament és.

Deixo per una altra ocasiĂł als qui no he comentat.

Només em queda dir: malament quan l’aparença suplanta a l’essència.