No et pots fiar mai de ningĂș

0
1534

La Sandra acabava de llevar-se. Tot just s’havia assegut a la tassa del vàter quan va sonar, impertinent, el telùfon. De manera no gaire airosa va caminar fins a la cuina per agafar l’aparell.
—Sí, digui?
—Sandra, soc la mare.
—Carai, mama! Podries haver trucat mĂ©s tard, sĂłn quarts de vuit del
matĂ­!
—Ai nena, desprĂ©s marxes i no sents mai el mĂČbil. EstĂ  amb tu el Juanmi?
—Fa tres dies que no el veig, per quù?
—Has insistit a preguntar-li com està el nostre assumpte?
—MĂ©s aviat el teu, voldrĂ s dir. SĂ­, perĂČ tinc la sensaciĂł que m’estĂ  donant allargues: primer em va dir que el Walter JosĂ© tĂ© molta feina, desprĂ©s que havia marxat a ColĂČmbia, i la darrera Ă©s que no ho pot tirar endavant perquĂš el metge estĂ  de vacances. Ah! I la mĂ©s grossa: se li ha acabat la pasta que li vas donar i necessita dos mil euros mĂ©s per anar greixant la mĂ quina.

QuĂš dius! Ni un duro mĂ©s! QuĂš s’ha cregut aquest poca vergonya! Escolta, Sandra, ja n’estic tipa dels homes. Aquest tio, a mĂ©s d’un golfo _t’ho vaig dir el primer dia que el vaig veure_, Ă©s un estafador. Pot estar molt bo, tenir-te contenta i tot el que vulguis, perĂČ ens ha fotut ja set mil euros! I ara, encara en vol mĂ©s!

—Jo tambĂ© començo a estar tipa de les seves mentides, encara que, parlant de pocavergonyes, el teu nĂČvio deixa’l anar. Et va birlar seixanta mil euracos en menys d’un any i per culpa d’ell estem com estem. I aixĂČ de tenir-me contenta, quĂš vols que et digui. Darrerament tĂ© moltes reunions fora de Madrid i clar, com que Ă©s espia, no em pot dir on va. Encara que l’altre dia la camisa li feia una olor de patxuli que tirava d’esquena, i no crec que sigui fruit de les seves investigacions.

Ja t’ho dirĂ© ben clar, nena, tots dos sĂłn un parell de macarres, perĂČ mĂ©s estĂșpides som nosaltres, que els anem al darrere. Jo ja en tinc prou! Vine a dinar i parlem.

La Sandra va tornar al bany. Sota la dutxa pensava que la seva mare tenia raĂł, en Juanmi les havia estat enredant i fins i tot dubtava que fos espia. El carnet del CNI podria ser fals. De fet, ella mai n’havia vist cap, abans. Mentre s’eixugava es va mirar al mirall. Es veia guapa: pits rodons i ferms, cintura estreta i, del que estava mĂ©s orgullosa era del seu culet arromangat que portava boig el seu espia, sobretot al començament. TraguĂ© de l’armari una samarreta blanca i uns texans que li quedaven com una segona pell, es va passar la pinta, un lleuger toc de colĂČnia d’aroma suau, una mica de foscor als ulls i cap a la feina, que ja feia tard.

El matĂ­ se li va fer molt llarg, no es treia del cap que el Juanmi estava fent amb ella el mateix que el Mariano havia fet amb la seva mare. Li dolia acceptar aquesta realitat tan evident.

El metro anava ple de gom a gom, com sempre a aquella hora. Alguna mĂ , no precisament innocent, li palpava les natges. La Sandra lentament pujĂ  la mĂ  dreta fins a la solapa de la brusa, on tenia una agulla de cabota negra i amb un moviment rĂ pid i precĂ­s va clavar una puntada a la mĂ  intrusa que, ofegant un crit, abandonĂ  la seva exploraciĂł, amb una remor sorda de senglar fugint entre els esbarzers. Somriures cĂČmplices d’una Babel de races i colors li retornaren el bon humor i l’acompanyaren fins que baixĂ  com una reina a la parada de PrĂ­ncipe Pio.

La mare vivia en un pis gran i vell, molt a prop del metro. Abans de pujar, va entrar a la pizzeria de sota per comprar una cuatro estaciones. No es fiava gaire de les reserves culinàries de la seva progenitora, i menys en l’estat d’emprenyament extrem en quù es trobava. La Isia, Dionisia en el carnet d’identitat, la seva mare, l’esperava al replà de l’escala.

Sort que has portat una pizza, nena.

DANI TORRENT

La Sandra va somriure mentre la mirava. Es conservava molt bĂ© la Isia: era austera en el menjar com un monjo budista i, el que estalviava en queviures ho invertia en cremes, mascaretes, massatges i gimnĂ s. Acabava d’arribar a la cinquantena, una edat perillosa, i desprĂ©s de la mort del pare havia decidit viure la vida al seu aire, amb amors de cap de setmana, fins que fa quatre anys coneguĂ© en Mariano, un bandarra, un autĂšntic tanguista: engominat, xulo, possessiu i vividor que l’havia ensarronat amb rams de flors, capses de bombons i paraules dolces, tot explicant-li grandeses de la seva vida d’especulador d’altes finances, un mĂłn que, desconeixent-lo absolutament, l’havia deixat embadalida.

Tot era fum. Quan se’n va adonar, ja portava mĂ©s de seixanta mil euros invertits en «operacions especulatives d’alt rendiment» d’en Mariano. Tots els estalvis provinents de la venda de casa del poble desprĂ©s de la mort de l’àvia. Un bon dia, el tanguista es va despertar dient que ho havia perdut tot, que Madrid no estava fet per a ell i que se n’anava a Barcelona, on hi havia mĂ©s sentit del negoci. A la Isia li va caure la bena dels ulls i aquell amor apassionat es transformĂ  en odi visceral. Havia de recuperar la seva petita fortuna al preu que fos.

AquĂ­ va ser quan va entrar en acciĂł el Juanmi, el meu nĂČvio. Un dia que dinĂ vem junts, la Isia, dolguda en el mĂ©s profund de la seva Ă nima i perjudicada en la seva butxaca, li va explicar el robatori d’en Mariano. En Juanmi, home d’acciĂł, ple de recursos, proposĂ  que, per un mĂČdic preu, ell podia fer que la meva mare se sentĂ­s venjada i al mateix temps recuperĂ©s la inversiĂł perduda. La venda d’ĂČrgans humans es paga força bĂ©, tan sols calia matar al Mariano i vendre’l a peces. Ell tenia les persones adients que podien fer tota la feina, des de la desapariciĂł material del lladre fins a la comercialitzaciĂł Ă­ntegra del seu cos. Aquell dia signaren un contracte de prestaciĂł de serveis.

S’havia complert el termini i en Juanmi seguia donant llargues…

La Isia quasi no va tastar la pizza, portava massa hidrats de carboni. La Sandra se la va acabar, tenia gana i el pes no li era un problema, almenys per ara.

—Au, nena, acaba i anem a la policia a denunciar el Juanmi per estafa, va dir resolta la Isia. Has portat el contracte?
—El tinc al bolso, perĂČ mama, vols dir que amb aquest paper tenim prou per denunciar-lo per estafa? Pensa que en el contracte li demanem que mati una persona i em sembla que ens pot perjudicar.
—Ai! No diguis bajanades. Que hi ha hagut algun mort? MĂ©s aviat el que tenim Ă©s un viu, i molt viu!, que ens ha fotut els diners sense complir el que tenia signat. Llegeix el contracte, si us plau!
—«Reunits el Sr. Juan Miguel tal i tal, agent del CNI, i les senyores Dionisia i Sandra […], encarreguen al Sr. Juan Miguel, que accepta, la feina de […] a travĂ©s d’una persona de la seva confiança, aconseguir la mort accidental del Sr. Mariano […], i un cop executada, que es procedeixi, per personal mĂšdic titulat, a l’extracciĂł de tots els ĂČrgans vitals que puguin ser comercialitzats en el mercat universal ĂČrgans, fins a obtenir un mĂ­nim de seixanta mil euros, que li seran reintegrats a la Sra. Dionisia (Isia) en compensaciĂł pels deutes que el difunt tenia amb ella. La resta quedarĂ  en poder de D. Juan Miguel, en compensaciĂł pels serveis prestats. Per les despeses de l’execuciĂł material de l’encĂ rrec, Isia ha entregat, amb anterioritat, set mil euros a Juanmi, essent aquest contracte formal carta de pagament. A Madrid, a […] de […].»
—Ho ha fet? No! El Mariano estĂ  mĂ©s fresc que un enciam amb tots els seus ĂČrgans intactes, fent mal per Barcelona. I a sobre, el cabrĂł del teu nĂČvio ens ha fotut set mil euros per la cara i en demana dos mil mĂ©s. AixĂČ Ă©s una estafa com una casa de pagĂšs. Anem! Ja veurĂ  aquest paio qui Ă©s la Isia!

«La policia Nacional va detenir fa dues setmanes a Madrid una dona, la seva filla i el xicot d’aquesta quan elles van anar a comissaria a denunciar que aquest Ășltim els havia estafat perquĂš van acordar matar el nĂČvio de la primera per vendre els seus ĂČrgans, i l’home no va complir el tracte». Titular de successos de La Vanguardia del 27 de juny del 2019.

Potser la histĂČria va anar d’aquesta manera…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li