No estĂ  tot escrit

0
1424

Com a simpatitzant del món de l’esport en general, entenc i reconec l’esforç que implica la pràctica d’un esport per a l’esportista i tot l’equip. El treball, la constància, la dedicació, l’alegria de la victòria i la decepció de la derrota, ho entenc i hi empatitzo encara més quan la protagonista és una dona o un equip femení.

No descobreixo res si dic que l’esport femení no està gens valorat. Existeix, sí, però no se’n parla prou, només en moments molt puntuals, quan una dona o un equip femení han assolit alguna fita important. És clar que no rep la mateixa atenció, tracte, recursos o rellevància de què gaudeixen els equips o esportistes masculins. Què ho fa?

Ho fa el masclisme i la ignorància. El masclisme portat a la màxima expressió durant el període feixista que va viure aquest país. En aquells temps es volia les dones a casa, amb dedicació absoluta a la família, sense treballar i dependents econòmicament de l’home. La dona no tenia ni vot, ni veu, ni valor dins la societat i totes les àrees de la seva vida eren governades pels homes, així durant dècades. Per sort varen anar arribant aires de llibertat durant els anys 60 i 70 del segle passat en què la joventut catalana es començà a rebel·lar, coincidint amb la gradual transformació del país en una democràcia.

D’aquesta nefasta i obscura època, en varen resultar una majoria de dones i homes adoctrinats amb premisses masclistes que encara perduren a l’inconscient col·lectiu i que nomĂ©s podran ser eradicats amb l’educaciĂł i la consciència. Per posar algun exemple senzill, segur que en l’àmbit familiar heu sentit mĂ©s d’una vegada frases del tipus: «corres com una nena», «les nenes no juguen a futbol», «els homes no ploren», «les nenes no juguen amb cotxes», «els nens no juguen amb nines»… Frases i burles que etiqueten, degraden i que cal eliminar del llenguatge diari perquè els infants se n’impregnen i, el que Ă©s pitjor, se les creuen.

Per això, ens calen referents femenins en tots els sectors, on elles es puguin emmirallar i sentir de ben petites que tenen el poder d’arribar tan lluny o mĂ©s enllĂ  d’aquella que ha arribat mĂ©s amunt, que se’n sentin orgulloses, i que s’ho creguin.

Cal que valorem els somnis de les nostres nenes, noies i dones, el seu treball, les fites i les derrotes, necessàries per aconseguir una altra victòria, tal com fem amb els nens, nois i homes. Cal que sentim l’orgull de compartir i donar-les suport, tal com fem amb ells. Cal que parlem d’elles, que els preguntem què volen, que les mostrem, que les posem en valor a casa, a l’escola, al pavelló del poble, a la feina, ensenyar-les a valorar-se valorant-les. Cal que el municipi les reconegui, les tingui en compte, les valori, que abraci les seves victòries i les seves derrotes, tal com fem amb ells.

El canvi comença per respectar el que volen les nenes, noies i dones i dir-les que elles també poden. Facilitar-les les oportunitats necessàries, tal com fem amb ells.

Queda molt per fer i no estĂ  tot escrit quant a fins a on poden arribar les dones.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li