Natació, patinatge i un bon somriure

0
1794

Més enllà dels escacs, la figuerenca també ha practicat esport dins la piscina i al damunt dels patins


 

Quan va començar a moure les figures damunt del tauler amb una certa coherència, però sempre amb un somriure, la Iraida va quedar captivada per la figura del peó. «És la que em va agradar més: a part de ser petita i poca cosa, és una peça important perquè pot ser una amenaça per moltes coses, per exemple, es pot convertir en qualsevol altra figura –excloent el rei– quan arriba a l’última fila», deixa anar.

Ben mirat, aquesta predilecció no és estranya. I és que no només el peó té la capacitat d’esdevenir altres coses quan arriba al final d’un trajecte. La mateixa protagonista, per exemple, també ha temptejat altres àmbits més enllà dels escacs, convertint-se, sense anar més lluny, en patinadora o nedadora.

Les experiències a la piscina van arribar, en certa manera, per imposició familiar. La Núria, la mare, va tenir clar des d’un primer moment que les seves filles havien de saber nedar, i per això les va apuntar a les extraescolars organitzades per l’Ajuntament de Figueres a la piscina municipal. El bon ritme de l’aprenentatge ha fet que la Iraida aquest any hagi entrat al Club Natació Figueres, però de moment no vol competir, simplement nedar i, si és al crol, la seva modalitat preferida, millor que millor.

Qui sí que ha començat a competir, d’altra banda, ha estat la seva germana petita, la Xènia, que des de bon principi ha evidenciat una fal·lera per la natació de la mateixa manera que la Iraida la va mostrar cap als escacs. La petita, que també té anirídia com la germana i la mare, va obtenir el bitllet per accedir al Club Natació Figueres després dels grans resultats obtinguts durant el torneig escolar, i durant els mesos de setembre i octubre ja va fer les seves primeres competicions. Paral·lelament, també juga a escacs, en aquest cas a les classes que s’organitzen a l’escola Josep Pallach, seguint així els passos de la germana. «Algunes vegades juguem entre nosaltres», explica la Iraida, que amb la boca petita, modesta, reconeix que acostuma a guanyar ella.

QUATRE ANYS DE COREOGRAFIES. El camí que comportava l’arribada a la piscina passava, precisament, ben a prop del lloc on les patinadores del Club Patinatge Artístic Figueres assajaven les seves actuacions. I d’això, la Iraida, se’n va donar compte. Tant és així que al cap de poc ja es va trobar domant l’equilibri al damunt d’uns patins.

En total hi va estar quatre anys, des de tercer de primària fins a sisè, i en guarda un bon record: «Vaig aprendre a patinar i a fer coreografies, m’agradava i m’ho passava bé». Representant el club empordanès va patinar a tornejos d’arreu de les comarques gironines, des de Palamós o Platja d’Aro fins a Fornells de la Selva, però quan la competició va adquirir una transcendència massa rellevant va plegar, fidel als seus principis inalterables: «el més important és passar-s’ho bé».

«A la Iraida la competició no li crida l’atenció. Els escacs, per exemple, són una modalitat que no impliquen tant instint competitiu, i això a mi també m’agrada. És un joc tranquil, que és com és ella», apunta la Núria, que valora els al·licients que el tauler li aporta a la seva filla: «Els escacs li permeten desconnectar, és el seu moment particular».

De totes maneres, aquesta concepció canvia lleugerament quan la filla, juntament amb el vistiplau de la seva família, decideix participar en una competició. «Passem nervis, com és normal, perquè al cap i a la fi estem esperant el resultat que tindrà: a veure si guanya, si perd… Quan juga és dura, lluita les partides i pensa molt, i això fa que ho seguim amb intensitat», descriu la mare.

UNA AUTÈNTICA PASSIÓ. Amb només 14 anys, tot fa pensar que aquesta carrera com a escaquista només ha fet que treure el cap. Ho assegura la mateixa protagonista, amb un to bastant concloent: «Vull seguir jugant a escacs tota la meva vida».

De fet, té molts projectes damunt la taula –o del tauler, com se li vulgui dir–. D’una banda, millorar l’ELO, el mètode per calcular la força relativa dels jugadors, que en aquests moments se situa en els 1.365 punts, i, de l’altra, aprendre nous procediments del joc, com ara la modalitat catalana: «És un estil que m’agrada, però hi jugo poc perquè em costa molt i, de moment, no m’hi atreveixo. Ara jugo més a la italiana, que no és tan teòrica», explica la jove, que més enllà del vessant esportiu la seva capacitat com a peó també li permet ser una bona estudiant: amb la carrera d’Enginyeria a l’horitzó, per ara estudia l’educació secundària obligatòria amb bons resultats, excel·lint en matèries com ara les matemàtiques. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li