Nadales de l’escombriare

0
1451

S’acosten festes assenyalades, d’aquelles en què és obligat estar content, estimar al pròxim i desitjar, fins i tot al teu pitjor enemic, un feliç any nou. Aquest període festiu que pot semblar interminable per als nens, que tots ho som una mica, té dos nuclis essencials: els dies de Nadal i els dels Reis.

Encara que a mi em sembli que fa pocs anys, vinc a parlar del segle passat, quan s’acostava el Nadal arribaven per correu les «felicitacions», targetes que s’anaven arrenglerant sobre del bufet del menjador, al costat del pessebre o penjades de l’arbre de Nadal a l’entrada de la casa. Hi havia les de familiars, amics i coneguts amb dibuixos cursis de naixements i pares Noel, altres d’industrials, clients o col·legues i, en un lloc preferent, les que els nens havien fet a l’escola. Va haver-hi una època en què algunes d’elles, d’impressionant realisme, provenien de dibuixos fets amb la boca o amb els dits dels peus per pintors discapacitats. Un altre capítol de felicitacions, que no podien faltar i solien ser entregades a mà pel propi interessat, majoritàriament del servei públic, eren les de: el basurero, el farolero, el vigilante, el cartero, el lechero, etc. En elles es veia dibuixat el felicitador amb el seu uniforme de feina i darrere, escrit en el idioma del imperio, que era l’únic admès en aquell temps en les comunicacions públiques, el bon auguri. Per exemple: El farolero (o el cartero, etc.) les desea Felices Pascuas. Algunes més literàries aprofitaven l’ocasió per enviar-te missatges més lírics, i fins i tot amb un punt filosòfic, com aquesta del escombriaire que, tenint en compte com tenim el país actualment, no puc estar-me de reproduir-ne alguns paràgrafs:

En verdad si bien se apura
Aunque por distinto modo,
Todo, enteramente todo,
Va a parar a la basura.
Quien la tiene no se fía
Y echarla fuera procura,
Pues dicen que es la basura
La que más microbios cría.
(…)
Que alegre lo celebréis
Con turrón, pavo y dinero,
y el vino no lo olvidéis
En tal día

EL BASURERO

La veritat és que malgrat ser coetani de la generació del 27, El Basurero, estava lluny de les excel·lències d’en Machado o en Cernuda. Per aquella època també Els Sirex cantaven una cançó de molt èxit al·lusiva a aquest gremi: Si yo tuviera una escoba, de la que el seu missatge no ha perdut encara vigència.

Avui dia, les felicitacions són innumerables, rebudes per tots els mitjans excepte els postals —Whatssap, Facebook, Instagram, Twitter, etc. — acompanyades de música, acudits, recitats i en general llargs missatges que acaben finalment desitjant, com abans, un bon Nadal.

Complits els Nadals, ve una petita treva fins a la disbauxa de Cap d’Any, i desprès d’una altre, entrem ja a la segona part de les festes, la que correspon als tres Reis d’Orient, encara que aquest any pandèmic tenim un altre rei a Orient, l’emèrit, que vol afegir-se a la comitiva i venir a celebrar la onomàstica al nostre país.

Un incís: no us heu demanat si no serà predestinació que un rei EMÈrit es refugiï en un EMIrat? . Seguim el raonament del retorn, el cost del viatge amb la caravana reial, des d’Orient fins a Madrid s’ha posat pels núvols. D’entrada porta ja pagats mes de set-cents mil euros i encara no té el bitllet assegurat.

Perquè… algú de vosaltres ha entès les explicacions que han aparegut a la premsa sobre que és el que ha regularitzat? O dit d’una manera potser més planera: quin és l’import defraudat, més pròpiament dit, no declarat a Hisenda?

Tal i com se li està posant la cosa al rei emèrit, podríem pensar que els seus parents més propers i els monàrquics més fidels, haguessin preferit que quan va anar a caçar elefants a Botswana, s’hagués trencat el coll en contes de la cama, i que consti que jo no li desitjo cap mal ni a ell ni a ningú, però estic convençut que el propi rei emèrit s’hagués estimat molt més uns majestàtics funerals d’estat, amb panegírics al gran salvador de la democràcia, que passar la vergonya dels titulars, que un dia sí i l’altre també, està publicant la premsa bolxevic d’aquest país. D’altra banda, els seus hereus podrien avui gaudir d’una fortuna sense cap vergonya ni remordiment i sense la minva del que ara ha pagat «voluntàriament» a Hisenda, com han fet tots els fills i nets de pirates, negrers, estraperlistes i demés fortunes de procedència opaca. Fins i tot podria tenir una estàtua a cavall com algun dels seus il·lustres avantpassats tenen a Madrid. Perquè morir-se a temps és una gran virtut que molt pocs saben practicar.

Un detall que crec que el rei emèrit no ha tingut en compte amb aquesta forma tan campechana d‘actuar de cara a Hisenda, és el mal que està causant en l’imaginari dels més tendres infants. Per a ells, els reis són el súmmum, els que ho poden fer tot! La prova és que els hi pots demanar el que vulguis que, per car o estrambòtic que sigui, desprès ells, com que són màgics i ho saben tot de tu, et portaran el que més et convingui i potser, en comptes de la Tablet súper guai que havies demanat, et portin uns pantalons i un jersei de llana gruixuda per l’hivern. I el nen, una mica emmurriat i fins a cert punt frustrat, acceptarà no obstant, el superior criteri dels reis, que fins i tot són tant previsors que han posat en el paquet el tiquet, que ha permès a la mare canviar el jersei per un de més gran perquè, malgrat ser màgics, no havien encertat la talla.

Ara aquests nens s’estan adonant per la tele que els reis no són tan poderosos i que fins i tot a un rei tan rei com en Juan Carlos, fill d’una mare tant màgica, que va aguantar les contraccions uterines perquè nasqués el dia sis de gener, com els seus companys Melcior, Gaspar i Baltasar, l’empaita Hisenda com a un vulgar contrabandista.

Comprovar la debilitat del rei i, per extensió, de la monarquia, pot fer arribar a dubtar als nens de si els reis no seran els pares i, en aquest cas, a la frustració extrema que els pot portar a la depressió, que tant sols podrà ser combatuda a través de la fe indestructible en el nostrat Tió, un invent surrealista on els hagi i, per tant, molt més fiable: una fusta que quan més garrotades li dons, més regals caga. Però els nens, que són més pragmàtics del que ens pensem, saben que el fi justifica els mitjans i, si per tenir regals s’ha de bastonejar un tronc, es fa i t’oblides de ses majestats que, a fi de comptes, als mes petits els hi fan més por que goig.

En un acte de bona fe i amb un esforç d’imaginació empàtica, em poso en el lloc del rei emèrit i crec que es deu sentir estafat. De jovenet el seu mentor Franco, i després els seus amics saudites, li havien assegurat que si eres rei podies fer el que et sortís dels c… I la crua realitat li ha demostrat que no és exactament així. Ser un rei demòcrata, deu pensar: és una p… merda!

Bon Nadal a tothom i que el proper any sigui millor que aquest, us desitja, l’ESCOMBRIARE!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li