MĂ©s preguntes que respostes

0
1215

Per Juan JesĂşs Aznar

«En preguntar lo que sabes
el tiempo no has de perder…
Y a preguntas sin respuestas
¿quién te podrá responder.»
Antonio Machado, Proverbios y cantares

Diumenge passat, 28 de novembre, el diari El País va publicar una entrevista amb l’economista francès Thomas Piketty, com a titular, Marc Bassets, va utilitzar una resposta de l’entrevistat: «Estem en una situació similar a la que va portar a la Revolució Francesa.» La frase em va fer recordar una sèrie de Netflix, Versalles, en la qual es narra la vida dissoluta de la cort de Lluís XIV, el Rei Sol. Setanta-vuit anys després, el seu descendent, Lluís XVI, va ser decapitat pel seu poble, en resum, en pocs anys va canviar el paradigma i de l’esplendor de la cort es va passar a la declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, el 4 d’agost de 1793. Llegir aquesta declaració és tota una esperança!

Aquella revolució es va tenyir de sang amb Robespierre i va originar el regnat de l’emperador Napoleó Bonaparte. Va fracassar la Revolució Francesa? Això, ho jutjaran millor els historiadors, el que sí que podem constatar son dues herències que, avui dia, estan vigents: el codi napoleònic i el nacionalisme. El codi, potser, està sent qüestionat pels canvis dels últims dos-cents anys, encara que la seva vigència és evident en molts aspectes. Els estats-nació tenen en les organitzacions supranacionals i en el poder de les grans multinacionals el principal argument contra el nacionalisme, a més de qüestionar la seva supervivència com fórmula vàlida per a gestionar unes societats cada vegada més globalitzades.

En la crisi, en el naixement d’una nova societat, en el malestar dels pobles en haver de pagar amb els seus impostos burocràcies insuportables, mentre els nous reis (els multimilionaris) acumulen riquesa i evadeixen impostos, en això sí que vivim un temps similar al que va originar la Revolució Francesa.

Coetània de la francesa va ser la Revolució Industrial, que va originar la teoria d’Adam Smith: La riquesa de les nacions, publicada el 1776, és considerat el primer llibre d’economia modern i, en el seu contingut, s’exposa l’origen de la prosperitat de les nacions que van ser pioneres a implantar el liberalisme econòmic. En els nostres dies, l’evolució del capitalisme dona mostres d’esgotament sistèmic i, d’alguna manera, haurà de patir una metamorfosi.

Ara estem vivint una revolució científica i tecnològica, i em pregunto si la robotització de la producció econòmica servirà per crear una societat més igualitària i creativa o servirà per a enriquir encara més als empresaris?

Hi ha exemples recents que poden respondre a la pregunta que em faig: les empreses que busquen permanentment la gallina dels ous d’or, i que defensen els seus propis interessos, sense tenir en compte el bé comú.

Un exemple —no a l’atzar—, són les companyies farmacèutiques: amb la pandèmia de la covid-19 s’ha buscat més obtenir un benefici que la salut pública. Si de veritat hagués prevalgut la salut de la població, les vacunes i la logística que comporta la seva distribució s’hauria implementat a tots els llocs del planeta, però mentre als països que poden pagar les vacunes s’està imposant una tercera dosi i es promulga vacunar als nens a partir dels cinc anys, als països pobres els vacunats són un percentatge mínim de la seva població. Potser ignoren els alts directius d’aquestes companyies i els polítics dels països rics què significa la paraula pandèmia?

Igual que a l’Europa de les revolucions francesa i industrial, la política no està adaptada als canvis exponencials que propicien els avenços científics i la seva aplicació en forma de tecnologia. I segueixen utilitzant la confrontació com a eina política. Exemple d’aquesta inadaptació és la bel·ligerància dels partits de la dreta extrema i de l’extrema dreta amb l’ensenyament del català. Potser ignoren que els nens catalans, quan acaben els seus estudis primaris i secundaris, tenen el mateix nivell de coneixement de la llengua castellana que els nens de la resta de l’Estat? Potser ignoren que el Regne d’Espanya té quatre llengües oficials i que va signar la Carta Europea de les Llengües Minoritàries o Regionals? Busquen aquests partits rèdit polític? Em responc a aquesta última pregunta: evidentment, sí: ara bé, el benefici polític no el trobaran a Catalunya ni a Euskadi, la seva rendibilitat l’han de trobar en aquelles regions en què es crida «a por ellos» i on predomina la por als canvis, i per això la gent vota a la dreta extrema i a l’extrema dreta en tenir la sensació que aquests partits preservaran l’statu quo i, per tant, la seva seguretat.

I, furgant en aquestes declaracions altisonants, com poden exclamar des del PP que el que es fa a Catalunya amb les famílies que volen que s’imparteixin més classes en castellà a les escoles catalanes, és el que van fer els nazis amb els jueus? Ignoren que Franco va ser un aliat d’Adolf Hitler, que va protegir a jerarques nazis després de ser derrotats a la Segona Guerra Mundial? I el senyor Pablo Casado, que va assistir a una missa per l’ànima del general Franco, on es va cantar el «Cara al sol», pot permetre’s el luxe que algú del seu partit compari la situació a Catalunya amb la de l’Alemanya nacionalsocialista?

Durant aquest temps he vist polĂ­tiques de comunicaciĂł similars a les que utilitzava el ministre de Propaganda, Joseph Goebels, com per exemple, les informacions que criminalitzen les persones que han decidit no posar-se cap vacuna contra la covid, i he escoltat opinions en aquest sentit que els assidus tertulians emeten en els mitjans de comunicaciĂł massius.

Complert l’estricte deure de memòria, aprofundim, tractant de conèixer i comprendre com ens afecten les decisions que s’aproven respecte a la pandèmia, atès que aquestes decisions provoquen temor, en alguns casos i, a la vegada, són utilitzades per a erosionar la política. Pel que fa a la geopolítica, les vacunes contra el coronavirus són fetes servir més en termes de competència que de col·laboració, el que propicia l’egoisme de vacunar amb una, dues, tres dosis i quantes vegades creguin els epidemiòlegs necessari als ciutadans dels anomenats països rics, mentre això passa, als països econòmicament desafavorits l’índex de vacunació és ínfim, sigui perquè no poden comprar les vacunes, sigui per la reticència d’uns ciutadans que han estat utilitzats, en més d’una ocasió, com a cobais humans per les grans multinacionals farmacèutiques.

Per què els partits polítics no denuncien aquestes polítiques informatives? Per què no ens sembla fora de lloc que ens preguntin si ens hem vacunat? Per què no ens estranya que un epidemiòleg, en un programa informatiu de televisió, opini de manera vaga i confusa a una pregunta directa i fora del guió establert?

A manera de resposta, torno a buscar en la meva memòria: se’ns va dir que amb les dues dosis de les vacunes actuals estaríem immunitzats; se’ns va dir que no vacunarien als nens perquè a ells els afectava molt lleument; després ens van dir que havíem de posar-nos una tercera dosi i que els nens de cinc a onze anys també havien de vacunar-se. En tot aquest temps no s’ha donat cap informació dels pacients de covid que han estat vacunats i estan hospitalitzats perquè la malaltia els continua atacant. Ningú ens parla dels que estan a l’UCI sent persones vacunades. Crec que les polítiques de comunicació haurien de ser rigoroses i transparents.

En aquesta línia i perquè no em preguntin més: sí, estic vacunat, i no, no soc antivacunes. Ara bé, no vull que se’m retallin llibertats, ni que es propiciï que els ciutadans exercim de policies: en locals de restauració, d’oci i centres comercials, els empleats o propietaris d’aquests establiments es veuen obligats a demanar el certificat de vacunació de la covid o el de la PCR i, al meu entendre, això em recorda molt al Gran Germà.

Per circumstàncies professionals, tinc la sort de tractar amb científics de diferents especialitats i de coordinar activitats de divulgació científica. Ells, majoritàriament, i en privat, opinen obertament sobre els veritables problemes als quals ens hem d’enfrontar. Conversem sobre possibles solucions, que no panacees, per arreglar, més aviat per mitigar, els efectes del canvi climàtic, per citar el més evident. Conversar sobre la depuració de l’aigua que bevem, sobre el descobriment de nous fàrmacs contra l’Alzheimer o la SIDA, de l’aplicació de la nanotecnologia a milers d’objectes que utilitzem diàriament, són temes recurrents i una font d’aprenentatge continu. També, els científics amb els quals tracto, en privat i en confiança, no eludeixen puntualitzar sobre els efectes no desitjats de la recerca científica. Pregunto el que ignoro. No sempre tinc respostes. No obstant això, insisteixo en la necessitat de pensar, de fer-nos preguntes, perquè no pensin per nosaltres.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li