Marina Hidalgo: ‘La dona ha estat molt maltractada a la literatura’

La psicòloga Marina Hidalgo (Figueres, 1979) acaba de publicar ‘La hora de La Camada’. L’autora defensa que s’ha de reivindicar el paper de la dona en la literatura, i en la seva primera incursió en la novel·la policíaca crea una ficció en què els agressors es converteixen en víctimes. El 10 d’abril es presenta el llibre a Llibres Low Cost, a Figueres. L’escriptora Elisabet Riera conduirà l’acte

Va publicar el seu primer llibre, d’aventures i romàntic, fa tres anys: La locura de las mariposas (La Vocal de Lis, 2016). Amb La hora de La Camada, autoeditada, s’endinsa en la novel·la policíaca. Tenen en comú que les dones són les protagonistes.
Ja puc avançar que en tot el que escrigui sortiran dones potents, perquè crec que s’ha de reivindicar el paper de la dona en general. I en la literatura, també. La dona ha estat molt maltractada a la literatura. Jo, que soc lectora aficionada a la novel·la històrica de tota la vida… crec que hi ha novel·les que, com a dona, costen de llegir. Sovint donen uns punts de vista molt masclistes. Aleshores, a les meves dues novel·les he volgut sempre que la dona sigui protagonista. Dones valentes, que prenen decisions, que fan les coses que volen fer. I, fins i tot, com en aquest cas, coses bèsties.

Només el títol: La Camada. La referència al cas de La Manada sembla directa.
Això m’ho pregunta molta gent i la referència és evident. No la nego, però no és que parli, específicament, d’aquest grup, ni vulgui tampoc connectar-hi directament. Simplement penso que aquests personatges van ser els primers de cometre aquesta mena d’actes i de sortir-ne pràcticament impunes. I, a partir d’aquí, ja no hi ha hagut marxa enrere. E escala de la societat, la consciència ja s’ha remogut i no estem disposats a acceptar segons què, però també penso que en el bàndol dels dolents, per dir-ho d’alguna manera, hi ha hagut un canvi, perquè sembla que s’hagi posat de moda aquesta mena d’agressions, en grup, en manada. De fet ha canviat el significat de la paraula, ara tenim aquesta nova accepció. A mi em va tocar molt aquest cas, suposo que com a tothom, a les dones sobretot, perquè tots esperàvem una sentència que donés una lliçó exemplar. I no. I, a sobre, n’han vingut més.

I vaig pensar: «I si la societat es prengués la justícia a la seva manera?». Això ho he vist a moltes pel·lícules, del típic justicier, que es posa una màscara a la nit i fa justícia. No és que pretengués donar lliçons a ningú, però penso que era una bona oportunitat per posar la gent al dilema moral de dir: «Què passaria si, de cop, els agressors es convertissin en víctimes? De quin bàndol estàs?».

La novel·la suscita al lector el dilema de si s’ha d’arribar a l’ull per ull, dent per dent.
Aquest és el dilema, sí. Per això vaig escollir que els policies, els més neutrals, fossin els protagonistes, per no perdre el nord. Els protagonistes són la brúixola, els que havien d’experimentar el dilema moral, igual que el lector.

La trama és espinosa: que, davant d’una allau de violacions, una organització, La Camada, agredeixi els violadors que queden en llibertat.
Jo, com a feminista, m’identifico amb els plantejaments feministes que hi ha en aquesta novel·la. De fet, vaig voler posar un personatge, que surt molt poquet, amb un discurs 100% feminista perquè creia que era el que havia de dir. Però, evidentment, quan parlem de feminisme no parlem de dominació. El feminisme mai no ha tingut aquest discurs, vol la igualtat de drets. Evidentment, això és literatura i jo, com a escriptora, em prenc la llicència d’anar uns quants passos més enllà de la realitat i sacsejar una mica la consciència. I això sense haver-hi cap escena sagnant, violenta. Simplement és la idea que un dia els papers es puguin revertir. És una reflexió que penso que és bo que ens fem. Només es planteja la situació que els agressors puguin ser agredits i ja sembla que es disparin totes les alarmes. En la línia que comentava abans, a la novel·la històrica, hi ha autors consagrats que escriuen sobre violacions cap a les dones, explicades amb pèls i senyals. I, en canvi, els homes són intocables fins i tot en la literatura.