Maria Perxés i Santomà

0
1903

(Agullana, 26-VII-1927 – Figueres, 1-VI-2015), bibliotecària que fou de la centenària biblioteca C. Fages de Climent de Figueres

Enguany la biblioteca Carles Fages de Climent celebra el seu centenari. Per un oblit totalment involuntari no en vaig fer esment en articles anteriors. Ara em plau participar en aquesta commemoració tot recordant les estones viscudes personalment en les seves sales primer a la seu del c/ Ample, després a la seu actual, sempre amb aprofitament cultural i satisfacció intel·lectual. Per això, vull contribuir a l’efemèride recordant una bibliotecària excepcional, exalumna del meu pare, Joan Bastons, a l’institut R. Muntaner i sempre molt amable i sol·lícita amb mi.

Es tracta d’una persona esdevinguda motu proprio personalitat, dona paradigmàtica, no solament per la seva llarga vida i la seva professió de bibliotecària modèlica exercida durant quaranta anys a la biblioteca de Figueres, sinó per molts altres fets extrapersonals que la fan un personatge carregat d’història i carisma.

Filla segona d’un hereu surer que va arribar a ser alcalde d’Agullana, nasqué al mas Perxés de la vila, rebé les primeres lletres en castellà de mans del vicari del poble; després estudià al Col·legi de les Franceses de Figueres i cursà el batxillerat a l’institut R. Muntaner (1940-1947). Estudià Biblioteconomia a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona (1947-1950), entrà a treballar a la Biblioteca Popular de Figueres fins al 1992, de la qual en va ser directora. Membre de la Junta de l’lEE, institució en la qual va desenvolupar el càrrec de bibliotecària (1998 -2009).

Tant per la tasca professional desenvolupada a la biblioteca com per les seves inquietuds, va viure molt de prop la vida cultural figuerenca dels anys 60 als 90 i va establir amistat amb nombroses persones del món de la cultura i d’una manera molt especial amb M. À. Anglada, les germanes Vayreda, C. Guasch, P. Nierga i Fages de Climent, que li dedicà l’epigrama amb el títol «A Maria Perxés».

La Maria d’Agullana, Ai, Maria d’Agullana,
la Montserrat de l’Antiga, quin cos tens tan vincladís
la Matilde dels ulls d’or; de tanagra emporitana
són la boticel·liana maniquí de Tamarís.
trilogia que abriga
la nuesa del meu cor.

La Maria fou una persona discreta, ponderada, de profundes creences religioses que no ofenia mai ningú ni permetia que els altres ho fessin, afirmacions formulades per I. Padrosa amb motiu del seu traspàs i que jo subscric, afegint-hi altres trets: elegància, amabilitat, senzillesa de tracte, cortesia, dinamisme, modèstia, eficiència, calidesa, professionalitat, entusiasme, finor, perquè vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la i xerrar-hi tot sovint, alhora que ella recordava el magisteri del professor de Filosofia i Llengua Espanyola, Joan Bastons i Plana, «el senyor Bastons». El seu tarannà és prou evident a unes respostes a un qüestionari Proust inserit en una publicació local, El Tap de Suro:

Un llibre: Pobles de l’Empordà de Montserrat Vayreda i Lluís Roure. És un llibre tan reeixit que dona un gust immens el fet de tenir-lo.

Amor: Mira, és ben clar que sense estimar no es pot viure.

Un escriptor: Pla!!! En Pla, això segur!
Un músic: Tots els clàssics, Mozart, Vivaldi…
Una mania: El sentit de l’ordre. Suposo que la meva feina s’ho porta inevitablement. De totes maneres no és quelcom que arribi a ser una autèntica mania.

Un polític: Mira jo el polític que admiraria és aquell que essent humil o important hagi estat capaç de sacrificar-se pel seu país i sobretot que sigui honrat. Sense dir noms, per tant, aquest és el que admiraria.

Però la Maria ultrapassa la seva individualitat i s’endinsa en el mas Perxés, en el seu Agullana natal i en la seva Figueres professional i cultural. Nascuda al mas Perxés, casa pairal de la família, de llarga història. Confiscada per la Generalitat republicana, va servir durant la Guerra Civil primer de magatzem d’obres d’art i en els darrers dies del conflicte per allotjar prop de 200 intel·lectuals, molts d’ells membres de la Institució de les Lletres Catalanes i també polítics. Cal esmentar, a més, l’estada de Lluís Companys, la seva darrera llar catalana abans de ser afusellat, i el iendakari J. Antonio Aguirre. Ella explica una anècdota de l’expresident de la Generalitat, recollida en una entrevista, on diu que ell estava retirat en una part del mas, una mica aïllat del gruix de l’altra gent, tenia la seva habitació i una llar de foc. I quan volia baixava a conversar amb els altres:

«Quan va arribar al mas Perxés, tothom estava relativament tranquil, havien deixat els cotxes davant de la casa »[…] Companys els va dir: “Però que feu aquí? Sembla que hagin vingut a fer una fontada, camufleu els cotxes, que, si els veuen, ens poden bombardejar!”.

Sempre va estar vinculada a la seva vila natal i, fins i tot, va arribar a ser regidora durant dues legislatures al front de cultura, i es cuidava de les escoles.

Respecte a Agullana ja hem fet referència que va esmerçar especial interès en la restauració del mas Perxés, malmès a causa de la Guerra Civil. Ella en diferents ocasions ha reconegut que era del seu poble, on ha nascut i viscut. També l’any 1989 reconeix que es fan coses i veu bé que es recuperi la làpida de la Lídia Noguer i pensa que pel sol fet de posar-la farà que la gent s’hi interessi i aprengui coses que no sabia, perquè entre altres coses no deixa de ser tot un personatge. Cal no perdre de vista que, quan Dalí torna a Cadaqués i xoca amb el pare, la Lídia és l’única que li agafa la mà i l’Anna M. Dalí se’n recorda molt, de la Lídia, i és ella que li busca l’asil d’Agullana com un lloc on pogués recuperar la dignitat perduda.

I la tercera expansió de Maria Perxés és Figueres i la seva vinculació amb la biblioteca popular, després amb el nom de C. Fages de Climent, nucli viu de cultura, lloc de tertúlia de pintors (R. Reig), d’escriptors (Fages de Climent, M. Vayreda), intel·lectuals no catalans com Fernando Garrido Pallardo, de Conca; també reuní un fons local important, conseqüència de prioritzar les publicacions locals i comarcals.

Tanco l’article amb un poema de Montserrat Vayreda inclòs a la revista Alberes:

M’has retornat a la vida
Amb amor sense interès;
Retroba el pols, l’embranzida
I el goig de ser el mas Perxés
A punt de treure florida.

Pairal sóc dels temps passats
El record d’ells m’acompanya
Resta entre el pla i la muntanya,
Xuclo pau del bosc i els Prats
És el sol que em daura i banya
Sota cels esbatanats.

I ara que ja faig claror

Sabré servar el que se’m lliura
Amb l’afany de ser millor.
No deixaré de somriure
Tindré continuïtat
Ordre, seny i pa llescat
Maria, tu m’has donat
Ànima i cor per reviure!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li