Maria Bohigas: ‘Caterina Albert va haver de convertir-se en Víctor Català per escriure com volia’

0
3816

L’editora Maria Bohigas (París, 1969) està al capdavant de Club Editor, l’editorial fundada pel seu avi, l’escriptor d’Incerta Glòria, Joan Sales. Després de publicar la novel·la ‘Un film (3.000 metres)’, de Víctor Català, i l’antologia ‘De foc i de sang’, l’editorial recopila tots els seus contes en quatre volums. El primer, ‘Tots els contes 1’, acaba de sortir i es presentarà dissabte, 31 de març, a l’Alfolí de la Sal de l’Escala


 

El primer volum de Tots els contes de Víctor Català recull els seus dos últims llibres, Jubileu i Vida mòlta, escrits quan Caterina Albert rondava els vuitanta anys. Els contes més tardans són els més desconeguts?
Sí, es van publicar quan el règim franquista tot just començava a autoritzar publicacions en català, en un moment de devastació general. I trenta anys més tard, quan Joaquim Molas fixa el cànon literari català que s’ensenyaria a l’escola i a la universitat, Víctor Català hi té un lloc molt destacat, però reduït: no és el conjunt de l’obra que se celebra, sinó una petita part, la dels inicis. L’època tardana de la Víctor està per descobrir.

En un dels vint-i-dos relats, Víctor Català escriu que «la més bella i decorativa de les teories no pot res contra la realitat dels actes». Volia desafiar la moral imperant?
Jo no diria que l’actitud de Caterina Albert sigui el que avui se’n diu trencadora, sinó lúcida. El que fa és escriure contes plens de vida viscuda, amb personatges que breguen per existir, cosa que implica les parets i els barrots amb què topen: l’autoritat del marit o del pare, el paper que t’assigna la família, els usos i els costums del lloc, totes les formes de convenció que priven la persona de triar un camí propi. En això, la Víctor és constant: la seva simpatia va sempre allà on batega un cert sentit de la llibertat.

A ‘Diàleg prismàtic’ l’autora fa dir a un dels seus personatges: «O nosaltres no tenim dret a enganyar an elles, o elles tenen el dret a fer-ho amb nosaltres. Febleses, passions, apetències, desganes […] no són patrimoni d’un sol sexe». La podem considerar feminista?
La pregunta és difícil, perquè ella mateixa va deixar escrit que no s’identificava gens amb el feminisme, com va fer per cert la Rodoreda després. Es prenen la molèstia de dir-ho: no és la seva lluita. Quina és la seva lluita, doncs? Em sembla que la paraula clau és «pròpia»: si parlem de llibertat pròpia, i no d’un concepte general de llibertat, podem considerar que la Víctor i la Rodoreda són grans lluitadores. Per exemple, Víctor Català sempre va defensar la llibertat de l’artista enfront dels dictats del públic i de la crítica, i molts dels seus personatges lluiten per defensar el mateix, aquesta capacitat d’actuar com creus tu que has de fer, com les dones del conte La jove o com el Roig del conte Lenín. Però això no ens autoritza a convertir la Víctor en una lluitadora pels drets i les llibertats de les dones. Potser, en el fons, havia vist massa cataclismes històrics per creure en cap forma de lluita que no fos estrictament individual.

Caterina Albert va publicar durant cinquanta anys, però entre llargs silencis. ‘Un film (3.000 metres)’ va rebre moltes crítiques: el seu estil no combregava amb les tendències noucentistes. Va ser una incompresa de la seva època?
En tot cas, un cert sector la va considerar una mala alumna: una autora molt dotada —això em penso que ningú s’atrevia a negar-ho—, però incapaç d’entendre la importància del projecte noucentista. El fet és que el noucentisme, que era una ideologia d’ordre i conservació, va tenir descendència en un sector inesperat, el de la crítica marxista dels anys seixanta. Resulta còmic, però dins la cultura catalana el marxisme juga un paper carca: exalça els autors més disciplinats en detriment dels que segueixen un camí propi. I això fa que l’obra de la Víctor, més enllà de Solitud, hagi estat tractada amb reticència.

Indiscutiblement, és una de les escriptores de la literatura universal. Per què, doncs, es va definir, fins als seus últims dies, com una mera aficionada?
Per protegir-se en una societat inclement amb les dones que escriuen. Ella mateixa ho deia a Joan Maragall a l’època dels Drames rurals: «Tot lo renou que han mogut los Drames no es deu a altra cosa que a la trista casualitat d’ésser escrits per una dona, en aquesta terra, en què és més deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats». No es pot dir més clar. Si hi afegeixes aquesta incomprensió del medi literari amb la llibertat de l’artista, s’entén que fes tots els possibles perquè la consideressin com una aficionada i la deixessin en pau. Es tracta d’això, d’escriure en pau. Com Rodoreda. Hi ha aquella frase lluminosa d’Armand Obiols: «Estic convençut que en català només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari barceloní».

Aquesta primavera també surt a Nova York la primera antologia de l’empordanesa traduïda a l’anglès, ‘Silent Souls’ (Ànimes mudes), a càrrec de Kathleen McNerney. En aquest cas, la presenten com Caterina Albert. Club Editor, tanmateix, no li ha tret el pseudònim masculí.
No, i ho hem fet d’una manera ben conscient, després de pensar-ho molt. Gabriel Ferrater deia que havíem de deixar de dir-li Víctor Català d’una vegada. Però això seria esborrar la lluita personal que hi ha darrere la seva obra. Caterina Albert va haver de convertir-se en Víctor Català per escriure com volia. I Víctor Català és molt més que un nom de ploma: és una condició. Quan escriu a Maragall o a Narcís Oller, Caterina Albert ho fa en tant que Víctor Català i es designa a si mateixa en masculí, per bé que Maragall i Oller la coneixien personalment. Hi ha l’assumpció d’alguna cosa, en aquest pseudònim. Potser una manera de dir: El sexe —el gènere, diríem avui— el decideixo jo. Cosa que fa patxoca…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li