Malsons

Fa uns dies s’han constituït els ajuntaments d’aquest país. En teoria hauria de prevaler la voluntat popular. És a dir, que governés la llista més votada, a més de buscar, en la majoria dels casos, un pacte amb altres forces polítiques. El resultat dels pactes, en molts i importants consistoris d’aquest país, és que no s’ha respectat la intenció de vot dels ciutadans. Fins i tot, la suma de partits perdedors han aconseguit unes majories minses que pronostiquen un mandat convuls en molts dels municipis governats per aquestes coalicions.

Penso que aquests pactes per governar un municipi o altre no s’han executat elaborant un programa comú, que dissenyi les polítiques que necessita la localitat i, encara menys, que les polítiques que s’imposaran s’implementin pensant en el ben comú. Un exemple: el tripartit de la dreta a l’Ajuntament de Madrid comença sense el reconeixement de Ciutadans d’aquest pacte amb el PP i Vox. Aquest ocultament de les pròpies vergonyes no impedeix que la primera mesura anunciada pel nou edil sigui la de derogar el pla de Madrid central, aquesta actuació propulsada pel govern municipal de Manuela Carmena (llista més votada en les eleccions amb gran diferència) va consistir en la creació d’una zona de baixes emissions que «comenzó a funcional el 30 de noviembre de 2018. Esta medida, contenida en el Plan A de Calidad del Aire y Cambio Climático, favorece al peatón, la bicicleta y el transporte público… El distrito centro se convierte así en un pulmón para la ciudad en pleno corazón de Madrid». Aquesta mesura va ajudar la capital del regne a sortir de la llista de ciutats europees amb un major índex de contaminació, la qual cosa va permetre, al seu torn, que la ciutat no fos multada per la Unió Europea. Per tant, amb la proposta de derogar el pla dissenyat per l’anterior consistori, els índexs de contaminació atmosfèrica tornaran a créixer i la multa serà la conseqüència econòmica d’aquesta decisió. Els efectes, damunt la salut dels madrilenys, en malalties i morts causades per la qualitat de l’aire que es respira, hauran d’imputar-se al tripartit de dretes que governa des de fa uns dies l’Ajuntament de Madrid.

En l’anterior paràgraf he intentat il·lustrar la mesquinesa d’unes decisions polítiques que poc o gens tenen en comú amb la voluntat popular expressada en les urnes. No sé si ens mereixem aquesta classe política. Penso que no. Penso que de l’única cosa de què som culpables és de la nostra falta d’interès pels que ens governen. La política és molt important per al disseny i progrés d’un país. Haurien de ser els polítics els que dissenyessin un pla estratègic per als vint-i-cinc anys vinents del seu poble, vila, ciutat, comarca, província, comunitat autònoma o país. En tots i cadascun d’aquests estaments hauria d’existir aquest pla que narri els objectius del futur més immediat. Aquests plans estratègics han de contenir les mesures més urgents, per exemple, les de com afrontar el canvi climàtic, l’envelliment de la població i les polítiques econòmiques i socials que propiciïn un desenvolupament sostenible, que acabi amb idees de progrés obsoletes i amb la desigualtat, germen del ressorgiment de l’autoritarisme sense cap dubte.

Bé, encara no he escrit en aquesta tribuna ni una coma que faci esment a la possibilitat de somiar la ciutat. Més que del somni, en positiu, he narrat els possibles malsons que auguren els pactes entre partits polítics. La nostra responsabilitat, la dels que tenim l’oportunitat d’expressar-nos en els mitjans de comunicació, és la de denunciar aquests malsons que estan construint els que no respecten la voluntat popular expressada a les urnes.

Per construir un malson és necessari traspassar línies vermelles; propiciar pactes ocults, les conseqüències més immediates dels quals seran les reculades en drets i llibertats; deteriorar la convivència per tenir a qui culpar; implantar polítiques que allunyen els consensos, i imposar una idea irrisòria de l’Estat, que gairebé no té res en comú amb la realitat multicultural i plurilingüe del Regne d’Espanya.

No somiem ni deixem que ens somiïn unes institucions que només busquen el benefici dels que hi militen, així: acatant les ordres de partit, convencent-nos de no pensar ni actuar amb un altre criteri que el d’anar escalant posicions en l’organització per garantir el modus vivendi del polític. No ho somiem! Quan despertem no sabrem si és un somni o un malson.

Penso que per acabar amb aquest descrèdit de la política, fins i tot dels que n’informem, s’haurien de consensuar les possibles solucions a les emergències que tenim com a societat. Hem de recuperar aquell eslògan que ens convida a pensar globalment i actuar localment. Així, per combatre aquest malson anunciat per una classe política incompetent, espero que el lector em permeti esbossar el meu somni empordanès particular.

Somnio que en els consistoris d’aquesta comarca es consensuïn polítiques per lluitar contra el canvi climàtic, es propiciï un model de canvi energètic basat en l’ús i consum d’energies renovables: tenim moltes hores de sol, molts dies de vent i, si aconseguim recuperar l’equilibri climàtic, els suficients dies de pluja per prescindir de les energies obtingudes dels combustibles fòssils i del carbó.

M’atreveixo a somiar amb un canvi de model econòmic, un canvi que propiciï la transició d’una economia de serveis a una economia diversificada que retorni el talent jove als nostres pobles, viles i ciutats. Necessitem que els nostres joves tinguin les possibilitats de desenvolupar les seves capacitats al territori. Necessitem construir la nostra narrativa de societat digital que s’està construint (per exemple, escriure com ha de ser l’arrel en què creix el coneixement) i construir una societat del coneixement i l’aprenentatge continu que ens permeti ser ciutadans del món conservant la nostra identitat local. Hauríem de ser capaços de crear aquesta economia del talent que conservi les nostres arrels i, al mateix temps, sàpiga obrir-se al món globalitzat d’avui dia.

Un dels principals reptes que hem d’afrontar és el de l’envelliment de la població. Penso que els països envelleixen quan perden l’esperança. Llavors, quan la desesperança es fa forta, la societat és vençuda pels seus malsons i creixen les distòpies i el seu desassossec. Somnio que els avars deixin progressar una joventut que necessita l’esperança i l’ideal d’un somni per construir el seu model de societat i de futur.

Tinc consciència de la necessitat de crear nous valors morals i ètics, de crear-los sense renunciar al fonament dels valors clàssics, o més aviat incorporant-los. Necessitem pensar, fer filosofia pràctica per estructurar el pensament necessari per viure en una societat científica i tecnològica que imposi un canvi en les formes i maneres de convivència. El fet de conviure imposa unes regles de comportament adaptades als temps. Avui, sabem, i fins i tot ho podem sostenir amb arguments, que la fletxa del temps sempre avança. Mai no retrocedeix. Mai no es queda parada en un mateix lloc. Necessitem adaptar les nostres normes de convivència al temps que ens ha tocat viure. De la nostra capacitat de crear una filosofia adequada dependrà que aquest temps venidor sigui un somni i no una època d’inquietuds.

Tornem a l’argument inicial. Per acabar amb la narrativa del malson que construeix la classe política i els poders que la sustenten necessitem implicar-nos per regenerar la política, i la millor manera de fer-ho és participar-hi. Perquè se m’entengui, participar-hi no pressuposa afiliar-se a cap partit polític. Es fa política quan es participa en qualsevol institució de la nostra localitat, sigui esportiva, cultural o econòmica. Si la paraula ‘política’ significa art, doctrina o opinió referent al govern dels Estats, en democràcia, els ciutadans estem cridats a participar d’aquest govern, perquè és entre tots que es construeix la convivència i el progrés que deriva del fet de conviure. Malauradament, en aquests moments els que es dediquen a l’activitat política mereixen, tret d’alguna excepció, el qualificatiu de ‘politicastres’ per la seva inhabilitat, pels seus comportaments mesquins, les seves males intencions i per actuar amb finalitats i mitjans tèrbols.

Cal construir el nostre hàbitat i dignificar-ho, construir un país d’igualtat, en què la seva moral no permeti que els poderosos del lloc imposin el seu (és a dir, en què la gent no s’atreveixi a demanar «què hi ha del meu»). El bon govern de la polis vetlla pel ben comú. I aquest bé comú consisteix a complir amb el dret a un habitatge digne i al fet que cap usurer, per poderós que sigui, ens impedeixi tenir-lo; a una feina amb un salari just que ens permeti complir amb els nostres deures i a exigir els nostres drets; a una educació digna per a tots.

Cal construir una societat en què hi hagi un suport mutu, que no consenti que ningú pateixi pobresa, que hi hagi igualtat d’oportunitats, sense necessitat de padrins ni recomanacions. M’atreveixo a somiar amb aquest país decent.