M. A. Vayreda i la memòria ciutadana

0
1144

La Diputació de Girona prepara, en aquests moments, la reedició de l’obra de Maria dels Àngels Vayreda (Lladó, 1910 – Figueres, 1977) Encara no sé com soc. Serà, doncs, un dels títols rellevants de la propera temporada. És el llibre que, quan aparegué per primer cop el 1970, situà l’autora en un lloc destacat del panorama literari català de l’època, ja que rebé, l’any següent, el prestigiós premi Fastenrhat dels Jocs Florals de Barcelona a la millor novel·la publicada entre 1965 i 1971.

La mort de l’autora pocs anys després, el 1977, als seixanta-set anys, truncà una trajectòria que prometia ser brillant. Abans d’aquest títol, Vayreda havia publicat el 1964 el llarg poema El testament d’Amèlia, i pòstumament es van editar Els defraudats (1980) i el poemari La boira als ulls (1977).

Encara no sé com soc és, sens dubte, la seva obra més important. Pretenia ser, segons la mateixa autora, «la història d’una dona vulgar d’aquest país i d’aquests temps». Tanmateix, el llibre, que tenia un fort contingut autobiogràfic, no ho era gens, de vulgar, tant per la qualitat literària com per la temàtica escollida. Fou un dels primers que tractà obertament el període de la guerra civil i de l’exili des de la visió dels vençuts. L’etapa bèl·lica, que té Figueres com a escenari, hi és reportada amb tot el seu dramatisme i constitueix, per això, una peça indefugible de la nostra memòria ciutadana. Així, l’autora fa que Teresa, la protagonista, perdi una filla petita durant el bombardeig que hi hagué al passeig nou de davant del Parc Bosc, el primer que es cobrà víctimes mortals, moltes de les quals eren mainada. En realitat, l’autora no hi perdé cap filla, però sí que va voler registrar literàriament un dels records més traumàtics de la guerra a la ciutat. Aquella mort, més enllà de ser un element dramàtic clau de la novel·la, prenia (potser sense ser-ne molt conscient l’autora) una dimensió simbòlica de primera magnitud. La mort de la nena era com la mort d’una Figueres, la d’abans de la guerra, que ja no es recuperà plenament mai més.

La publicació del llibre, en l’editorial de l’escriptor Joan Sales, pretenia ser també un iniciativa que afavorís la reconciliació nacional entre catalans. D’aquí que inclogués un pròleg del poeta Carles Fages de Climent (que inicialment donà suport al franquisme, però que després prengué una actitud crítica envers la dictadura) on afirmava que: “«molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat; en l’amor a Catalunya en hem de retrobar i perdonat tots, ja que tots vam pecar». I en aquest mateix pròleg, Fages remarcava que considerava la novel·la com «la millor, un cop feta la grandiosa excepció de Solitud» de les que tenien com a escenari les comarques de la Garrotxa i l’Empordà.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li