Lola Ventós: «Una obra d’art explica una part de l’artista, explica coses de la seva ànima»

0
703

La Galeria Lola Ventós inaugurarà demà la seva darrera exposició De profundis formada per un conjunt de peces creades per l’artista i galerista, que ha estat al capdavant de la galeria des del desembre del 2006. En aquests gairebé quinze anys hi han passat mostres en format audiovisual, musical, fotogràfic, performance… i uns tallers de creativitat que van molt més enllà de l’art


 

Ens obre les portes de casa seva. Asseguts al jardí, amb el teló de fons del seu taller, comencem l’entrevista. Millor dit, una conversa.

Aquest desembre la Galeria hagués fet 15 anys. Com recorda els seus inicis?
Per a mi va ser un repte molt i molt gran. Sempre havia treballat amb nens i ara tenia que fer exposicions. Portar una galeria era molt diferent. Jo volia que aquest espai fos la casa de l’artista. Sobretot que l’artista s’hi pogués reconèixer i pogués ensenyar tot el que feia. Es un espai molt diàfan, molt obert, on cada obra troba l’espai on ha d’anar.

M’imagino que als inicis deurien ser complicats.
D’una banda em trobava amb algun artista que em deia «Figueres és una plaça molt difícil. Nosaltres tenim taller a casa i tothom sap on vivim. Tothom bé directament a casa. Et felicito si t’atreveixes a obrir-ho i donar a aquest pas.»

Però per altra banda, al principi d’entrar a galeria, em trobava papers sota la porta que deien coses com «Gràcies per donar llum al carrer». Els guardo perquè són uns records ben macos.

Al llarg d’aquests anys, la Galeria Lola Ventós ha estat molt més que una simple Galeria.
Hem fet vídeo, música fotografia, performance… Sempre hem fet moltes coses vinculades al món de l’art. Hem col·laborat amb moltíssima gent, amb grans entitats com La Muga Caula. Però de les moltes coses que hem fet en destaco sobretot els tallers d’art.

Uns tallers per on hi ha passat molta mainada.
El que sempre dic que faig és un «laboratori de creativitat». Jo els hi donava les eines, parlàvem d’artistes, teníem llibres, fèiem tallers per pensar, raonar i a partir d’aquí els nens treballen. Ells creen i fan coses genials. Galeria i tallers es retroalimentaven.

Es retroalimentaven?
Sí. Els nens podien veure què era una exposició, i sobretot aprenien a veure que l’art no es només la pintura i pintar quadres, sinó que hi ha moltes més formes d’expressar-se. Això els donava una valentia per poder crear que era enorme. Una riquesa enorme. La veritat és que els nens marxaven d’allà tot pensant què farien quan vinguessin la setmana vinent. Eren dues hores de taller i ningú volia marxar, es generava un ambient genial.

En parla amb molt d’afecte.
Un dia es va presentar una nena (que ara ja està la universitat) amb una peça d’un desguàs que havia guardat per fer alguna cosa a la classe. Teníem creativitat a tot. Les classes eren de 12 alumnes, però realment eren individualitzades. Cada alumne avançava amb el seu projecte. Sortien peces meravelloses. Jo tenia la informació i les eines, però la mainada posaven la creativitat i la màgia.

Quant de temps fa que treballa amb canalla?
Vaig començar a treballar-hi des dels 17 anys, els hi feia classe a l’escola. Dels 17 als 54, que estic amb mainada. De fet, he tingut als tallers els fills i les filles d’alguns pares i mares que anteriorment havien estat els meus alumnes. Ells es recordaven de mi i els han portat. Això és genial. Alguna petjada he deixat.

Nens i exposicions. Sona divertit.
Jo els hi explicava als nens l’exposició, i llavors eren ells els que l’explicaven als pares. Els nens no tenen filtre i et deien ben bé el que pensaven, i si tenien la possibilitat de poder parlar amb l’artista era fantàstic. Per ells era una ampliació de coneixement. D’aquesta forma molts pares van començar a entrar a la galeria i perdre la por que molta gent té.

La gent encara té «por» d’entrar en una Galeria?
El dia de la inauguració sempre hi ha molta gent, i després… costa més que la gent vingui. Alguna vegada m’han comentat «Tu ets la noia de la galeria? És que hi passo cada dia per davant però no hi entro perquè penso que nomes és per a gent que hi entengui d’art». No és així. Jo vull que hi entri tothom, es tracta d’educar la mirada, que la gent aprengui a mirar. És el que sempre dic, la gent ha de venir a la galeria per aprendre a mirar. Cadascú quan mira una obra sentirà i veurà una cosa. No tots sentim el mateix davant d’una obra d’art.

Suposo que hi ha gent de tot tipus.
Sí. Hi ha gent que s’ha quedat amb ganes d’entrar. I d’altres que hi han interactuat. En la mostra de l’Eudald de Juana, crec que cap al 2012, hi havia una escultura d’un soldat. Des del carrer em deien «¿Eso que es? Un legionario o un soldado raso?» I vaig dir: «El arte no tiene ideologia. Entren y mírenlo».

Caram, deu tenir un bon grapat d’anècdotes.
I tant. Recordo una foto d’un artista de la mida d’una porta, on hi apareixia una dona completament despullada en actitud de defensa. Una imatge que girava al voltant del maltractament.

Hauries d’haver vist les frenades dels cotxes. Fins i tot algun va tirar enrera. Era per tenir una càmera dintre de la galeria i gravar-ho. Allò sí que va portar cua, hi havia gent que venia expressament a fer fotos a aquell nu i aquell missatge que donava contra el maltractament. Però ells hi veien una altra cosa. Aquella peça va provocar, emocions, sensacions… Una peça ha de provocar el que sigui. S’ha d’arribar a la gent.

Aquest proper dimecres s’inaugura la darrera exposició, De Profundis, amb peces seves
Una obra d’art explica una part de l’artista. Explica coses de la seva ànima. Buides una part de tu. Quan fas això, ja no és només de l’artista, ara també és pel públic que ho mira i ho rep. A algú el deixarà indiferent, a un altre li agradarà, i alguna persona se n’enamorarà.

L’art forma part de la vida, serveix per sanar, per sortir-se de la línia. S’aprèn fent guixots, movent tot el braç. Quan una persona aprèn des de petita, té més recursos a enfrontar-se a qualsevol problema que qualsevol altra persona més quadriculada.

També hi ha previstos un munt d’actes.
Sí, el dia de la inauguració de l’exposició, també es vol parlar del servei que ha fet la galeria la societat. Jo no anava a treballar, anava a viure. Era la meva passió. Ara faré altres coses, podré comissariar, col·laborar amb altres artistes. Això no s’acaba. Es tanca la galeria, però aquest actes seran una festa. Ha de ser un homenatge.

Ha de costar molt, imagino.
La galeria no tanca per la covid-19 ni per la part econòmica. Si fos per la part econòmica ja hauria d’haver tancat, és un món molt difícil. Em sap molt de greu el fi de la galeria, però també el fi pedagògic que he fet amb la mainada tants i tants anys. Per a mi és una passió, el que més m’agrada del món.

Se’n penedeix d’alguna cosa?
Potser m’he equivocat amb algú. No ho sé, però la galeria sempre ha estat un punt de retrobament, i és un orgull. Ha estat on s’han fet els tallers, i l’espai on hi ha volgut a venir a exposar gent, fins i tot aquells que em van desaconsellar que l’obris.

Què voldria que se n’hi fes?
A mi m’agradaria que ho agafessin entre diferents artistes. Com una cooperativa. M’imagino dotze persones de diferents disciplines que hi puguin actuar i desenvolupar les seves propostes en diferents moments. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li