L’home que escriu sobre la vida

El periodista Gaspar Hernández presenta la seva darrera novel·la, que basa en testimonis i fets reals

Escenaris geogràficament propers (Girona i el Montnegre, al Maresme) i una temàtica universal (les emocions i el sexe). Aquests són els paràmetres de la darrera novel·la de l’escriptor i periodista Gaspar Hernández, La dona que no sabia plorar. L’obra ja s’ha presentat darrerament a dos llocs de la comarca –a Roses i al Punt de Lectura d’Agullana– i sembla que a la tardor es farà a Figueres. L’historiador de l’art, Enric Tubert, ànima de les vetllades literàries que se celebren al llarg del mes d’agost a la Concòrdia d’Agullana, va ser l’encarregat de presentar-ne la darrera, tot remarcant el ritme i el dinamisme del llibre i destacant la capacitat de seducció que tenen els textos de l’autor.

La novel·la explica, segons el telat del mateix Gaspar Hernández, «la història d’una dona que va bloquejar les seves emocions fins a l’extrem que no podia plorar, de cap de les maneres. Ni, per exemple, durant els funerals. Ni tampoc veient drames al cinema. Ni procurant evocar l’emoció de la tristesa. Un bloqueig colossal, com n’he vist ben pocs. Essent, com era ella, sexòloga –una de les primeres sexòlogues catalanes, en una època en què el sexe encara era un tabú–, compensava el seu bloqueig emocional al llit. El sexe com una escapatòria, o com una fugida endavant. Una dona insaciable. Però el sexe és una forma d’energia vital. Té una dimensió espiritual. El sexe practicat de manera conscient, pot ser un camí cap al despertar».

Com totes les novel·les, hi ha aspectes verídics i altres que no ho són. L’autor confessa que va conèixer la sexòloga, Daniela Costa-Pau, quan tenia 17 anys fent de becari d’El Punt, que ell li editava els articles. El nom és inventat, però el personatge és real. De fet, el responsable del programa de Catalunya Ràdio L’ofici de viure va explicar que «a les presentacions han vingut dones que m’han confessat que no sabien plorar. Són gent que s’identifiquen amb la protagonista i com que sempre s’ha dit que mostrar la vulnerabilitat, et fa dèbil, doncs elles fan tot el contrari i han arribat a aquest nivell d’insensibilitat».

Afegeix que «encara no entenc com ella es va encaterinar de mi, un noi inexpert que no li arribava a la sola de la sabata. El cas és que, ves qui ho havia de dir, vam acabar sent amants. Fruit d’aquella relació, vaig conèixer la seva història, una història fascinant que transcorre entre Girona i un campus de desenvolupament personal al Montnegre. Una història sobre el sexe i l’alliberament, l’Alta Sensibilitat i les emocions reprimides, l’Ayahuasca i la vertadera dimensió de les persones. Puc donar fe que la sexòloga Costa-Pau era salvatge, en el sentit d’alliberada. El llibre és un petit homenatge a la seva persona».

LES EMOCIONS. En la seva intervenció al Punt de Lectura d’Agullana, Gaspar Hernández va explicar com s’ha implicat en el món de la literatura a partir de la seva feina com a periodista. «Divulgo històries que no trobo habitualment a la literatura catalana, bàsicament sobre la psicologia i les emocions, sobre la consciència i l’espiritualitat. Aquest és el meu gra de sorra, en el benentès que la novel·la et permet anar molt més enllà de la realitat i de convencionalisme social», va assenyalar.

Afegí que «tant en aquesta obra com en les anteriors, m’agrada transmetre fets versemblants i temes universals. A La dona que no sabia plorar es tracta d’explorar en el tema del bloqueig de les emocions, una circumstància que pot provocar malalties físiques i mentals. Personalment crec en la visió espiritual de la vida i en els estats ampliats de consciència. En el fons els sentits ens enganyen i no copsem la realitat última de la vida. Hi ha 11 dimensions i només en veiem dues. Meditant, però, se’n poden copsar altres».

En el temps de col·loqui van sorgir diverses preguntes relacionades amb temes com les medicines alternatives, la masculinització d’algunes dones que han de prendre decisions importants i que, lluny d’aportar al seu lloc de treball, alguns valors femenins es blinden masculinitzant-se. També es va parlar del paper de la meditació o la consideració que li mereixen els mitjans de comunicació actuals. En relació a mb aquest darrer tema, Hernàndez va afirmar que «massa sovint els mitjans irradien por, parlen d’incertesa com un valor negatiu i fan projeccions de futur basades en un dualisme de bons-dolents, víctimes-culpables. En molts mitjans, la mort es converteix en un espectacle morbós». Ja al final de la xerrada, Gaspar Hernàndez va afirmar que està d’acord amb Mayor Zaragoza quan augura que «el món millorarà quan governin dones autènticament femenines» i va apostar per fer «un país diferent, si realment volem ser independents.

Gaspar Hernàndez (Sant Esteve d’en Bas, 1971) és escriptor i periodista. El 2009 va guanyar el Premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la El silenci i va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona pel programa L’ofici de viure, de Catalunya Ràdio –ara també a TV3–, per la seva «innovació i rigor», en paraules del jurat. També ha escrit la novel·la La terapeuta, el llibre d’assaig L’ofici de viure bé i el dietari espiritual No soc d’aquest món, entre altres.