L’exili, una realitat permanent

0
1258

El recent atac rus a Ucraïna ha tornat a posar en evidència que no tan sols la guerra, sinó que també l’exili és una realitat permanent. L’allau de refugiats que ha desfermat la invasió ha posat aquesta problemàtica a la primera pàgina de tots els mitjans.

Avui aquest èxode és un tema d’actualitat, però no es tracta, malauradament, de l’únic exili de gran dimensions que existeix a hores d’ara; només cal pensar, per exemple, en el cas siri, palestí o kurd, entre molts altres.

En totes aquestes situacions, la solidaritat és fonamental. I perquè existeixi aquesta solidaritat és imprescindible que hi hagi una conscienciació ciutadana que trenqui estereotips i que faci possible l’empatia envers la gent que s’ha vist empesa a haver de marxar de casa seva en condicions molt traumàtiques i precàries.

Amb aquesta finalitat, des del 2020, s’ha impulsat un programa europeu «From so far to so close» («De tan lluny a tan a prop»), en què han col·laborat diferents universitats i entitats de cinc països diferents (Suècia, Polònia, Itàlia, Grècia i Catalunya), entre les quals, el Museu de l’Exili de La Jonquera (MUME). Precisament aquest darrer dissabte de febrer (la mateixa setmana que es produí l’ofensiva russa) es va organitzar, en el marc d’aquest projecte europeu, una ruta presencial amb persones refugiades de Síria, Afganistan i el Salvador /Cuba. La intenció era que seguissin una part de l’itinerari que emprengueren els exiliats republicans del 1939, per tal que coneguessin aquella experiència del passat i que expliquessin, al llarg del recorregut, el testimoni dels respectius exilis, que va quedar registrat.

L’itinerari s’iniciĂ  al matĂ­ al castell de Figueres i finalitzĂ , al vespre, a la maternitat d’Elna. Es van poder combinar aixĂ­ alguns testimonis que encara queden de l’exili del 1939, com el de la Dolors Bordas (que de petita va viure la cruesa de la guerra) o el de Sergi Barba (nascut a la maternitat d’Elna), amb els dels exiliats d’ara. D’aquesta manera, s’establiren paral·lelismes corprenedors que foren assenyalats pels mateixos participants: les peripècies per sortir del propi paĂ­s, la difĂ­cil superaciĂł de les fronteres, el trauma mateix de la guerra, les durĂ­ssimes condicions de vida en els camps de refugiats, la indiferència del mĂłn, les incomprensions de les societats d’acollida… Però tambĂ© valoraren —i aquest fou un punt especialment remarcat— les mostres de solidaritat que trobaren. Els sentiments i emocions van ser tothora a flor de pell. Fou una experiència rica a nivell humĂ  i tambĂ© pel que fa al coneixement d’una realitat molt dura que, sovint, per part de la gent que no es veu afectada pel fet, no es vol encarar ni comprendre. El «nostre» exili passat ha de servir per solidaritzar-nos amb els actuals exilis dels altres.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li