L’essència del surrealisme

Sant Tornem a Votar, patró dels demòcrates que votem a les urnes reals, a eleccions reals, amb un cens legal i només un cop, torna de nou amb les seves campanyes electorals, missatges encisadors i candidats sobradament preparats, o almenys, que ho volen aparentar.

Candidats de tots colors, sexes, creences, orígens i ideologies, que emplenen amb els seus rostres les pantalles, els carrers i la premsa amb més o menys Photoshop i uns mantres i eslògans coordinats amb el que dirà el contrincant per deixar-lo en ridícul i enaltir les suposades virtuts d’un mateix.

Sempre he estat del parer que manca professionalitat en el món de la política; no val ser fill o filla de segons qui, becari o becària imitant l’abnegada Monica Lewinsky, ser escollit/escollida per un dit miraculós, meritar enfonsant el company o empaitar a cops de colze els col·legues per sortir a la foto i per optar a la candidatura.

No crec que sigui el més adient que persones sense cap mena de formació (i no parlo solament de formació d’estudis, sinó laboral, personal, empresarial, etc.) ens vinguin a donar consells de com anar pel món, gestionar un ens local o fer marxar els negocis, precisament, després que, gràcies als indigents mentals de torn, han marxat més de 5.000 empreses de Catalunya, han provocat crispació social i volen fer prevaler el seu supremacisme, com bons deixebles avantatjats de Gobbels i Hendrich.

Sempre he defensat que d’igual manera que per conduir un tràiler o accedir a les armes cal un certificat mèdic i psicotècnic, per accedir a un càrrec públic, que gestionarà un pressupost de diners públics, caldria també superar unes proves, demostrar uns mínims de coneixements legals, fiscals, protocol·laris, administratius, etc. i, per descomptat, passar per les anàlisis de sang i orina pertinents, no sigui que hagi pres algun medicament caducat o alguna substància exòtica, com sovint podem comprovar en ensumar pel costat d’alguns regidors, consellers o parlamentaris i després de veure o escoltar les seves intervencions; deixaré de banda les qüestions estètiques i d’higiene personal per no donar pistes, però tenim una bona passarel·la circense a tot el territori.

Donant un cop d’ull a algunes llistes, ens trobem assassins, pedòfils, fugits, imputats, traficants de drogues, corruptes, maltractadors, xarxes clientelars i llepaesfinterianes i altres bestioles que mai han treballat a la seva vida, vivint dels pares o de la política, i com no, fins hi tot hi ha gent preparada que es mereix el meu respecte.

Part dels 12 del patíbulo i la seva camarilla es presenten o s’han presentat a comicis; o sigui, gent fugida i/o imputada es poden presentar a ser membres electes. Potser el pitjor és que encara hi ha gent que els voti i es creguin els seus romanços. Per sort, el suflé es desinfla i els unineoronals monotemàtics es queden de mica en mica sols.

La gran labor social que exerceixen els partits polítics donant feina i càrrecs a persones que, per les seves vàlues, no trobarien mai una feina digna amb un sou, és d’agrair, ja que, si no, formarien part, molts d’ells, de les llistes de mantinguts pels serveis socials, pel sistema o de vacances pagades per nosaltres a Waterloo, Suïssa o Irlanda.

No em puc imaginar el Coletes en una immobiliària, per una part venent habitatges HPO/ VPO com la seva i per una altra banda aconsellant els seus adeptes sobre com okupar-les, ni la candidata multicolor per IU a Àvila a un saló de bellesa, ni moltes dives de dependentes o rebent ordres d’un cap superior.

La relació d’empreses, ONGs i departaments oficials al servei dels mantinguts, MENAs, manters, etc. que els aconsellen com viure sense donar cop, totes elles, ben engreixades de calerons públics, és força llarga. És a dir, a sobre de pagar la festa, paguem perquè els diguin com ho han de fer. Per ser un tema delicat, ja que hi ha persones, veïns o familiars nostres a qui veritablement els cal, en parlarem un altre dia.

I no ens enganyem. Després del ball de bastons, renovacions de llistes enganyoses i canvis de jaquetes corresponents, no oblidem que, sovint, accedir a regidories, alcaldies, al Parlament i a altres cadires només és un trampolí per saltar a altres estaments més ben remunerats, oblidant-se dels veïns que van depositar la seva confiança i el seu vot en aquella persona i sigles, com pot ser anar a les diputacions, conselleries, meses de Parlament, al Congrés, al Senat, a delegacions o Juntas.

Malgrat el pacte antitransfuguisme, podrem comprovar d’aquí a uns dies molts pactes antinaturals, com treure una alcaldia a un alcalde que deien que s’havia de treure i a la pròxima legislatura, pactar amb ell… o seure a la taula de l’equip de govern, al costat d’un regidor que ha signat manifestos a favor dels terroristes que han assassinat companys teus de feina. Tot plegat, força surrealista; sovint, la fam fa estranys companys de llit i de govern.

Ja ho deia el meu pare: compra’t un pantaló negre, que combina amb totes les jaquetes!