L’art que uneix dos territoris

0
1560

La musa de Maillol, el poema de Machado, l’amor de Pallach, l’estació de Dalí i la inspiració de Vilà


 

Seguim el nostre recorregut per la Catalunya del Nord a la recerca de vestigis d’un passat més o menys recent, que poden ser atractius de turisme cultural per al visitant que arriba del sud. Si anem a Cervera de la Marenda i hi arribem per la carretera de Portbou un edifici situat a tocar de les vies del tren ens cridarà ràpidament l’atenció. Es tracta de l’antic hotel Belbédere, recuperat des de fa uns anys com a residència d’estiueig. Recorda la fisonomia d’un vaixell, però al darrere amaga històries per a una pel·lícula o novel·la d’intriga.

Construït entre els anys 1928 i 1932, es tracta d’una meravella de l’Art Déco dissenyada per Leon Baille, que havia estat arquitecte municipal de Perpinyà. L’hotel anava destinat a acollir els viatgers que havien d’esperar d’un dia per l’altre per fer el canvi de tren en direcció a Portbou i donar-los temps a presentar tota la paperassa. Aquest vaixell que mai surt de port va viure el període d’entreguerres i a la seva època més daurada va acollir un casino i una sala de cinema i teatre, en la qual els clients de l’hotel ocupaven la platea i els veïns del poble quedaven marginats al galliner. En el terrat hi havia una pista per jugar al tennis. Quantes històries d’amor i de passió amaguen les seves habitacions. Quants secrets inconfessables van quedar enterrats entre aquelles parets.

Si continuem el recorregut cap al nord arribem a Banyuls. Visita obligada al Museu Maillol, a la casa estudi-refugi que feia servir el cèlebre escultor Arístides Maillol quan es volia aïllar de la vida del seu poble i es concentrava, impregnat de la llum mediterrània, en un immoble petit situat als afores del poble i en direcció al coll de Banyuls. Seguint la carretera es pot arribar sense problemes fins a Espolla. El petit museu, situat al mateix lloc on Maillol va dibuixar, pintar, teixir i fer escultures, dona la sensació de poca cosa si es vol impregnar de la seva personalitat.

M’expliquen que la seva musa dels anys 40, la joveníssima Dina Vierny, era una dona intrèpida i plena de vitalitat, tanta que a amagat d’ell es dedicava de nits a passar fugitius del nazisme cap a Espanya a través del coll de Banyuls. Era tanta la seva implicació, que sovint estava cansada i adormida mentre posava per a les seves obres. Dina li va confessar la seva activitat clandestina i davant la seva sorpresa, Maillol li va oferir el mas per acollir refugiats amb seguretat. L’activitat és tan frenètica que la jove és detinguda i aconsegueix la llibertat gràcies a les influències del pintor. Aleshores, la parella marxa cap a Niça durant una temporada.

DE NOU L’EXILI. Uns quilòmetres mĂ©s amunt ens trobem a Cotlliure. Hi ha qui diu que Ă©s una rèplica de CadaquĂ©s per l’elevada concentraciĂł d’artistes que acull. Un poble de la MediterrĂ nia en estat pur on tambĂ© hi trobem un dels referents de l’exili, la tomba d’Antonio Machado. Un lloc en el qual no hi falten mai flors, cartes, dibuixos i que sempre estĂ  presidit per alguna bandera republicana. «Estos dĂ­as azules y este sol de la infĂ ncia…», va escriure en un paper que es va trobar arrugat dins de l’abric del poeta, poc desprĂ©s de la seva mort el 22 de febrer del 1939. Un paisatge impactant, presidit per Château Royal i amanit amb unes anxoves delicioses.

Parlant també d’exiliats, l’escriptora Teresa Juvé, vídua de Josep Pallach, m’explicava una anècdota molt romàntica que va tenir el poble com a protagonista. El 15 de juliol del 1948 baixava del tren que arribava a l’estació de Cotlliure procedent de París «un home jove, ulls fosos i cabell castany, trenta anys escassos, que hi venia per gaudir d’uns dies de vacances per refer-se i retrobar les olors, el cel, el mar i els colors de casa seva. Bé, no del tot de casa seva, però si el més semblant. Casa seva és a Figueres, a l’altre costat d’aquestes muntanyes, que de sobte li han fet tan altes perquè no les pot franquejar».

El personatge en qüestió era Josep Pallach, que s’havia escapat anys abans de la presó de Girona i d’una ordre de cerca i captura en contra seu. Aquell any, el jove professor d’institut a França, on vivia exiliat, estava reorganitzant la resistència contra el dictador Franco i era un dels motors del recentment creat Moviment Socialista de Catalunya. A l’estació l’esperaven un grup de joves exiliades espanyoles per lliurar-li un ram de flors. Entre elles, Teresa Juvé. Un any més tard, Pallach i Juvé tornaven junts a Cotlliure, de vacances, aquest cop amb un nadó dins d’un bressol. Fou un amor a primera vista.

INSPIRATS. El 1965 Dalí va proclamar l’estació de Perpinyà com el centre de l’univers. Aleshores va defensar una singular teoria que avalava aquesta tesi. Un quadre de grans dimensions (Mística a l’estació de Perpinyà) va immortalitzar-ho. L’escriptor Roger Michel Erasmy, la persona que més havia estudiat el tema, m’havia explicat que «aquesta astúcia li va permetre escapar dels controls de l’administració franquista espanyola i beneficiar-se dels avantatges de l’organització francesa de la SCNF».

Erasmy, que va escriure un llibre dedicat exclusivament a aquesta relació, explicava que «aquesta estació va ser la clau de l’èxit en la seva obertura cap al nou món i el centre de l’univers de la seva personal cosmologia. A més de tot això, l’artista va quedar entusiasmat per la presència d’un curiós vagó de tren carregat de pneumàtics. Dalí va fer-li fotografies per tal d’integrar aquest vagó al seu homenatge pictòric com un element ferroviari original».

Finalment, el fil artístic de la ruta d’avui ens porta fins a Ceret, seu del Museu d’Art Contemporani que segurament és un altre dels grans equipaments culturals d’aquest territori desconegut pel gran públic de les comarques del sud, tot i que està a mitja hora llarga de distància, en cotxe, des de Figueres. Allà penso en el pintor Felip Vilà. La seva imatge va ser característica durant una colla d’anys en l’obertura de la Fira del Dibuix i de la Pintura de Figueres. La fira havia començat durant anys amb una cercavila encapçalada per un ase que transportava un ninot que no era altra cosa que una reproducció còmica de Salvador Dalí, feta en roba, i que sempre conduïa aquest singular artista.

Joan Felip Vilà va néixer a Figueres l’any 1932. Va ser un pintor de formació autodidàctica que l’any 1956 es va desplaçar per primer cop a Ceret amb l’objectiu de conèixer Picasso, després de saber que hi feia estada. Aquell cop no va tenir sort, però el caràcter emprenedor -en aquella època era considerat com un bohemi- el va portar fins a París, després de fer una exposició a la capital del Vallespir i vendre tots els quadres. Els condicionants econòmics els van perseguir molts anys de la seva vida, però això no el va fer defallir per desenvolupar una carrera artística de primer ordre, a consideració dels crítics de l’època. Fins no fa pas massa anys existia l’Associació d’Amics de Felip Vilà i a Ceret mateix hi té un carrer dedicat amb el seu nom. És aquí -units per un personatge que va viure i estimar els dos territoris- on finalitzem aquest recorregut selectiu i subjectiu per la Catalunya del Nord, un espai tan proper físicament com tan llunyà de coneixement.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li