La soletat de l’advocat

Quan jo començava a fer d’advocat a Barcelona, vaig conèixer un extraordinari col·lega, mestre dels laboralistes de la meva generació, en Francesc Casares, que quan els joves lletrats que pul·lulàvem pel seu despatx li explicàvem les angoixes que patíem pel desenvolupament dels casos que portàvem entre mans, ens deia: «No deixeu que un excés de responsabilitat us amargui la vida. Heu de defensar els plets com si fossin vostres i perdre’ls com aliens, sinó se us farà molt difícil exercir aquesta professió.»

He conegut companys que van canviar de professió per la seva dificultat en la relació amb els clients, sobre tot a l’hora d’encarar un resultat judicial advers. I no és que fossin mals juristes o que tinguessin una formació deficient, ans al contrari, un d’ells que treballava al despatx col·lectiu que teníem, després de deixar de fer d’advocat va entrar pel quart torn a la carrera judicial, on va arribar a ser Magistrat de la Sala del Social del Tribunal Suprem, sent un magnífic magistrat fins que s’ha jubilat.

Perquè explico aquestes batalletes professionals i no parlo de política com tothom? Perquè necessito esplaiar-me d’un neguit que fa uns dies que em rossega i que es contraposa al vell axioma d’en Casares. Després de cinquanta anys d’exercir d’advocat i de repetit mil vegades el seu consell, avui, que m’han notificat que he perdut un plet en què portava batallant més de nou anys, se’m ha quedat el cos fotut, el cor encongit i he passat la nit en vetlla, com si hagués sigut culpa meva. Es tracta d’un procediment contenciós-administratiu derivat d’una Inspecció d’Hisenda que va aixecar unes actes per IVA a un client d’aquells, de «tota la vida», amb el que junts hem anat passant de la maduresa a la vellesa. Hem recorregut totes les instàncies i finalment el Tribunal Suprem no ha admès el Recurs de Cassació que havíem interposat. La quantia és important, i encara que en el llarg camí també hem tingut algun èxit parcial, el gruix del plet s’ha perdut.
Desprès de dinar he sortir a caminar al bosc a veure si em desemboirava i podia concentrar-me en el projecte d’article que havia d’escriure per l’Hora Nova, però ni l’exuberància verda dels camps tacada de roselles vermelles, ni el joiós cant de les merles m’ha pogut apartar de la obsessió paranoica de la sentència i de com havia d’explicar-li al client la noticia de que no ens han donat la raó, quan ell, com és natural, està profundament convençut de tenir-la.

La Mercè, estranyada del meu caminar silenciós, m’ha demanat què em passava. Li he explicat el motiu i l’efecte paralitzador de la noticia, fins al punt que m’impedia treballar en el meu mensual article que el tenia embastat sobre el tema de la prostitució o, dit més finament, sobre l’ús impropi de determinades paraules en el discurs polític, com ara llibertat, democràcia, justícia, independència, que utilitzades per uns i altres, a tort i dret, acabaven totalment desnaturalitzades, servint d’eslògan buit a tot l’espectre polític, de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, com ja apuntava abans de la guerra George Orwell: «Cuando el fascismo llegue finalment a Occidente, lo hará en nombre de la libertad». La va encertar, l’escriptor anglès!

Però atrapat en les meves cabòries, l’article i fins i tot la frase em sonaven a cosa dita, i quan volia articular la seva continuïtat, el cap tornava altre cop al procediment judicial. M’importava un rave si la interpretació de la llibertat de la presidenta madrilenya és antagònica a la dels meus amics independentistes, perquè el que em seguia tenint totalment obsessionat era com podia ser que, provenint tot d’un error interpretatiu de la pròpia Agència Tributaria, que havia acceptat una liquidació de l’IVA, desprès una posterior inspecció la desautoritzés sense responsabilitzar-se del seu canvi de criteri, carregant oneroses conseqüències pel meu client, que havia actuat de bona fe. Estava acabant de fer la volta i seguia realment anguniat.
Davant de l’ordinador se m’ha obert una llumeneta: Perquè no escriure sobre el que m’està passant? Sempre serà més de veritat que una elucubració mental sobre el mal ús de les paraules, que si vas a mirar, segur que hi haurà algú que ho farà millor que jo. M’he relaxat i m’he posat a escriure sobre la meva professió d’advocat i la sensació de soledat que moltes vegades tens quan constates que quan guanyes el plet, per complicat que sigui, no té cap mèrit, doncs a ulls del client, que està convençut de que té la raó i lo normal i just és que se la donin, però, ah! En el cas que la sentència no sigui favorable, com que ell, evidentment, té la raó, endevineu qui és el responsable del fracàs? Sens dubte, el seu advocat!

Guanyar o perdre un plet no és una cosa matemàtica ni predicible. Una de les raons és que es necessiten proves. Molt més important que tenir la raó és poder demostrar que la tens i, malauradament, moltes vegades no és possible aconseguir les proves.

L’altra, més filosòfica, és diferenciar entre legalitat i justícia. La justícia és un concepte moral i d’interpretació subjectiva; el que per a mi és just, per a tu pot ser totalment injust. En tant que la legalitat és la submissió a l’imperi de la llei, i aquesta és una convenció social que comporta una sèrie de regles que han de regular la convivència de persones, entitats, negocis i països. Aquestes normes d’obligat compliment les dicta el poder legislatiu. Per tant, és molt evident que no necessàriament les lleis són justes per a tothom. De fet, sota l’empara de lleis s’han fet les barbaritats més salvatges. Aquesta diferencia entre legalitat i justícia, portada als assumptes individuals, porta moltes vegades a situacions complicades d’explicar als clients.

Un altre aspecte desmoralitzador i difĂ­cilment comprensible pel client Ă©s la extraordinĂ ria lentitud de la justĂ­cia, que moltes vegades per aquest sol fet ja resulta injusta.

Per això un consell que he après a donar als meus clients, fruit de la saviesa popular és que val més un mal acord que un bon plet. No sempre és ben entès per la persona que ve encesa al despatx i desitjosa d’ensorrar el contrari «fotent-li un plet», malgrat que és el millor i més desinteressat consell que li puc donar.

Vaig deixar l’article fins aquí, pendent de rematar i, quan al dia següent vaig anar al despatx m’esperava un altra sorpresa, aquest cop bona: rebíem telemàticament una sentencia favorable del Tribunal Superior de Catalunya, en una demanda contra el BBVA, també per una quantitat important sobre un tema complicat. Dos clients, quasi dos amics, tindran sentiments absolutament contraris, i jo, malgrat l’alegria de la segona sentència, no m’he alliberat de l’amargor del cas perdut.

Haig de treballar més psicològicament el savi consell d’en Casares: defensar els plets com si fossin teus i perdre’ls com aliens, o aviat no caldrà.