“La plage?”

0
865

És dilluns al matí. Tres quarts de nou, per ser exactes. Surto a fora de la redacció per fer una trucada telefònica. Un té la necessitat, diria que mania, d’haver de moure’s quan parla per telèfon. Em relaxa i, per tant, m’és molt més pràctic anar parlant i caminant. Al llarg dels darrers tres anys, durant aquestes estades puntuals a l’exterior, m’he convertit en una mena de guia turístic. Com que la redacció és a l’avinguda Salvador Dalí, gairebé just davant d’un semàfor, són moltes les vegades que et pregunten des dels cotxes com anar a llocs determinats. El Museu Dalí, sens dubte, lidera el rànquing. Tinc memoritzada, fins i tot, la resposta en diferents idiomes: set semàfors i a la dreta. Però també he hagut de respondre per l’Hospital, el castell de Sant Ferran, el Museu del Joguet, el centre comercial, direcció Roses, Empuriabrava, Llançà, Olot…, la presó, Correus, la Rambla, múltiples carrers i un llarg etcètera de llocs o adreces més o menys conegudes. A vegades, pregunten encara que estigui a mitja conversa telefònica, per la qual cosa els engego ràpidament. N’hi ha que ni així es donen per vençuts i segueixen cridant i gesticulant des de la finestreta del cotxe fins que reben una mirada assassina per resposta.
Doncs bé, si la dita popular diu que encara no ho hem vist tot, ahir dilluns jo crec que sí. Vaig penjar el telèfon i se’m planten al davant quatre individus -dos homes i dues dones- d’entre 30 i 40 anys. Tots quatre vestits només amb banyadors, xancletes i tovalloles penjades al coll. “La plage?”, m’interroguen. Els miro de dalt a baix. A peu? “Oui, oui”. L’escena, entre els tràilers que circulaven per l’avinguda i el sol que començava a picar, semblava extreta d’aquelles sèries televisives de gags interminables que es van posar de moda als anys vuitanta.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li