«La meva feina era sempre apagar focs, però llavors érem com una família»

0
682

L’Antonio Aguilera i el seu fill Esteve recorden i expliquen com han passat una vida treballant als peatges de l’autopista


L’AP-7 va arribar a la frontera a través de la Jonquera el 1976, ara fa 45 anys. L’Antonio Aguilera, veí de Capmany, hi va començar a treballar poc després, el 1977. Va entrar com a cobrador, però en uns mesos era encarregat de zona. Tenia al seu càrrec sis peatges i hi va treballar durant 20 anys. Ara en té 89, però recorda amb lucidesa els primers anys d’una infraestructura que va revolucionar la comarca i va donar feina a molta gent de la zona.

«Llavors érem com una família, ens coneixíem tots. Ara les coses han canviat molt», afirma. Cobraven sense barreres, i a vegades de fora de les cabines per reduir les cues. El seu fill, l’Esteve, també hi va treballar. Als estius, recorda, contractaven 80 persones: «Ara no hi ha ningú, tot són màquines».

UNA HISTÒRIA D’EVOLUCIÓ. El 26 de juny del 1970 s’inaugurava el tram de l’AP-7 entre Cardedeu i Maçanet de la Selva. Només un any després, el tram entre Maçanet i Girona Nord; el 1974, el Girona-Figueres, i el 1976, el tram fins a la frontera a través de la Jonquera, on va treballar l’Antonio.

«Vaig començar l’any 77 i vaig estar tres mesos de cobrador. Després hi va haver oposicions per ser cap de zona i vaig treure el número u. (…) Des de llavors, vaig estar-hi vint anys, fins al 1997, quan em vaig jubilar. Ni un dia de baixa.», explica l’Antonio. Amb 89 anys a les esquenes, assegura que conserva multitud d’anècdotes d’aquella època.

Recorda, per exemple, les llargues cues que es formaven al peatge de la Jonquera durant els mesos d’estiu. «Hi havia molts dies que fèiem 20.000, o fins i tot 24.000 cotxes en un dia. Es treballava molt», assegura. Per això, tot i que al principi eren menys, als estius hi podia haver entre 25 i 30 persones per torn.

LA NEVADA DEL 86 I EL CANVI DE MATINADA. Com que aleshores tot es cobrava a mà i no hi havia barreres, per agilitzar les cues adoptaven un mètode: muntar una furgoneta amb una persona que cobrava des de fora de les cabines, a peu de carretera. «Ho fèiem per sortir del pas», explica l’Antonio. No hi havia tanques, remarca, però «hi havia una altra mentalitat, la gent es parava».

També recorda episodis com el de la nevada del 1986. «Tinc un àlbum sencer d’aquella nevada. Vaig estar cinc o sis dies allà atrapat. Als vespres donàvem cafè a tothom, va quedar tot parat», explica. O el dia en què, a les dues de la matinada, el va trucar un cobrador de les cabines perquè no tenia canvi de 50 cèntims i, quan va arribar per portar-n’hi, van descobrir que en tenia de 25.

«APAGAR FOCS». «D’anècdotes en tinc moltes, no sabria per on començar», explica. Perquè tot i que la tasca de l’Antonio era assegurar que no faltés canvi a cap dels sis peatges que tenia al seu càrrec, en aquella època «tothom feia de tot».

«La meva feina era sempre apagar focs. Però llavors érem com una família. Ara, si hi ha alguna cosa diuen: “Això no és del meu departament”. Llavors, si passava quelcom, es mirava de solucionar entre tots i la cosa tirava endavant», remarca.

UNA FEINA DE TRES GENERACIONS. L’Antonio no és l’únic de la família que va treballar al peatge de la Jonquera. La seva és la història de gairebé una nissaga familiar. Com va passar en moltes cases de la Jonquera, però també dels municipis veïns, a casa dels Aguilera també van treballar a l’autopista un dels seus néts i un dels seus fills, l’Esteve.

Ell va començar a treballar-hi just quan el seu pare es va jubilar, l’any 1997. «Vaig viure el moment de transició», explica l’Esteve: quan ell hi va entrar, van començar a informatitzar el sistema, però només hi havia una màquina de cobrament amb targeta.

«Els estius, agafaven 70 o 80 persones; ara últimament en molts peatges ja no hi ha ningú, tot són màquines», lamenta. «Hi havia cues impressionants. Jo un dia vaig arribar a fer 1.200 cotxes en un sol torn. Si això ho multipliques per cada cabina i cada torn…», detalla.

UN ‘SERVEI’ NECESSARI. Tots dos admeten que l’autopista va marcar una època i va suposar un revulsiu per a la comarca. En relació a la fi de la concessió, l’Esteve ho té clar: «Ja era hora, ja l’han amortitzat». Els dos coincideixen, però, en la incertesa sobre qui es farà càrrec de les incidències a partir d’ara. «El servei hi ha de ser, l’han d’oferir sigui de la manera que sigui, però hi ha de ser», conclou l’Antonio.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li