La decència de la docència

0
1161
  • En aquest inici de curs m’ha semblat oportú transcriure la meva darrera lliçó amb motiu de la meva jubilació el setembre de 2012, text adreçat als alumnes del Balmes, i per extensió, als estudiants en general.

Estimat alumnat del Balmes,

Permeteu-me que amb permís del poeta de Moguer, JRJ, Premi Nobel de Literatura (1956), canviï els versos i digui sense embuts i ben alt:

¡Oh pasión de mi vida, poesía ¡Oh pasión de mi vida, docencia
desnuda, mía para siempre! (JRJ) desnuda, mía para siempre!

Sí, aquesta ha estat la meva professió i faig meva també una frase d’un gran professor meu universitari que a la vegada ho recollia de P. Salinas, un altre gran poeta, «Trabajo en lo que me gusta y encima me pagan por ello». Sí, benvolguts, he estat 44 anys ensenyant (l’Administració diria prestant serveis, expressió que no m’agrada gens ni mica), amb encerts i desencerts, però amb la mateixa il·lusió i entusiasme que el primer dia, per allà l’any 1968. Ara, l’empresa Generalitat (permeteu-me per un cop aquest qualificatiu a una institució que respecto i estimo al màxim) m’ha acomiadat injustament i potser il·legalment, quan encara comptava romandre tres cursos més amb tots vosaltres. Permeteu-me també, en aquesta potser darrera intervenció pública al Balmes, que faci un breu recorregut personal i professional: vaig fer el Batxillerat (de 6 anys + Preuniversitari) a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres (el més antic de l’estat, sigui dit de passada); vaig estudiar a la UB sense patir gaire el franquisme perquè vaig tenir uns professors excel·lents. Ja docent, en 44 anys, he estat a 5 instituts: Infanta Isabel d’Aragó de Barcelona, Puig Castellar de Sta. Coloma de Gramanet, A. Satorras de Mataró, Icària i Balmes, ambdós ja de Barcelona. Al llarg de la meva trajectòria professional vull fer esment d’unes persones amb nom i cognom que he tingut com a mestres i m’han estat un referent acadèmico-pedagògic extraordinari i, crec que és de justícia recordar-los avui aquí i ara, per raons de gratitud i afecte.

En primer lloc, el meu pare, catedràtic de Filosofia, que m’ensenyà i inculcà valors humanístics, i també com a professor de llengua insistia en el sentit de les preposicions (no és el mateix, deia, viure de la filosofia que en la filosofia).

Després, 3 grans mestres universitaris: els doctors A. M. Badia i Margarit en Català, M. de Riquer en Literatures Romàniques i J. M. Blecua en Literatura Castellana i, ja en la meva primera destinació, en el meu rodatge professional a l’institut Infanta, una directora excepcional, M. Àngels Ferrer Sensat, catedràtica de CN que ens transmeté idees pedagògiques, mai demagògiques, de l’Institut Escola de la República, hereu més o menys de l’ideari de la Institución Libre de Enseñanza, idees innovadores, renovadores, progressistes que, per cert, cap responsable d’ensenyament i, més encara, cap polític de cap color ha fet esment en aquests quasi 40 anys de democràcia.

Però, tanmateix, m’importen molt més altres coses de cara a vosaltres, estimats alumnes del Balmes, quasi com a secrets que ara us confesso. Ben segur no havíeu reparat en les 10 reflexions següents, a manera de decàleg.
1: Nosaltres, els professors, ensenyem diverses matèries, però vosaltres cada dia ens mostreu, ens comuniqueu, ens encomaneu, ens ensenyeu uns valors potser molt més importants: il·lusió, empenta, coratge, energia vital, somnis, projectes, alegria, inquietuds jovenívoles, intrepidesa… En definitiva, regalimeu a dojo joventut, el «divino tesoro» que deia Rubén Darío.

2: Nosaltres, els professors, us fem exercicis setmanals, us examinen un cop al mes, al trimestre però vosaltres ho feu cada dia: si el professor porta texans, si camisa nova, si va afaitat; si la professora vesteix amb faldilla, amb pantalons, porta sabates planes, ha anat a la perruqueria, ha canviat de bossa… O en sentit més psicològic: ve de bona lluna, està tolerant, entra a classe alegre, seriós…

3: Nosaltres, els professors, som cridats a una tasca noble: trobem nois, noies, joves per formar-los com a ciutadans i ciutadanes, per transmetre’ls valors humans, humanístics, científics i tècnics. Altres professions parteixen de situacions anòmales: un metge ha d’atendre malats; un advocat ha de resoldre plets, litigis; un jutge ha de valorar recursos; un policia ha d’atrapar delinqüents; un banquer ha de tractar amb la cosa més prosaica, el diner, massa protagonista avui de, en i per tot.

4: Nosaltres, els professors, sempre un any més afegim a la nostra vida, però de vosaltres sempre tenim la franja vital 12-18 anys, és a dir, persones de la mateixa edat, plenes d’il·lusions, projectes, amb molta vida per endavant.

5: Per a vosaltres, alumnes, i per deformació professional, he triat a l’atzar una lletra i m’ha sortit la D: sapigueu fer-vos vostres mots que comencen per aquesta lletra docència-discència, descans, delit, decòrum, diversió, dinamisme, dignitat, deures, drets, discreció, diàleg, i rebutgeu d’altres que també comencem per d: discòrdia, desafecte, decepció, depressió, desànim, desorientació, desubicació, desídia, desorganització.

6: Vosaltres, alumnes, continueu ensenyant-nos (docència) il·lusió de vida, empenta jovenívola, vitalitat, continueu aprenent (discència) a les aules, interiors del centre i exteriors de la vida, que és «el aula sin muros»; descanseu, divertir-vos; compliu amb els deures en el doble sentit del mot i reclameu els vostres drets com deia A. Machado l’any 1938, en plena guerra civil: «He expresado ya en otras ocasiones que la enseñanza española no podía reformarse, encauzarse de manera eficaz, sin la colaboración de los estudiantes.»

7: Vosaltres, alumnes, tingueu en compte també el concepte del gran historiador J. Vicens Vives quan parla de la «voluntat de ser» i afegiu tot seguit el que vulgueu: bon alumne d’ESO, de Batxillerat, de Cicles Formatius, bon estudiant universitari i després bon metge, periodista, professora, perruquera, fuster, enginyer, etc. En definitiva, ja bon ciutadà i bona ciutadana.

8: Vosaltres, alumnes, reflexioneu i emmiralleu-vos sobre el perfil d’estudiant que traça el professor J. A. Marina. Ho llegeixo en castellà per fidelitat a l’original i a la llengua que he ensenyat durant 44 anys: «Me gustaría que desarrollaran una competencia general para la vida, una instalación activa y creadora ante la realidad que les permitiera sintonizar con los valores, descubrir posibilidades, vincularse afectivamente y saber enfrentarse a problemas concretos y complejos en situaciones de incertidumbre».

9: Vosaltres, alumnes, heu sentit a tort i a dret l’expressió dels polítics i dels periodistes: «Cultura de l’esforç». Què poc saben de semàntica! L’esforç no és cap cultura. És cultura la catalana, la francesa, la clàssica, però mai l’esforç. Doneu-li la volta i feu l’esforç per a la cultura, esforç per saber, per investigar, per conèixer, per raonar, per discórrer, per cercar l’excel·lència, per ser emprenedors, per obrir-vos camí, per forjar-vos un bon currículum personal i professional.

10: Arribo a la darrera reflexió. Després de tants anys de ser ininterrompudament professor de guix i pissarra i ara, per imperatius de les noves tecnologies, d’ordinador, he arribat a la conclusió de pregonar i defensar la decència de la docència. Per què? Segons els diccionaris, decència és sinònim d’honestedat, dignitat en els actes i en les paraules. Per tant, quins actes i mots poden ser més honestos i més dignes que els realitzats pel docent mitjançant la paraula oral i escrita? Heus ací la decència de la docència, noble, sublim activitat humana, ara, en el meu cas, consumada, consumida, despullada. I heus ací la justificació del títol.

Si teniu en compte aquestes modestes reflexions, fruit d’un modest catedràtic d’institut, ara allunyat de les aules, abans d’hora per una decisió política «poc exemplar» i no per voluntat pròpia, arribareu a ser, des de la vostra formació al Balmes, els ciutadans i ciutadanes que el país i la societat necessiten per recuperar i potenciar èticament i cívica el valor dels valors en aquest segle XXI que té encara l’edat dels alumnes de 1r d’ESO, però pateix dissortadament una malaltia molt i molt greu: una crisi polimòrfica (axiològica, política, social, econòmica, cultural i en definitiva… humana). Tant de bo col·laboreu, ajudeu a guarir-la amb el vostre tarannà humà i professional, sempre obert al diàleg constructiu, comprensiu, honest, solidari, tolerant i transparent.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li