La casta, la casta, la pura de la casta

0
1273

Ben segur que molts heu llegit l’encapçalament amb l’entonació de les cançons de la mili; normal i castrense.

El meu pare em deia quan algú feia una malifeta o un acte digne d’elogi: «de porc i de senyor, s’ha de venir de mena».

Darrerament, un personatge surrealista, geperut i malcarat, digne de formar part dels personatges foscos i perversos de les novel·les d’en Dikens al Londres preindustrial, ha posat de moda una paraula que fins fa poc reservàvem per emfatitzar les virtuts hereditàries dels animalots com «de casta le viene al toro», per parlar de la virtuositat de la dona «casta i pura» o per parlar de l’estratificació social que es viu a països exòtics i amb manca de llibertats i repressió a les dones com es la Índia.

En els llavis d’aquesta maldentada personificació amb cua de la metamorfosis de Kafka, aquesta parauleta «casta» adquireix significats que si més no, considero contradictoris.

No crec que aquest mentider mantingut pugui parlar de gaire «castitat», amb l’harem de col·laboradores i alts cĂ rrecs designats «a dit…» (estem en horari infantil) o dels trets hereditaris que va adquirir del seu sant pare, membre del FRAP, o de les virtuositats d’un toro brau, que jugar amb banyes i targetes de memòria, sempre pot resultar perillĂłs.

De fet, parlar de la «casta» com adjectiu despectiu envers un col·lectiu endogĂ mic i tancat ha resultat que, com si d’un forat negre es tractĂ©s, l’hagi absorbit pel costat fosc de la força amb la seva conversiĂł a formar part d’una elit milionĂ ria, això sĂ­, fruit del seu esforç i dedicaciĂł a no res conegut ni de profit. La seva metamorfosis, com de molts d’altres del 3% (o mĂ©s), ha estat possible grĂ cies a l’adiciĂł de molts de ceros al seu compte corrent i la convicciĂł d’una massa embogida, cega i borregada, que lluny de reconèixer l’error d’haver-los votat, segueixen tirant recte… recte al precipici.

L’aprofitament del seu harem en pro del feminisme i els drets de les dones es pot comparar amb la creació al juliol del 36 (ara que està tan de moda segons quina memòria històrica) del «Batallón del 5º Regimiento femenino LINA ODENA», constituït per Dolores Uribarri, més coneguda per «la pasionaria», integrat teòricament per meretrius que haurien de combatre l’enemic amb la transmissió d’infermetats venèries, per tal de causar baixes hospitalàries.

Però es clar, què es pot esperar de bo d’una dona comunista de pro, que deia que estimava més matar 100 innocents i no deixar viu un feixista i altres perles literàries d’altres ídols comunistes i socialistes que es dedicaven a l’extermini.

No cal anar tan lluny al temps ni a la distancia; ben segur que tots coneixem càrrecs a Ajuntaments, Consells , Jutjats de Pau o d’altres llocs de treball ben remunerats, a base de col·locar amics o amigues previ pas per l’arc de triomf o emulant les gestes de la Srta. Lewinsky; deu ser el que anomenen l’eròtica del poder, perquè vist el que hi ha, s’ha de passar molta gana per sucumbir a segons quines companyies i patir anòsmia, sense tenir la covid-19.

El nostre Napoleó particular, que esperem tingui millor sort a Waterloo que l’Emperador francès al juny del 1815, no està exempt d’aquesta practica libidinosa-laboral, i mentre es queixa que a la moneda d’Euro figura la foto del campechano i l’Eurocamara s’en riu, fa una col·lecta amb un carnet del Club Super 3% que oscil·la entre 6 i 12 euros, segons sigui versió física o digital, que a part de per tallar farina colombiana, no serveix per a res mes que emplenar las arques de la caixa de resistència, no compta ni amb el suport dels establiments que hi figuren al seu «merchandising» promocional com una cadena de supermercats de terra ferma, que no en vol saber res i que fins i tot la TV3% del Règim, s’en fot.

Aquest deliris de grandesa no podien estar sense voler crear una moneda pròpia, que podíem anomenar el «barrufet»,el «rufi-ano», el «bizcoin» o «eltimodelaestampita», com els republicans varen fer al final del ’38 amb la seva pròpia moneda, repudiada pels mercats internacionals, provocant una hiperinflació, digna dels països bananeros, que sortosament es va rectificar amb la «Ley de Desbloqueo de Capitales».

Sembla que no aprenem mai en aquest país i que molts ni en saben la definició: un territori amb característiques culturals i geogràfiques pròpies, amb una llengua i moneda comuns, amb una organització administrativa i política homogènia i que en lloc de fer una Europa unida, més forta i competitiva, volem fer petits estats feudals pel goig i deliris d’uns pocs.

Els 26 països del tractat Schengen compartim un territori únic sense fronteres, l’euro facilita el comerç i planta cara al dolar, llengua? Cadascú parla el que vol al seu país o comunitat ( menys aquí que es persegueix el castellà) i per sort, a la nostra comarca, en sabem molt de parlar idiomes amb els turistes i clients.

Malgrat aquest preĂ mbul neguitĂłs, l’important que tenim en aquest paĂ­s es la vida i miracles de la RociĂ­to, el llibre de la Esteban, la vestimenta de l’Ayuso , la faldilla de la Marta quan era alcaldessa, i no pensem ni en els 3.800.000 aturats, els 800.000 treballadors en ERTOs, ni l’increment dels delictes i assassinats a prop de casa, les plantacions de marihuana, els delinqĂĽents multireincidents, els okupes, la inseguretat ciutadana, el show i distribuciĂł perversa de les vacunes i la seva manipulaciĂł genètica, que ara sĂ­, ara no, ara coincidint amb el sorteig de l’ONCE…, la manca de turistes i els confinaments de vodevil, la immigraciĂł il·legal, la desapariciĂł dels sindicats desprĂ©s de rebre un 56% mĂ©s per part dels nostres impostos, Ă©s a dir, 13.880 MEUR, amb una clara manca d’activitat adreçada a defensar i promoure a cap treballador, sinĂł Ă©s als sectors tan necessaris com el mariscador, fariner o d’establiments de llumetes de neĂł.

Tingueu seny amb la covid gaudiu d’un Sant Jordi novament descafeïnat.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li