Juliol, record d’hores tenebroses

En arribar el mes de juliol, recordem els fets sofrents del 1936 al 1939, causants de llàgrimes i plors. Una revolució marxista intentà destruir la fe i les estructures econòmiques i culturals de Catalunya.

Causà moltes víctimes. També una guerra provocà destruccions de pobles, morts especialment de joventut, i exilis.

A Espanya, el 1936, es desencadenĂ  una ferotge guerra. Fou una guerra entre militars i diversos partits polĂ­tics. Hi involucraren el poble, que en fou la vĂ­ctima, amb morts i ruĂŻnes.
No tots els historiadors expliquen el fet de la mateixa manera. CadascĂş recorda la guerra com i on la va viure.

No fou una guerra civil, com s’acostuma a denominar. Ni una guerra entre germans. El poble espanyol no volia la guerra, ni en tenia l’esperit. El 1936 hi havia rivalitats polítiques i socials en el poble espanyol, algunes d’intenses, però el poble les volia resoldre parlant, discutint i, finalment, votant, però mai matant-se l’un a l’altre.

La guerra començà el 18 de juliol del 1936 amb l’alçament militar. La majoria de l’exèrcit espanyol es rebel·là contra el govern socialista de la República, que en aquells anys governava Espanya.

Els militars confiaven triomfar amb l’aixecament armat, però l’alça-ment va originar una guerra que durà prop de tres anys. Així mateix, el govern socialista creia vèncer els militars en poques setmanes, reclutant un exèrcit popular. S’hauria evitat la guerra si les dues parts s’haguessin posat d’acord per formar un govern consensuat. Conveni difícil en aquelles circumstàncies.

LA REPÚBLICA DEL 1931. La República popular del 1931 va caure de pas en pas en tendències extremistes, sota les influències d’una Europa que prenia un caire marxista, en oposició de gran part del poble espanyol i dels militars.

Les lleis de Manuel Azaña, president del govern espanyol, que pretenien transformar l’exèrcit, i l’assassinat del polític José Calvo Sotelo, van provocar i precipitar l’alçament militar.

La propaganda, ràdio i premsa, en mans de la República, intentà guanyar-se la voluntat popular. Acusaren els militars de «feixistes», estil polític copiat d’Itàlia. Els militars espanyols no eren «feixistes». Emili Mola, general en cap de la rebel·lió era navarrès, monàrquic, tradicionalista. Alguns militars com el popular Queipo de Llano, general aixecat a Sevilla, eren republicans. La majoria dels generals revoltats eren monàrquics i desitjaven que un borbó tornés com a cap de l’Estat espanyol.

En morir d’accident el general Emili Mola, nomenaren general per dirigir la guerra, esclatada al nord, sud, est i oest d’Espanya, a Francisco Franco.

Les diferents tendències polítiques, econòmiques, empresarials, financeres, religioses, intel·lectuals i socials, que donaren suport al Movimiento militar, feien difícil trobar la persona per dirigir el govern civil durant la guerra. Hi havia divergències entre falangistes i monàrquics. Nomenaren finalment per cap d’Estat la mateixa persona: Francisco Franco.

A Catalunya les persones perseguides per la Revolució sanguinària marxista, el 1936-1939 (l’Església, empresaris de les indústries, la banca, polítics tradicionalistes, simpatitzants de la Lliga Catalana), per no caure assassinades, hagueren de fugir, exiliar-se als boscos i a pagès. Altres passaren la frontera pels Pirineus, es refugiaren a l’Espanya «nacional» i donaren suport a Franco.

EX�RCIT REPUBLICÀ. El govern republicà, esclatada la guerra, va mobilitzar lleves. Els joves catalans davant de les mobilitzacions militars republicanes, prengueren diverses positures.

Els joves que tenien algun familiar assassinat o perseguit per la revolució marxista, joves catòlics, especialment de la Federació de Joves Cristians, o simpatitzants de partits polítics conserva-dors, o fills d’empresaris amb fàbriques usurpades, no volgueren ingressar a l’exèrcit republicà. Desertaren al bosc, a cases de pagès on foren molt ben acollits. Passaren la frontera, i des de França, per Irun entraren a l’Espanya que en deien «nacional» a lluitar per recuperar els valors, segons ells, perduts. A pagès trobaren sacerdots i religiosos perseguits per la revolució marxista implantada a Catalunya i, també, refugiats a la pagesia catalana.

També desertaren molts joves catalans, indiferents de les qüestions polítiques d’aquella guerra. Només volien salvar la seva vida. Es refugiaren primer a la muntanya i alguns passaren a França. Lluís Boixadera, flequer, els seus parents de França li oferiren acolliment. Hi va anar amb el seu company Lluís Taulats, carnisser. Els parents francesos els trobaren feina, però els sindicats marxistes els denunciaren que ocupaven la feina dels treballadors francesos. Un jutge els donà quaranta-vuit hores per abandonar França. No podien tornar a Barcelona per desertors. Passaren a l’altre Espanya, i hagueren d’anar a la guerra.

La majoria dels catalans mobilitzats ingressaren als quarters, forçats i de mala gana. Foren mínims els catalans que es feren voluntaris. Per això hem dit que no fou una guerra civil, ni una guerra entre germans. Alguns, a l’hospital, s’infectaven les ferides per no haver de tornar al front de guerra.

PodrĂ­em parlar en aquella guerra, de batalles, bombardejos, intervenciĂł de brigades internacionals, repressions i venjances.

De molt bon principi, la guerra, es besllumà victoriosa per l’exèrcit que dirigia Francisco Franco. Durà trenta-dos mesos, fins al’1 d’abril del 1939.

El dia més feliç per les mares de família, fou el dia de la pau. Els fills tornaren a casa a treballar i gaudir de les festes populars. Formarien una família. En la pau, les xemeneies de les fàbriques tornaren a treure el fum del treball i del progrés. Les campanes de les esglésies repicaren de nou, arreu de Catalunya, el cant de l’Ave Maria.

Després de tants alts i baixos polítics i contradiccions, podrà algun dia Catalunya ser un poble lliure i ben agermanat?