José Luis Torres: ‘La política és una de les activitats més nobles, però també és el bressol de les actituds més roïns’

0
1560

L’enginyer i articulista José Luis Torres acaba de publicar el llibre ‘Memorias de un cuatrienio (1991-1995). La prensa como testigo’, on repassa el seu pas a l’Ajuntament de Figueres, com a segon tinent d’alcalde del Partit Popular


 

El llibre és un viatge pels 4 anys, del 1991 al 1995, que va dedicar a la ciutat, primer com a regidor del PP a l’oposició i, després, com a segon tinent d’alcalde. Per què decideix publicar-lo ara, 25 anys després d’aquella experiència?
Les memòries són memòries: no és lògic escriure memòries de l’ahir recent. I són polítiques: de la meva etapa política, de fa 23 anys. M’ha semblat prudent recordar aquelles situacions amb una intenció: que, en la mesura del possible, se’n pugui extreure una moralitat i que, dels fets, s’apreciïn els errors, que segur que se’n van cometre, i també els encerts, que també n’hi va haver. Tot això per establir una línia de conducta en la política municipal, perquè les actuacions es converteixin en èxits.

Les primeres pàgines arrenquen amb l’expedient del PP de Figueres vers la seva persona. Segons vostè, va ser un «càstig per delictes d’opinió». Va acabar abandonant el partit. Com ho va viure?
Amb preocupació i, també, a escala personal amb dolor. Per mi, l’expedient va ser l’expressió final de les constants desavinences polítiques que hi va haver des d’un primer moment amb el partit.

Quines eren les desavinences?
Es tracta d’una qüestió gairebé kafkiana: a mi, se’m considerava el paradigma de l’unionisme i, tot i això, era la persona que volia pactar amb el nacionalisme. Creia que a la ciutat hi havia una realitat sociopolítica i que aquesta realitat havia de ser reconeguda per ambdues parts. Des de convergència, s’estava d’acord amb el pacte, i el PP, dirigit en aquell moment per Vidal-Quadras a Barcelona, no hi estava disposat. La direcció provincial, formada per sectors catalanistes del partit, també s’hi oposaren. Aquest fenomen també va passar a Roses: l’alcalde del PP va haver de plegar. L’Empordà va ser el bressol del que més tard es denominaria com el Pacte del Majèstic, encara que, en aquest cas, els pioners vam ser defenestrats.

En més de 400 pàgines parla del que va viure des del consistori. Ho corrobora amb les notícies que van aparèixer als mitjans de comunicació. Pretén, així, trenar una narració objectiva?
Em vaig plantejar fer una narració al més objectiva possible, malgrat que qui redacta és sempre un subjecte determinat. I encara que una persona es consideri totalment objectiva, pot pecar de subjectivitat. Tenia, però, la voluntat d’objectivitat. Per això, el subtítol és La prensa como testigo. Vaig prendre la decisió de recollir documents periodístics com a prova del què deia. Quan opino, opino i no he d’aportar proves; però quan narro fets, aporto la corresponent documentació.

A l’epíleg escriu que la narració «no está hecha desde el odio y el rencor […], sino como invitación a la reflexión de lo miserable y ruin en que pueden transformar a la acción política». En va quedar desencantat?
En tot cas, vaig quedar desencantat del partidisme. No de la política. Per mi, la política és una de les activitats més nobles a les quals es pot dedicar un ciutadà; però, desgraciadament també és el bressol de les actituds més roïnes.

L’exalcalde Marià Lorca, en el pròleg, assegura que el llibre aixecarà controvèrsia. Li agrada posar el dit a la llaga?
Només he intentat explicar la veritat de les coses. Reconec que, explicant determinades veritats, com diu el refrany, es poden perdre amistats. Però mantenir amistats amb mentides és un plantejament que mai m’ha interessat.

Josep Maria Bernils afirmava, durant la presentació del llibre, que “tot plegat és un reflex d’un moment del nostre passat que ja comença a ser història”. Què perdura d’aquella legislatura en l’actualitat?
Es repeteix una mateixa filosofia ciutadana: perdura la falta d’un sentiment de Fuenteovejuna, d’anar tots a una.

L’alcaldessa Marta Felip va recalcar, també a la presentació, que la mancança d’una majoria al municipi ha estat una constant en la història de la ciutat.
Santi Vila va aconseguir la majoria. Potser és l’excepció que trenca la regla de Marta Felip. La normalitat figuerenca és no aconseguir majories i d’aquí han sortit les dificultats de govern.

En aquesta tessitura, he d’afirmar que, curiosament, els tres anys del pacte entre Convergència i el PP, del qual vaig formar part, va ser el període de falta de majoria amb més gran estabilitat en tot el període democràtic: no hi va haver ni la més mínima situació d’inestabilitat a l’equip de govern i sí una perfecta unitat d’actuació.

Com veu la situació de minoria de l’equip de govern?
Sempre m’he declarat partidari de les majories: hauríem de reformar el sistema electoral per promoure unes majories estables per a governs estables. I crec que la situació municipal actual no és la més desitjable. Una situació d’aquestes característiques es tradueix a una sèrie de factors d’inestabilitat i es perd certa generositat necessària. Quan parlem de projectes, idees o voluntats sempre n’hi ha una de millor. No totes són bones per igual. S’ha de ser suficientment generós per a reconèixer a l’altre que el seu projecte és millor. I, això, no passa.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li