Joina Canyet: ‘Ara estic anant cap a un hip-hoper pensat, amb la veu i el piano més protagonistes’

0
1780

La pianista, compositora i cantant de Biure és finalista del Festival Sona9 d’enguany


Son gairebé quarts de dotze. Després de dos intents fallits per fi coincidim. Parlem per telèfon, però la seva veu dolça, i a la vegada segura, fa que sembli que conversem cara a cara. Arrenco.

Va iniciar els seus estudis musicals als 6 anys a l’Escola Casino Menestral de Figueres. La seva trajectòria musical sembla lligada al piano, i de cop ens sorprèn amb un treball com Companyes. És un trencament amb el clàssic?
Sento que Companyes és una altra onda totalment, però no ho veig com un trencament del que era abans i del que és ara. Al final a mi el piano clàssic m’ha servit molt en tot el que és a l’hora de compondre, i crec que hi ha molt substrat d’això en la música que faig. Companyes em permet transmetre un missatge amb les meves cançons. Amb la música clàssica és una mica més difícil.

De quina cançó se sent més orgullosa?
Bufff, que difícil. Potser amb «El món és seu», que de fet és el hit. Va ser la primera cançó que vaig escriure i va ser així d’una tirada, tant la música com la lletra. Va ser arran d’una experiència d’assetjament al carrer, com tantes d’altres, a París, i tinc com un record molt visceral d’aquesta cançó. M’agrada molt fer-la perquè em transporta a aquesta sensació de la qual em dona ganes de parlar, perquè no se’n parla prou. També aprecio molt el tema de Companyes.

La trama del drama va estar censurada. Com va anar tot plegat?
Mira, no ho sé gaire. En el seu moment el disc es va penjar tot a internet. I de cop hi havia un tema que si sortia al YouTube i no a l’Spotify. Llavors era molt estrany que això que va automàtic a tot arreu, a l’Spotify no hi fos. Vaig estar preguntant, investigant, vaig parlar amb la discogràfica que m’havia publicat el disc. Ells em van dir que no podia ser error seu, perquè és un procés automàtic.

I doncs?
Llavors em vaig fixar que no posava explícitament la paraula censura, però hi havia alguna cosa com «contingut no apropiat». Jo vaig al·lucinar. Ja sé que passen aquestes coses, però m’ho vaig trobar de cop. Em vaig enfadar molt. Vaig fer un vídeo explicant-ho. Enderrock em va trucant preguntant, i al cap de poc vaig rebre una trucada de Spotify, demanant que si us plau esborrés el que havia penjat, que ja mirarien de solucionar-ho perquè havia estat un error tècnic. Jo crec que una mica els va fer cosa tot plegat, i perquè la lletra diu «borbón ladrón». Em sembla bastant pèssim. En una setmana es va solucionar.

Això també pot ser un exemple que fins que no ens queixem i en fem soroll, les coses van passant sense que canviïn?
Totalment. No sé què hauria passat si no hagués fet el vídeo, que s’estava fent viral. Em va semblar molt paradoxal, un tema que és La trama del drama, que justament la lletra parla de la censura, de com pot ser que visquem en un món com el que vivim i tot i pam. Aquesta. Per una part estava enfadada i per una altra em va semblar divertit.

El mes passat estava a la Pedrera picant tecles, dimecres té la final del Sona9. Actuacions d’entrada molt diferents. Com ho porta això?
Una mica sempre tinc el mateix personatge. Penso que la música que faig pot lligar tant a la Pedrera com al Sona9. Musicalment potser atrapa un públic, i potser pel que fa al missatge aquest punch que té atrapa més un altre grup. Jo veig que la meva música encaixa a aquests llocs. No em plantejo que vaig a fer dues coses diferents. L’espai on estàs també condiciona una mica, a la Pedrera vaig posar una mica més de piano clàssic, i al Sona9 tenim 20 minuts i ho farem molt dinàmic.

Canviaria molt la seva carrera si el guanyés el Sona 9?
Una mica sí. És un impuls. De fet, ja d’entrada, el premi gran és gravar un disc. Que de fet si no guanyés ho faria igualment, tot i que no sé d’on trauria la pasta [riu]. Hauria de buscar altres maneres.

Cap on va ara Joina?
Estoy en ello. Crec que va cap a alguna cosa molt més concreta. Sento que aquest primer disc és per posar-me prova a mi mateixa, a veure què surt. Sense pensar quin estil faig, ni cap a on. Vull dir això, ho vull dir així i endavant. Ara sí que estic intentant anar cap a una onda més hip-hoper pensada, amb la veu i el piano més protagonistes.

Sense deixar de ser feminista i reivindicatiu.
El tema nou enregistrat en la semifinal del concurs té una part en anglès, i és bastant crític. Però el que estic escrivint ara… canvio molt d’idea. Dels temes del disc (Companyes) tenia moltes idees al principi, cançons que tot i ser-hi inicialment ara no en queda cap. Potser el que dic ara no té cap sentit amb el que passarà.

Troba a faltar la tramuntana?
[Riu.] Una mica sí. La tramuntana no ho sé, em fa tornar boja. L’Empordà molt. Vaig pujant.

En la seva cançó El món és seu hi trobem el vers «societat que no comprèn ni un sol mot de tots els crits». Estem igual?
I tant. I va per llarg. Jo no vull perdre la fe. Però hi ha una feina. A escala d’humanitat en queda molta i individualment hem de mirar cap endins i arreglar-nos cadascú. A escala global i social no va res bé. És una mica pessimista, però hem de seguir lluitant i cada vegada hi ha més gent que s’adona de moltes coses, però crec que va per llarg.

Que els diria a les dones?
Som molt importants. Hi hem de ser, hi hem de ser del tot. Expressar la nostra veu, tirar endavant projectes, ajuntant-nos entre nosaltres. Hi ha una superfeina de cuidar-nos i dir-nos que podem fer coses molt importants.

I als homes?
D’entrada crec que a poc a poc es vagin sumant a aquesta lluita. Que entenguin que és una lluita nostra però que ens vagin donant el seu suport, i que també crec que hi ha una feina molt gran de mirar-se endins i de construir moltes coses i acceptar que hi ha uns privilegis i que, també, aquests privilegis els van en contra en molts sentits. Bàsicament que se sumin a la lluita.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li