Joan Carles Subirats: “El pacient ho passa malament, però qui ho pateix igual o pitjor són els que estan al costat”

0
881

L’acte comença amb totes les butaques plenes. Les úniques localitats lliures a la Sala de la Cultura de Llançà ho són per complir amb mesures del Procicat. Comença una tarda de diumenge intensa, plena d’emocions. Joan Carles Subirats presenta el seu llibre A dos pams del cel, un dietari escrit en primera persona que explica sense embuts tot el que va viure i sentir des de la primera quimioteràpia


No fa ni quinze dies que ha sortit i ja n’ha demanat una segona edició. Perquè creu que té aquest èxit?
Pel que m’han dit els llibreters, és pel tema i el contingut. Parlar d’una malaltia que malauradament està a moltes llars, directa o indirectament, toca molt la fibra de la gent. De fet, hi ha gent que en compra més d’un per poder-lo regalar. La segona raó és la resposta molt positiva que m’he trobat a les xarxes socials. Molts comentaris molt positius. Omplen molt.

Com li apareix aquesta vena d’escriptor?
Abans que a mi em detectessin la malaltia, una companya de feina que va patir càncer em va explicar que entre quimio i quimio, una de les coses que li anaven de conya era escriure un diari personal. A la meva primera quimio, que va ser de set hores, vaig demanar a la meva dona una llibreta i vaig començar a escriure el diari.

Com passa de diari a llibre?
Quan la meva dona va llegir el que portava fet i em va dir «per què no ho transformes amb un llibre?». Però el pas definitiu va ser a la tercera quimio, quan vaig veure a la sala d’espera un parell de llibres que destinaven un euro de cada venda a l’Oncolliga.

Un diari personal és un relat molt íntim. S’ha guardat alguna cosa?
Mira, la gent que em coneix diu que el llibre «és molt Joan Carles». Quan vaig decidir que faria un llibre, ja portava unes quantes pàgines escrites i he volgut mantenir la voluntat inicial, tot i que sabia que seria public.

No queda res al tinter, doncs?
Correcte, ni el bo ni el dolent. Explico el dia a dia del que passa una persona que esta patint la malaltia, amb tot el seu tractament, les experiències viscudes. El llibre està ple de situacions dures, d’adversitats, de superar-les, de reflexions, pensaments, moments emotius… Però també hi ha les coses més íntimes, sentiments i emocions més personals. Em despullo davant de la gent.

Tot i això, bona part del llibre el situa fora de l’àmbit hospitalari.
I tant. Apareix Llançà i l’Alt Empordà, amb experiències divertides i còmiques i, per descomptat, una de les coses que a mi més m’agrada: la gastronomia.

Com s’ho ha pres el seu entorn més proper?
M’han recolzat al 100%. Amb tot. Òbviament, el pacient ho passa malament, però qui ho pateix igual o pitjor són els que estan al costat. Ho explico al llibre, crec que la clau és acceptar la malaltia quan abans millor, i viure amb ella amb la màxima «naturalitat» et fa ser més positiu, més optimista, més serè.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li