
D’entrada jo em confesso, benvolguts lectors, d’un possible pecat d’immodèstia (ja saben, manca d’humilitat, vanitat i ostentació dels propis mèrits) social personal; potser podran arribar a pensar que inclús hauria d’ampliar el penediment fins a l’acusació de supèrbia (ja ho coneixen, sentiment de superioritat front als demés, encara que, en aquest cas, sense arribar a una actitud que provoqui un tracte distant o despectiu envers ells, pel cap baix envers les persones senzilles perquè ja saben els que em coneixen bé que sempre Quixot, he estat més proper i defensor d’aquestes darreres que d’aquelles revestides amb la capa de porpra).
Potser sĂ hagi de colpejar-me fins a tres vegades el pit amb la jaculatòria per la meva culpa, per la meva culpa, per la meva grandĂssima culpa; o potser no, o no solament i, amb la mateixa sinceritat i amb raons oposades equivalents, el que hauria de fer Ă©s acusar de manca de justĂcia distributiva (aquella encarregada de donar a cadascĂş el que li correspon) quan no de maniqueisme polĂtic-social-cultural al Ple de l’Ajuntament i les successives Comissions del NomenclĂ tor encarregades de proposar-li l’adopciĂł d’acords de reconeixements pĂşblics als ciutadans mitjançant l’assignaciĂł de diversos tĂtols i trofeus que van des de la declaraciĂł de fill predilecte, passant pel del fill adoptiu i el de ciutadĂ d’honor fins a la concessiĂł de les Medalles d’Or i de Plata, la Fulla de Figueres de plata, la Medalla d’honor de la Ciutat, la Medalla al Mèrit, la Placa de Reconeixement CiutadĂ i la Medalla al Mèrit Esportiu.
Deu me’n guard de posar en dubte els mèrits del totes i cadascuna de les persones i entitats fins a la data guardonades, a les quals felicito pĂşblicament, i a les conegudes tambĂ© ho he fet personalment, pels seus èxits i la seva sort en el repartiment de tĂtols, i ho dic sense cap tipus d’hipocresia ni doble cara, amb la franquesa que sempre els parlo, però amb la mateixa fermesa reclamo un mĂnim coneixement per part dels components proponents dels meritoris, de la realitat social, polĂtica i cultural que ens envolta, no ja nomĂ©s de Figueres sinĂł inclĂşs, si Ă©s que vol exercir de vertadera capital de la comarca, els exigeixo un mĂnim de consistència, d’equanimitat, de congruència.
Per què? Doncs perquè no es pot adduir per desmerèixer una proposta que una persona de seixanta anys Ă©s massa jove per acabar guardonant una de quaranta; perquè no Ă©s just que a qui porta mĂ©s de 45 anys vivint a Figueres i ha estat secretĂ ria durant quinze anys de l’Institut d’Estudis Empordanesos i amb una extensĂssima bibliografia local i comarcal se li allevi que no Ă©s de Figueres i es puguin donar tĂtols des de Fills Adoptius o Medalles d’Honor a d’altres; que sigui un honor meritori de reconeixement ser professor durant trenta anys i no ho sigui ser-ho durant trenta cinc, director durant vuit, polĂtic durant quatre i articulista cronista durant mĂ©s de vint.
Podria posar molts mĂ©s exemples d’aquesta maniquea(?) actuaciĂł? SĂ, crec que l’encerto si titllo d’aquesta manera el comportament de la ComissiĂł Municipal Figuerenca del NomenclĂ tor encarregada de proposar al Ple de l’Ajuntament de Figueres la concessiĂł anual d’honors i distincions. SerĂ que la seva capacitat discernidora estĂ limitada i resulta incapaç de reconèixer el nivell dels mereixements? O Ă©s, com deia, simplement, maniqueisme?
Leave a Reply