Jo confesso… Jo acuso

D’entrada jo em confesso, benvolguts lectors, d’un possible pecat d’immodèstia (ja saben, manca d’humilitat, vanitat i ostentació dels propis mèrits) social personal; potser podran arribar a pensar que inclús hauria d’ampliar el penediment fins a l’acusació de supèrbia (ja ho coneixen, sentiment de superioritat front als demés, encara que, en aquest cas, sense arribar a una actitud que provoqui un tracte distant o despectiu envers ells, pel cap baix envers les persones senzilles perquè ja saben els que em coneixen bé que sempre Quixot, he estat més proper i defensor d’aquestes darreres que d’aquelles revestides amb la capa de porpra).

Potser sí hagi de colpejar-me fins a tres vegades el pit amb la jaculatòria per la meva culpa, per la meva culpa, per la meva grandíssima culpa; o potser no, o no solament i, amb la mateixa sinceritat i amb raons oposades equivalents, el que hauria de fer és acusar de manca de justícia distributiva (aquella encarregada de donar a cadascú el que li correspon) quan no de maniqueisme polític-social-cultural al Ple de l’Ajuntament i les successives Comissions del Nomenclàtor encarregades de proposar-li l’adopció d’acords de reconeixements públics als ciutadans mitjançant l’assignació de diversos títols i trofeus que van des de la declaració de fill predilecte, passant pel del fill adoptiu i el de ciutadà d’honor fins a la concessió de les Medalles d’Or i de Plata, la Fulla de Figueres de plata, la Medalla d’honor de la Ciutat, la Medalla al Mèrit, la Placa de Reconeixement Ciutadà i la Medalla al Mèrit Esportiu.

Deu me’n guard de posar en dubte els mèrits del totes i cadascuna de les persones i entitats fins a la data guardonades, a les quals felicito públicament, i a les conegudes també ho he fet personalment, pels seus èxits i la seva sort en el repartiment de títols, i ho dic sense cap tipus d’hipocresia ni doble cara, amb la franquesa que sempre els parlo, però amb la mateixa fermesa reclamo un mínim coneixement per part dels components proponents dels meritoris, de la realitat social, política i cultural que ens envolta, no ja només de Figueres sinó inclús, si és que vol exercir de vertadera capital de la comarca, els exigeixo un mínim de consistència, d’equanimitat, de congruència.

Per què? Doncs perquè no es pot adduir per desmerèixer una proposta que una persona de seixanta anys és massa jove per acabar guardonant una de quaranta; perquè no és just que a qui porta més de 45 anys vivint a Figueres i ha estat secretària durant quinze anys de l’Institut d’Estudis Empordanesos i amb una extensíssima bibliografia local i comarcal se li allevi que no és de Figueres i es puguin donar títols des de Fills Adoptius o Medalles d’Honor a d’altres; que sigui un honor meritori de reconeixement ser professor durant trenta anys i no ho sigui ser-ho durant trenta cinc, director durant vuit, polític durant quatre i articulista cronista durant més de vint.

Podria posar molts més exemples d’aquesta maniquea(?) actuació? Sí, crec que l’encerto si titllo d’aquesta manera el comportament de la Comissió Municipal Figuerenca del Nomenclàtor encarregada de proposar al Ple de l’Ajuntament de Figueres la concessió anual d’honors i distincions. Serà que la seva capacitat discernidora està limitada i resulta incapaç de reconèixer el nivell dels mereixements? O és, com deia, simplement, maniqueisme?