Jair Dominguez: «Segur que hi haurà gent que es posarà les mans al cap quan llegeixi alguna part del llibre»

0
599

El proper divendres 17 de setembre a les 19:30 h a la Sala Erato de Figueres es presentarà la novel·la ‘Estructures Profundes’, el darrer llibre de Jair Dominguez (1980). Ja sigui a través de les seves aparicions televisives al programa ‘Està passant’, com a Bricohero, o com un dels tres protagonistes del Millor Programa de ràdio ‘El búnquer’, és un dels alt-empordanesos més coneguts a nivell mediàtic


La màquina del cafè no funciona. Així que quan arriba a la redacció no li puc oferir res. No li cal. Tot i l’hora matutina té una energia envejable. Comencem.

Després d’acabar Estructures profundes, és difícil no pensar en un futur molt i molt complicat.
Si, però… tampoc crec que pintin les coses molt diferents del que són ara. Per als meus nebots, que ja tenen edat per entrar al mercat laboral, el panorama es desolador. No tenen res per triar, és tristíssim. I això és el que volia explicar en el llibre bàsicament, com està la societat i com estarà els propers anys.

Les expectatives laborals que hi apareixen no són gaire esperançadores.
Excepte en Jordi, que ja ha acabat la carrera i ha tingut alguna altra feina, els altres tot just entren al món laboral, i s’estan trobant que tot és una puta merda.

Passa en moltes primeres feines.
Sí. Tot i que a ells sembla que no els hi està malament. Excepte a l’Ayoub, que té aspiracions, i que vol viure la vida. De fet és una barreja de molta gent que he conegut jo a la vida. Tot i que el narrador és en Jordi, L’Ayoub és l’unic raig d’esperança. A mi m’agradaria que la gent fos així.

Tot i que la història va avançant, a cada capítol hi podem veure una opinió sobre algun aspecte actual. Em va agradar especialment la que fa referència a l’educació.
Sí. En aquest que comentes el que s’ha fet és retallar per baix. Abans ens collaven molt, als nostres pares els havien collat encara més. Jo crec que en la nostra generació, els dels 80, 90, ens ho feien saber tot quan tocava, rius, capitals…

I els d’ara?
En canvi ara, els meus fills, ni geografia ni història… Els hi he d’explicar tot jo pràcticament. I no és culpa dels profes, és culpa del sistema, que està pensat per espavilar els nens ràpid i que fotin el camp, i res de repetir curs, i que surtin com més tontos, millor.

Tenies pensada aquesta estructura o et va sortint?
Soc molt poc fan de l’estructura grega clàssica, de plantejament, nus i desenllaç. El sistema narratiu de descripcions de tirar endavant m’avorreix moltíssim. Totes les històries així ja les han explicat… Noi coneix noia, o un grup de gent fa una cosa.

Bastant diferent d’Estructures Profundes.
Aquí el motor de la història són uns tios que fumiguen els carrers. Així els hi vaig dir als de Columna, «si ho voleu publicar». No va de res mes. «Òstia vale vale, però passa algo?» «No gaire cosa». És més un llibre de definir la societat que no d’explicar coses. Tot i que sí, després m’agrada fotre-hi paranoies.

Capítols curts, on s’hi poden llegir idees. Però… sí que hi passen coses.
Sí. Bé, tot és molt lineal i al final es dispara una mica tot. Perquè jo crec que ha estat una mica així.

Com?
Quan nosaltres èrem adolescents tot passava a poc a poc. De cop va aparèixer Internet i la cosa va fer zzzum (cap a dalt), i crec que estem en el punt aquest, on estem a punt de encara d’anar més amunt.

Més encara?
Mira, els teus pares encara entenen tot el que passa ara, els teus avis una mica menys. Però jo al meu avi si estés viu, li explico una notícia que vaig llegir al diari l’altre dia «el primer hombre trans embarazado espera un hijo de su mujer lesbiana nosequé…» i li explota al cervell. Ja no ho entén, i nomes són dues generacions endarrere. Abans tot això no passava.

Ostres, quin futur més complicat. M’ha sorprès que hi aparegui un concepte com el del Vapor Rosa.
És un d’aquests temes que en volia parlar també una mica en el llibre, que és el tema del suïcidi i del jovent, com està cascat i com ha pujat la taxa. Sempre ha estat un tema tabú per l’efecte crida.

Veig que li preocupa molt el tema dels joves.
I els nanos estan en moment de tancar-se cada cop, d’aïllar-se. Estan amb les seves tablets als seus videojocs, estan feliços. Ja fa temps que aquesta tendència va començar a Japó, i nosaltres ens estem tornant això. Ja no som els salvatges que èrem abans, que ens fotíem d’hòsties pel carrer, que fèiem bullying (que encara no tenia nom).

Un altre tema complicat, el bullying.
Tots ens havíem fotut amb algú al cole. Jo ho he fet. Era un tirilles que no tenia ni mitja hòstia però ja vaig veure de quin pal anava i m’ajuntava amb els quillos de classe, i… el que s’hagi de fer, era supervivència. I ara… ja no existeix això, els nens són més llestos. Son més malparits, hi ha una assetjament psicològic brutal, i en línia. I ningú ho sap.

Abans quan t’ostiaven al cole es veia. Ara no. Ara no se sap. És horrible, i els nanos tenen una pressió brutal, la pressió social, la pressió de les xarxes, tot això els empeny cap a no explica’ls-hi als seus pares, i a buscar solucions per una altra banda, i per això el tema del suïcidi apareix.

Sembla que a vostè, la polèmica el persegueixi. M’explico: sembla que no pugui dir res sense ofendre ningú. Esta cansat d’aquest pellfinisme?
Sí. N’estic molt fart. De fet, tu dius temes polèmics, però no hi ha temes que no siguin polèmics. L’altre dia vaig posar a twitter un exemple fantàstic d’això. Un senyor que té 90 anys va escriure «Avui he corregut 10 kms amb el meu net. La vida és bella». Una història molt maca d’un home que s’havia quedat vidu.

Fins aquí tot molt bé.
La resposta va ser «I si no corres 20 kms la vida no és bella? Francament sembla que tot es redueixi a córrer per tenir una bona vida». Es tracta d’un senyor que té 90 anys que va a córrer amb el seu net, en sèrio això pot ser ofensiu per a algú? Twitter és el mal.

Llavors entenc que vostè no escriu pensant en si ofendrà algú o no.
És clar, jo no puc anar pensant en tot el que dic o escric a veure si semblarà ofensiu. Em tornaria boig. És diferent quan escrius per a la tele o per a la radio, que és per entretenir i ja estàs fent la teva tasca. En canvi, un llibre no l’escric per a ningú, de fet no penso «això li agradarà a aquest, a l’altre». Tú acabes el llibre i el llences a la humanitat, i que cadascú en pensi el que vulgui. De ben segur que hi haurà gent que es posarà les mans al cap quan llegeixi alguna part del llibre i pensarà «aquest tio és un fill de puta», però… sempre puc acabar dient que això és el que pensa el protagonista (riu).

Què li agradaria que pensés el lector quan acabes de llegir el llibre?
No ho sé, aquesta es la meva part preferida. Que el lector en tregui les seves pròpies conclusions. La gent hi troba coses que tu no sabies que estaven allà i això es molt maco. No ja d’interpretació o especulació, sinó que veuen coses a dins de la lectura que jo potser no hi veia.

El proper divendres 17 a les 19:30 h a la Sala Erato de Figueres, farà la presentació aquí a la comarca.
Això és fantàstic. Escoltar de primera mà el que en pensen. Això és fantàstic. M’en recordo del que va explicar el cantant de Radiohead, Thom Yorke. «Un dia estava en un bar i se’m va acostar un tio, i em va dir que escoltar una cançó meva va fer que no es suïcidés. I ja està. Jo allà ja he fet la tasca al meu planeta terra».

Déu-n’hi-do, que emotiu.
Sí. És el que volem els que ens dediquem a la literatura, art… que allò signifiqui alguna cosa per a alguna persona. És per això que escrivim. Perquè la gent s’ho quedi, s’ho faci seu i en tregui una cosa positiva.

Tot i que el futur que vostè planteja, i perdoni que hi torni, no sembla que les coses vagin cap a millor precisament.
Va pitjor. Anirà a pitjor. Però tot i això tinc esperança. Crec que sí, que si no, no hauria tingut fills. Tot i que crec que la generació que tenim ara, la dels millennials, no seran tant cabrons com nosaltres.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li