Intriga

No ho sĂ©, potser no he estat prou a l’aguait, però acabo d’assabentar-me a travĂ©s de l’ediciĂł de dissabte del Diari de Girona que Pablo Iglesias i Irene Montero s’han separat; bĂ©, suposo que la notĂ­cia vol dir que s’han divorciat, no ho sĂ©, i afirma que han venut amb benefici la mansiĂł encara no pagada i que cadascĂş viu a una nova llar, això sĂ­, ella amb les tres criatures, que això dels sentiments maternals heteropatriarcals sembla que Ă©s el mĂ©s tradicional inclĂşs en parelles amb progenitors no gestants de tall progressista-feminista o no sĂ© si Ă©s que en aquesta ideologia els mascles en fan prou nomĂ©s amb complir amb la funciĂł que fan els abellots en les bresques.

Jo no vull fer cap incursiĂł en la intimitat de les persones, i molt menys en l’amorosa, però vist el vist, oĂŻt l’oĂŻt i llegit l’escrit, sobta aquesta discreciĂł informativa i analĂ­tica polĂ­tica, en tractar-se de dos personatges de primera lĂ­nia que conformaven una casuĂ­stica difĂ­cilment repetible en el panorama polĂ­tic internacional: tot un, fins fa pocs dies, vicepresident primer del govern espanyol que havia fet («igual da» el nom de la cosa) ministra a la seva esposa, superant per tres cossos, amb el corresponent vist i plau de Pedro Sánchez (no oblidem que quan es produeix una malifeta Ă©s perquè algĂş la fa i algĂş altre l’avala i la permet); els exemples històrics de nepotisme, que es referia en els seus orĂ­gens al nomenament de familiars propers.

Perquè suposo, benvolguts lectors, (excusin-me d’emprar els nous invents del poligènere gramatical), que no cauran vostès, per molta fe en les «Unidas» que puguin tenir, en la candidesa de pensar que un partit dirigit com deia la dita per «dos que duermen en un colchĂłn…» pugui seguir sent el mateix si els actors se’n van (recordant la pel·lĂ­cula) «una a Boston i l’altre a Califòrnia».

Perquè em pregunto jo si aquesta parella polĂ­tica (nomĂ©s de polĂ­tica parlo) eren un exemple diĂ fan i envejable de simbiosi ideològica o, donat el seu distanciament formatiu intel·lectual, mĂ©s aviat es produĂŻa un cert parasitisme d’una envers l’altre o, vaya usted a saber, de l’altre envers l’una, que potser recorden vostès que temps era temps, era l’Arfonzo qui cuinava els plats i Felipe qui els servia.

EstĂ  per veure quina Ă©s la versiĂł que mĂ©s s’ajusta a la realitat; estĂ  per veure si els dissenyadors de la nova gramĂ tica de gèneres que van començar per expressar el plural de la seva militĂ ncia amb la variant femenina Unidas, sortirĂ  perdent en trencar-se el fenomen de vasos comunicants que l’unia al seu PigmaliĂł(?) o guanyarĂ , lliure de la tutela mĂ©s o menys heteropatriarcal a la que devia estar sotmesa donada la seva doble personalitat i dependència.

SĂ­, sĂ­, em sobta que els saberuts analistes que ens envolten no hagin extret conclusions ni hagin fet pronòstics envers la transcendència d’aquesta ruptura per a la vida polĂ­tica nacional. Suposo que no es guarden una exclusiva per a algun programa televisiu.