Intriga

No ho sé, potser no he estat prou a l’aguait, però acabo d’assabentar-me a través de l’edició de dissabte del Diari de Girona que Pablo Iglesias i Irene Montero s’han separat; bé, suposo que la notícia vol dir que s’han divorciat, no ho sé, i afirma que han venut amb benefici la mansió encara no pagada i que cadascú viu a una nova llar, això sí, ella amb les tres criatures, que això dels sentiments maternals heteropatriarcals sembla que és el més tradicional inclús en parelles amb progenitors no gestants de tall progressista-feminista o no sé si és que en aquesta ideologia els mascles en fan prou només amb complir amb la funció que fan els abellots en les bresques.

Jo no vull fer cap incursió en la intimitat de les persones, i molt menys en l’amorosa, però vist el vist, oït l’oït i llegit l’escrit, sobta aquesta discreció informativa i analítica política, en tractar-se de dos personatges de primera línia que conformaven una casuística difícilment repetible en el panorama polític internacional: tot un, fins fa pocs dies, vicepresident primer del govern espanyol que havia fet («igual da» el nom de la cosa) ministra a la seva esposa, superant per tres cossos, amb el corresponent vist i plau de Pedro Sánchez (no oblidem que quan es produeix una malifeta és perquè algú la fa i algú altre l’avala i la permet); els exemples històrics de nepotisme, que es referia en els seus orígens al nomenament de familiars propers.

Perquè suposo, benvolguts lectors, (excusin-me d’emprar els nous invents del poligènere gramatical), que no cauran vostès, per molta fe en les «Unidas» que puguin tenir, en la candidesa de pensar que un partit dirigit com deia la dita per «dos que duermen en un colchón…» pugui seguir sent el mateix si els actors se’n van (recordant la pel·lícula) «una a Boston i l’altre a Califòrnia».

Perquè em pregunto jo si aquesta parella política (només de política parlo) eren un exemple diàfan i envejable de simbiosi ideològica o, donat el seu distanciament formatiu intel·lectual, més aviat es produïa un cert parasitisme d’una envers l’altre o, vaya usted a saber, de l’altre envers l’una, que potser recorden vostès que temps era temps, era l’Arfonzo qui cuinava els plats i Felipe qui els servia.

Està per veure quina és la versió que més s’ajusta a la realitat; està per veure si els dissenyadors de la nova gramàtica de gèneres que van començar per expressar el plural de la seva militància amb la variant femenina Unidas, sortirà perdent en trencar-se el fenomen de vasos comunicants que l’unia al seu Pigmalió(?) o guanyarà, lliure de la tutela més o menys heteropatriarcal a la que devia estar sotmesa donada la seva doble personalitat i dependència.

Sí, sí, em sobta que els saberuts analistes que ens envolten no hagin extret conclusions ni hagin fet pronòstics envers la transcendència d’aquesta ruptura per a la vida política nacional. Suposo que no es guarden una exclusiva per a algun programa televisiu.